TOP: Millors àlbums internacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Aquest blog, que avui compleix el seu tercer aniversari a WordPress amb un augment del 30% de l’audiència respecte al curs passat, us mostra (per fi!) el darrer dels posts musicals on, un cop mes, jo i Rafa exposem quin son els àlbums que més ens han agradat d’aquest 2010. Doncs res! Espero que els reis us hagin portat moltes coses! La setmana vinent tornaré amb la meva acidesa habitual!

TOP DE RAFA

5.- KE$HA – “Animal”

Ke$ha ha tingut, segons com es miri, la bona o la mala sort de sortir poc després que Lady Gaga arrassés com a nova reina del pop comercial i, de fet, la major part del món la veu tan sols com una Lady Gaga de segona fila. Però després et trobes amb anècdotes reveladores, com que a last.fm, la ràdio dels indies, Ke$ha s’hagi fet amb el número 1 en escoltes mentre que Lady Gaga ni tan sols surt al top 40. I és que Ke$ha, aquesta mena d’Avril Lavigne o Hanna Montana en versió perversa i etílica, ha aconseguit el que no aconseguirà mai Lady Gaga ni cap pseudodiva de l’encarcaradíssim R&B americà: convertir-se en el “guilty pleasure” comercial dels amants de la música indie a totes dues bandes de l’atlàntic. Un animal amb bon instint musical. Perquè aquí sabem treure’ns el barret davant la música comercial ben feta i ben ideada.

4.- THE DIVINE COMEDY – “Bang goes the Knighthood”

Heus aquí al veritable “last of the great romantics”. Podria escriure línies i línies sobre el nordirlandès Neil Hannon, la persona que s’amaga sobre el pseudònim The Divine Comedy. Potser basta dir que probablement sigui el més gran crooner contemporani, sense que faci falta per això demanar perdó a Morrissey, a qui per cert es menciona en el single “At the indie disco”, una revisió autoparòdica de l’elitisme indie, l’improbable hit que mai sonarà en cap discoteca. La resta del disc oscil·la entre l’easy listening i la inevitable dosi de tipisme tan British que amaga que ens trobem davant un dels artistes més cosmopolites, oberts de mires i complerts del pop europeu.

3.- TEENAGE FANCLUB – “Shadows”

Teenage Fanclub sempre aniran units, per mal i per bé, als records d’aquells que en la primera meitat dels 90 érem adolescents i ens consideràvem indies. Disc a disc, han crescut amb els que ara rondem els trentamasses i ja pintem canes. Ja no fan discos d’aquells que et canvien la vida com Bandwagonesque (1991), un disc a l’alçada d’altres fites musicals d’aquell any com Nevermind o Loveless. Però porten ja uns lustres fent obres d’artesania pop si cap cada cop més depurades, senzilles i emotives. Perquè l’emoció sovint està en la simplicitat.

2.- TRACEY THORN – “Love and its opposite”

Tracey Thorn sempre ha tingut una veu personalíssima i única, però amb els anys, ha unit a la bellesa i la fragilitat la serenor i cinisme de l’experiència. És molt interessant per analitzar aquest disc prescindir de tota la (sempre recomanable) carrera d’Everything But The Girl, i anar-nos encara més enrere per comparar-lo amb la Tracey adolescent que liderava les pioneres Marine Girls o la que va signar un impressionant debut en solitari només amb 19 anys i en una data tan primerenca com 1982. Tracey continua sent la veu de la dolça melangia, l’únic que abans s’imaginava l’amor i el desamor i ara, a punt d’arribar a la cinquantena, parla de parelles en crisi, divorcis, incertes segones oportunitats i desolats bars de solters. Ignorem si amb coneixement de causa, perquè oficialment continua sent parella amb Ben Watt, el seu company sentimental i musical a Everything But The Girl.

1.- EDWYN COLLINS – “Losing sleep”

5 anys després de patir una hemorràgia cerebral que gairebé l’envia a l’altre barri, Edwyn Collins ens lliura novament un disc ple de joies pop, a l’alçada dels seus millors discos de fa 30 anys al front d’Orange Juice, quan, reaccionant contra l’obscuritat i la seriositat postpunk, va revolucionar el pop anglès a base de guitarres funky plenes de color, vitalisme i fina ironia. Collins perd salut i perd hores de son, però l’energia i facilitat per crear melodies infal·libles d’aquest gran mestre del pop continua intacta, com ho mostren grans cançons com “In your eyes” o “Losing sleep”.

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- SCISSOR SISTERS “Night work”

EL tercer àlbum de Jack Shears, Ana Matronic i companyia és una enginyosa demostració de talent musical, amb una producció a carreg de Stuart Price, que signa aquí el seu millor treball des del Confessions de Madonna. Tot i no comptar amb singles tan radiables, com en anteriors ocasions, cal destacar que “Invisible light” és una de les seves millors cançons everrr! Imprescindibles, com no, tots els seus videoclips i la posada en escena.

4.- ROBYN “Body Talk (I, II i III)”

Aquesta prometedora cantant sueca de technopop, a qui vaig descobrir telonejant a Madonna a València, ha publicat l’escandalosa xifra de tres àlbums en un sol any (editats per ella mateixa), que en realitat són una trilogia musical imprescindible. No he pogut parar d’escoltar  en tot l’any “Dancing on my own” o “Love Kills”, veritables hits rebentapistes.

3.-GOLFRAPP “Head First”

Golfrapp s’han tornat a cansar de les melodies oníques i chill out, per crear un disc ben ballable i electropop, recuperant una sonoritat i una estètica molt 80’s. Allison ja no és la més moderna de la disco, peró sens dubte és la que té més talent. Un disc perfecte que vam poder gaudir de la seva espectacular presentació en directe al BAM passat.

2.- BRANDON FLOWERS –“Flamingo’s”

Aquest home no sap fer una cançó dolenta, ni que s’hi esforci. Normalment els discs en solitari dels cantants de grans bandes, solen ser mediocres sortides de to per passar l’estona entre gira i gira; doncs bé, no és el cas ni de conya. En aquest àlbum Flowers s’allunya del glamrock accessible del darrer treball de The Killers per esdevenir un crooner rocker sense res a envejar al mateix Morrissey.

1.- HOLE “Nobody’s Daughter”

Onze anys hem hagut d’esperar els soferts fans de la banda de Courtney Love per tal de poder escoltar quelcom nou d’aquesta deesa incombustible i el resultat no podria ser millor. Amb una producció molt polida, juga a trobar el mig camí entre el folk acústic de Dylan i l’agressivitat grunge vocal que tant la caracteritza, al llarg d’un disc memorable on se’ns narra la seva davallada als inferns de l’autodestrucció, la rehabilitació pels seus vicis o la superació de la mort de Kurt Cobain, amb unes cançons demolidores a l’alçada del mateix Live Trogh This, tot i no comptar amb sigles tan clars com “Violet” o “Celebrity Skin”