EL HOBBIT: La meva crítica!

"En un forat en el terra vivia un hobbit.
 No era un forat humit , fosc, brut, repugnant,
 amb restes de menjar, cucs i olor de fang (...)
 era un forat-hobbit, i això significa comoditat..."

Guardo molt bon record d‘El Hobbit, doncs va ser el primer llibre de fantasia èpica que va caure a les meves mans a la tendre edat de 12 anys. Va ser una transició perfecte entre la literatura infantil de Michael Ende i la seva Història Interminable en vers el món més juvenil de les sagues de Tolkien o la Dragonlance, així com els jocs de rol, que em van acompanyar durant la meva fosca i tortuosa adolescència.

A diferència de El Senyor dels Anells, aquest era un llibre força més planer, amb una aventura més simple, on un anti-heroi es veu immers en una aventura èpica per matar un drac acompanyat per un mag i un grup de nans, que va superant diversos enemics pel camí, seguint la típica estructura d’una epopeia clàssica.

Però el film, en canvi, va molt més enllà. Peter Jackson vol aprofitar l’èxit de la seva trilogia precedent i ha volgut treure’n el màxim rendiment convertint aquesta novel·la de 288 pg en tres films de tres hores, el mateix espai que li va dedicar a la saga  de l’anell, que en tenia 1.500.

Com? Doncs ficant-hi palla a palades, truculents flashbacks, històries paral·leles que tan sols s’anomenaven de passada a “La Comunitat de l’Anell” i sorprenents cameos de personatges que es treu de la màniga i que en cap moment apareixen en la història original (Frodo? Galadriel? Radagast drogat, curant eriçons i conduint un trineu tirat per conills?? Hola???)

Es a dir, ha transformat el simple i  lineal  argument original en una obra magna i barroca com la que serà El Senyor dels Anells; una empresa amb la que Jackson es podria haver enganxat els dits, topant amb la ortodòxia dogmàtica dels fans de Tolkien o caient en un rococó absurd i ridícul. Però no: se’n surt prou bé, la trama es prou correcta i ben documentada i, a més, ens regala una perspectiva molt diferent, tot i que fidel, d’aquest apassionant relat.

En quant a l’ambientació, els efectes especials, la caracterització dels personatges i dels indrets, un cop més resulta fabulosa i espectacular, tot i haver perdut ja el factor sorpresa. Quan una cosa funciona, no la canviïs i, tornar a gaudir d’uns Gandalf o un Gollum, tan encertats com els que ja coneixíem, compensa absolutament la manca d’intriga. Sembla que, de moment, tan sols ens reserven la caracterització del drac Smaug per la segona part.

Brillant el duel d’endevinalles entre Bilbo i Gollum, brutal la batalla subterrània o la trobada amb els trolls i, a diferència del que em temia, en cap moment abusa dels paisatges, ni es fa tediosa, pesada o lenta. Al contrari! L’acció es trepidant i el ritme es manté constant i elevat durant les tres hores.

Es confirma de nou que, davant la espantosa realitat que ens envolta, aquest serà l’any de la fantasia èpica i tan sols em queda seguir clamant al cel que algun dia puguem veure amb una qualitat similar, una adaptació a la pantalla de la meva idolatrada saga Dragonlance!

2012: L’any de la Fantasia Èpica?

No és casualitat que el moviment dels indignats hagi escollit un leitmotiv ambientat en “El Senyor dels Anells” per fer les seves protestes davant de la Caixa, generant una ferotge campanya viral sota el lema “Occupy Mordor“, basada en la encertada comparació entre les torres d’aquesta entitat financera i les del malvat Sauron, arxienemic dels hobbits de Tolkien.

Després dels anys de crisi que ja duem a sobre, sembla que la necessitat d’evadir-se de la trista i depriment realitat que ens rodeja cada cop s’accentua més i ¿que millor que una dimensió totalment paral·lela per alienar-nos durant una estona de les retallades draconianes, la desbocada prima de risc o la voraç taxa d’atur que engoleix el que troba al seu pas?. Aquells que no tenim estomac per suportar la telebasura i  considerarem el futbol com un entreteniment per australopitecins, també tenim dret a algun instant de desconnexió de l’apocalipsi quotidià.

