Posts Tagged ‘Toni’

h1

Un record hivernal *by Toni, ex-arqueòleg*

Novembre 7, 2009

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

2856853-md

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann

h1

COMPARACIONS ODIOSES …*by Toni, ex-arqueòleg*

Setembre 25, 2009

Després d’una llarga temporada sense col·laboracions, per fi algú s’anima a publicar de nou un cameo en aquet blog! Es tracta del Toni, un antic company de feina que, desafortunadament per l’arqueologia, ha abandonat la professió. Avui ens parlarà sobre un altre tipus de referèndums municipals: els que es realitzen a Rivas Vaciamadrid, tot i que, com ell diu, les comparacions son odioses!

_Rivas participaaaa

Estava de visita per Rivas Vaciamdrid, a casa de la meva tieta, quan em trobo una carta de l’Ajuntament que, amb el permís de la propietària, obro per llegir-se-la.

Jo esperava que fos alguna cosa propagandística, com un anunci sobre xerrades que habitualment fan per allà. La darrera  a la que vaig assistir va ser molt interessant: tractava sobre el conflicte basc,  i anava a càrreg de  Juan Pablo Fusi, (catedràtic de Història Contemporànea a la Complutense, especialista en el tema de nacions i nacionalismes), tot i que els temes més habituals versen sobre conflictes econòmics i socials, des de les condicions de vida dels camperols a Guatemala, fins xerrades sobre el comerç just o la economia sostenible.

Però vet aquí que, quan la començo a llegir, em quedo a quadres o a cercles… no sé.

El que em vaig trobar era una espècie de tríptic, com es pot veure a les fotos, on s’anuncien 100 suggeriments que es proposen des de l’Ajuntament, els partits polítics (IU, que governa amb majoria absoluta, PSOE i PP), així com les associacions de veïns i els particulars, per tal d’elaborar el pressupost municipal. Totes les propostes es divideixen en actuacions per barri o per tot el municipi.

Es a dir, que la meva tieta, com qualsevol ciutadà de Rivas, pot agafar el tríptic en qüestió, triar les idees que més li agradin pel seu barri o pel poble en general i enviar-ho a l’Ajuntament (evidentment, qualsevol no pot fer-ho, per això obliguen a posar totes les dades personals).

No sé que faran amb tots aquests “vots” però, pel que comenten, tenen molt pes a l’hora de fer el pressupost. És a dir, que és el poble el que decideix on i en què es gasten els seus calerons, o com a mínim té una influència capdal (la meva tieta m’ho confirma).

Evidentment, aquests suggeriments no tracten sobre coses que no li pertoca decidir a l’Ajuntament, com per exemple la independència de la Comunidad de Madrid respecte al Sistema Solar (amb tanta estrella de furbo quasi podrien fer una galaxia pròpia!!), i no van més enllà de invertir en enllumenat públic, en algun acte solidari o cultural, realitzar propostes socials… es a dir, al que normalment es dedica a un Consistori Municipal.

_Rivas participa2

Passat uns dies, arribo a Blanes… i sé que les comparacions són odioses… però no puc deixar de confrontar els llocs on he viscut, per si algun dia em dona per independitzar-me amb la meva parella. Així doncs començo a donar voltes pel meu estimat poble…

El primer que em trobo és que el jardí botànic Pinya de Rosa (no fa gaire declarat paisatge protegit per la Generalitat) s’ha venut a un propietari privat per a que l’exploti. El primer que fa aquest es posar una tanca metàl·lica que envolta tot el terreny, sense tenir en compte tota la fauna que viu allà i que ara no pot creuar d’una banda a l’altre del bosc.

També contemplo esmaperdut com la urbanització San Francesc, que està al costat d’una cala que no fa gaire era quasi verge, cada cop es fa més i més gran, i el bosc que hi havia ho substitueix unes grans mansions burgeses (que ríete tú de la Moraleja).

A més, em trobo que l’únic lloc per aparcar que hi havia al poble de Blanes, ara es de pagament, cosa que no van anunciar en lloc… només a TV Blanes i a l’Ajuntament… es a dir, hem de tenir com a pàgina web d’inici la web municipal, si no pobret del que només estigui pel poble els cap de setmana. El millor es que si pagues els impostos a Blanes és gratuït… però per aixó necessites un cartell cutre amb la matrícula pintada amb “taquer” que et donen a una secció de l’Ajuntament de 9 a 14 de dilluns a divendres. Així doncs, he de perdre un dia de feina per anar a buscar un cartellot?… Bé que quan pasen els impostos sempre se’n recorden d’on visc… perquè no em poden enviar la merda de rètol? Han perdut la meva direcció?

I per postres els carrers de Blanes tallats perquè fan obres. Cosa que em sembla magnífic però que, quan vas amb el cotxe i has de fer tota una volta per carrerons estrets per sortir del poble, trigues 20 minuts més.

Per finalitzar… vull fer una reflexió. Realment es necessiten molts diners per fer les coses bé? Els que demanen més finançament, o que diuen que suposadament ens roben, no estàn amagant la seva incapacitat de solucionar els problemes reals de les persones? No és de cobards i d’irresponsables el de donar-li la culpa al veí de que un mateix sigui un incapaç, individualment i/o colectivament parlant?

Rivas (Madrid) té 65.000 habitants, Blanes (Girona) té 40.000. Crec que el pressupost municipal d’aquestes poblacions hauria de ser semblant  i, des de la meva opinió, a la pràctica son com el sol i la lluna.  No cal disposar de molts calers per fer correctament les coses, trobar solucions o, com a mínim, si les fan malament que t’informin.

Perquè nassos hi ha persones que, davant la menor dificultat, només busquen enemics fantasmals exteriors i no dins seu? De veritat es creuen tan perfectes?

*by Toni…. ex-arqueòleg*