Versalles i el pes de la Història

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!