La veritat és que jo duia forces anys, quasi dècades, completament allunyat d’aquest fantasiós gènere literari, tot i que durant la meva adolescència havia estat un veritable freak de tot aquest món: amb 14 anys era master de partides de rol en un club juvenil del meu barri i havia arribat a interpretar sinistres personatges vampírics en viu dins d’un centre comercial sense cap mena de vergonya, causant l’estupefacció dels guardes de seguretat i la resta de ciutadans que passaven per allí. Va ser una forma ideal d’evadir-me del bulling homòfob al institut!

Tot i que aquells anys queden afortunadament molt lluny, alguns esdeveniments em duen a pensar que aquest 2012 pot ser el retorn de la fantasia èpica a la cultura de masses:

1) L’èxit de “Game of Trones”- Un barroc vodevil culebronesc on diverses famílies de nobles maniobren des de les ombres per aconseguir cada cop més poder, entre copioses escenes de sexe explicit i orgies de violència, han catapultat a un èxit de públic tant a la saga de novel·les escrites per George R.R. Martin com a la seva excel·lent adaptació televisiva. Jo encara vaig per la primera de les cinc parts publicades fins al moment, “Cançó de Gel i Foc” i ja estic força enganxat a aquesta espècie de “Nissaga de Poder” en un dantesc món medieval. Tot i que confesso que el començament se’m va fer un xic feixuc, en quant vaig aconseguir familiaritzar-me amb els diversos i nombrosos personatges, així com amb les complexes relacions familiars que els uneixen, m’hi he enganxat de ple, seguint en paral·lel els capítols amb la lectura.

2) “El Hobbit” arriba a les pantalles: Ja falta menys per que aquest Desembre s’estreni al cinema l’esperadíssim film de Peter Jackson, on s’ens presenta l’adaptació de la precuela del Senyor dels Anells de Tolkien, dividida, això si, en dues parts.  Després de infinits problemes tècnics i d’un canvi de director (el primer era Guillermo del Toro) sembla que ara si, podrem veure amb imatges com l’intrèpid hobbit Bilbo Bolson, en companyia d’un grup de nans, viatja fins al cau del drac Smaug trobant pel camí un curiós anell màgic que no pocs mal de caps li portarà. Recordo que anava a primaria i tenia uns 12 anys quan vaig devorar d’una tirada aquest genial llibre, va ser el meu baptisme en aquest gènere d’espasa i bruixeria i en guardo un especial record! Aquí el trailer:

3) Les “Cròniques Perdudes” de la Dragonlance: Uns 25 anys després de la publicació  bestseller “Cròniques de la Dragonlance”, una saga que ha donat peu a uns 180 llibres ambientats en aquest màgic món de Krynn (amb una qualitat molt variable entre ells), finalment els autors originals Margaret Weis i Tracy Hickman han publicat una nova trilogia, “Cròniques Perdudes”, on s’ens expliquen tots aquells fils argumentals que havien quedat penjats a la història primigènia. Finalment, doncs, els fans d’aquest univers ambientat en el clàssic joc de rol “Dungeons & Dragons”, descobrirem com es va trobar la Maça de Kharas, les estratagemes de la malvada Kitiara un cop convertida en senyora del drac, o com el meu idolatrat Raistlin Majere es passa al costat del mal. Una petita compensació per l’injust tracte que ha tingut aquesta brillant saga (la meva favorita de lluny) que tan sols s’ha dut a les pantalles en un patètic film de dibuixos infantils, amb una qualitat vomitiva.

TOP: Els llibres del segle XX més censurats arreu del món

La American Library Association, organització destinada a promoure la llibertat intel·lectual i la lectura, es dedica a fer un seguiment intensiu a tots els intents de censura i boicot a diversos llibres que les ultraconservadores associacions de pares  i diversos grupuscles cristianofeixistes o integristes islàmics intenten realitzar, per tal de retirar-los de les biblioteques públiques, salvant la seva obscurantista i retorçada moral dels progressos de la humanitat.

