Posts Tagged ‘tripartit’

h1

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

Mai 15, 2013

unitat

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

h1

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Desembre 10, 2012

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

GENERALITAT-PACTO

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

deute generalitat

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: El tripartit no va fer res

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4:Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.