Sense ser jo sospitós de nacionalisme, ni de cap romanticisme idealista i pseudo-religiós, no puc deixar de pensar en com seria avui Catalunya si la Generalitat fa 30 anys, en comptes d’inventar l’actual sistema d’immersió lingüística hagués optat pel “model basc” amb dues (o tres) línies paral·leles d’escolarització deixant als pares escollir en quina llengua volen que els seus fills siguin educats, com sembla pretendre la darrera sentència del Tribunal Suprem
De ben segur el model català (diguem-li “A“) seria el predominant, com ho és l’euskera al País Basc, on s’hi apuntarien tots els membres de la burgesia catalana, els catalans de tota la vida, els habitants de pobles petits i molts fills de castellanoparlants amb voluntat d’obrir portes professionals als seus fills.
Per altre banda el model castellà (posem-li “B“) inclouria a la totalitat dels nouvinguts, amb les dificultats d’aprenentatge que això comporta, i a molts fills d’immigrants dels anys 60’s del reste de la península, molt majoritàriament de classe obrera no qualificada.
Així doncs tindríem a les escoles dividides en dos llegües que, ben aviat, esdevindrien dues velocitats d’aprenentatge diferenciadess: el model “A” tindria un nivell força elevat i un accés a la universitat més fàcil, mentre el B concentraria tota la problemàtica i el fracàs actual de l’educació secundària.
Aquests dos nivells acabarien, més d’hora que tard, segregant encara més la societat en dues classes econòmiques sociolingüístiques, cada cop més enfrontades i radicalitzades. Just el que ha passat a Euskadi on, ves quina coincidència, hi ha llibertat d’elecció de l’idioma. Sens dubte, als nacionalistes d’ambdues bandes somien amb aquest Aparheid educatiu per tal de dur a Catalunya cap una absurda guerra ètnica. Segur que Laporta i Ciutadans serien molt feliços en aquest escenari.
Podem discutir el nombre d’hores per a cada llengua i altres futileses, però la segregació lingüística suposaria un suïcidi social, que no lingüístic, doncs el català sobreviuria tot i que convertit en un idioma elitista.
Tampoc m’agrada gens l’argument liberal de que els pares tenen en exclusiva el dret de decidir que estudien els seus fills. NI DE CONYA! L’estat, mitjançant els mestres i les escoles, ha d’exercir amb ma de ferro la garantia d’igualtat social i d’oportunitats, amb un ensenyament laic, científic i basat en els principis de la pedagogia moderna, mai cedint a perjudicis folklòrics, obscurantistes o creacionistes que alguns pares puguin tindre.
Ja prou segregació educativa tenim per culpa de les escoles privades i religioses!