Així doncs, per tal d’iniciar un Especial Sant Jordi, us faig un breu extracte amb els volums literaris del segle XX que tenen l’honorífic mèrit d’haver despertat la ira dels enemics de la llibertat

EL SENYOR DELS ANELLS– J.R.R. Tolkien : Cremat a Nou Mèxic per l’Església de la Comunitat de Crist, al considerar-lo satànic.

LA TARONJA MECÀNICA- Anthony Burgess: Censurat a Uta, Colorado i Madison pel seu llenguatge violent

PER QUI DOBLEN LES CAMPANES – Ernest Hemingway: El Govern Turc va portar a judici a 11 editorials per difondre aquest llibre que, suposadament injuria a l’estat. Van ser  condemnats a presó i se’ls va confiscar els volums

MATADERO CINCO -Kurt Vonnegut: Aquest llibre, que narra viatges en el temps d’un soldat a la II Guerra Mundial, ha estat censurat a nombroses biblioteques i escoles de Los Angeles, Florida, Kentucky, Virginia, Ilinois, Georgia i Michigan, per culpa de la seva violència i el seu llenguatge sexual.

ALGÚ VA VOLAR SOBRE EL NIU DEL CUCUT – Kean Kessey. Censurat a California, Ohio, Madison i Colorado per que “glorifica l’activitat criminal, té una tendència a  corrompre menors i conté descripcions de la bestialitat, la violència, la tortura, el desmembrament, la mort i l’eliminació d’humans.“

LOLITA- Vladimir Nabokov. Prohibit durant els anys 50-60 a Irlanda, França, Argentina, Anglaterra i Nova Zelanda, per obscè i incitador a la pederàstia.

DE RATOLINS I HOMES- John Steinbeck. El llibre més cremat pel Ku Klux Klan, ha estat relegat a l’ostracisme al llarg del segle XX a Sicacussa, Irlanda i a la majoria dels estats americans per blasfèmia, emprar el nom de Deu en va, el seu llenguatge vulgar, per antipatriòta i difamar als negres, les dones i els discapacitats.

VERSÍCLES SATÀNICS – Salman Rushdie. Prohibit i cremat a Pakistan, Aràbia Saudita, Egipte, Somàlia, Sudan, Bangla Desh, Malàisia, Qatar, Indonèsia, Sud-Àfrica, India, Veneçuela,  Bulgaria i Polònia per la seva crítica a l’Islam. El 1991, en incidents separats, Hitoshi Igarashi, el traductor japonès, va ser assassinat a punyalades i el seu traductor italià, Ettore Capriolo, va ser ferit de gravetat.

TRES AMB TANGO- Justin Richardson y Peter Parnell. Aquest conte il·lustrat infantil que explica una verídica història de com dos pingüins mascles van adoptar un ou per tal de ser pares, és el llibre més censurat a tots els EUA durant 2010, per pressions homofòbiques del Tea Party.

ENTREGA DE PREMIS AL MILLOR FINAL

Doncs si, ha arribat l’esperat moment de conèixer els guanyadors del certàmen literari convocat per aquest blog per tal de trobar un final escaient a “Un conte (inacabat) sota els estels“.

Primer de tot agraïr la participació a tots es que heu escrit quelcom i als que heu intervingut com a jurat; ha estat una veritable sorpresa comprovar que els experiments bloggers que em vaig inventant sobre la marxa tenen tan bona acceptació!

En quant als premis hi ha dos guanyadors indiscutibles, però com estic generós de la vida he decidit donar un simbòlic galardó a cada participant amb el nom d’un dels meus autors literaris o cinematogràfics favorits! Ara se suposa que heu de fer un discurs lacrimògen dedicant el premi als vostres familiars i tal…

• PRIMER PREMI “Federico Garcia Lorca” al millor final per NEMO,  com es nota que és llicenciat en filologia i que a més de blogger col·labora en la edició de la web Dos Manzanas, jejej!

– Ehhh…mmm… és que… t’he de comentar una cosa… L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va alçar la mirada de colp cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia estat el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia estat ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?
-Sí? Què em vols comentar?
-Doncs que… jo… vull dir… eh… o sigui… que tu…
-Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia.

 L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

—————————————————————————————-

• SEGON PREMI “Lucia Etxebarria“,al final més directe sexual i espontani per ONCLE VÀNIA

-T’he de comentar una cosa…
Però el narrador de mites el va tallar:
-Doncs comences fatal. O captatatio benevolentia o directe al gra, però mai comencis amb aquest “t’he de comentar una cosa…”, que sembles una nena.
Confós i avergonyit, l’Arnau va abaixar el cap. Veia els peus de l’altre enfonsats a la sorra. La primera llàgrima ja li arribava als llavis quan va veure que els peus van fer un pas cap a ell. Va notar com el dit índex d’una mà forta eixugava la segona llàgrima i, amb un toc a la barbeta, li feia aixecar el cap. Ulls contra ulls.
-Ei, era una broma, home. Però no parlis: calla i despulla’t. No? No vols? Doncs et despullaré jo.

Per sort, tot es va precipitar.

Es va despullar, va despullar l’Arnau que no podia parar de plorar, van follar aquí a la Terra (la sorra és una merda, per follar), i es van netejar jugant i rient dins el Mar.

I així se’ls acabà tot.

—————————————————————————————-

• PREMI “William Shakespeare” al millor dialèg per LIDIA.

-mmmm…de fet jo també et vull comentar una cosa…
fa dies que li dono voltes i no sé, potser ara no és el millor moment, però penso que potser tu ho has notat

-…no sé si estem parlant del mateix, peró potser…

-se’m nota no?

-si?

-en les mirades, en el parlar…ho sento no ho puc evitar

-no tranquil, si és normal

-a vegades penso que se’m veu massa el llautó

-no és la pluma?

-ja sé que és amiga teva, però ja saps que l’amor és incontrolable…allò que diuent no? l’amor neix de res i mor de tot…

-ahah que romàntic…a si? com acabava la història de l’estrella aquesta??

—————————————————————————————-

• PREMI“J.R.R.Tolkien” al final més èpic per LAIA

Les estrelles semblen un reflexe de les relacions entre deus i mortals, em preguntava si aki a la terra també es podrien donar…
-Si, n’hi ha d’akestes, però els deus grecs també poseien els defestes humans, serà això el que els fa tant atraients?
L’Arnau es veia a si mateix com davant d’un deu, i de defectes realment no en veia tants, així que pensà en la seva amistat, i cregué que era més forta que res, així que s’hi llençà!
– I tu creus que un simple mortal et podria atreure de la mateixa forma que aquestes històries? – preguntà l’Arnau
– Del que tindria por és de que el meu Deu no em veies com una estrella…
Una suau brisa passà entre els seus cabells, en tancar els ulls notà un gust salat als llavis, tot i que ell no s’havia banyat, així que deixà que la seva boca s’anés obrint per donar la benvinguda a aquell nou sabor, a aquell nou plaer, a una forma diferent de disfrutar de la vida com ell plenament desitjava, després axiò clar d’aquell llarg i esperat petó…
—————————————————————————————

• PREMI “Victor Hugo” al final més realista per ESTEVE

A l’Arnau no li sortien les paraules.
Finalment, desprès d’un llarg silenci, en Rafa va dir mig rient:
– Què passa?
– Doncs… Uf,es que no és fàcil d’explicar…
– Aviam si em dius que ara ets marica!- va dir en Rafa per trencar el gel.
– Doncs si.
– Jajaja, no, va en serio Arnau, que m’estàs posant nerviós.
– Que et dic que m’agrades.
– Qqqq… qquè!?!?!?
– No sé que m’ha passat però m’estic adonant que no vull ser només el teu amic, Rafa.
– ¿Ets marica? Joooooder!!!!
– ¿Què passa?
– Allunya’t de mi!

En Rafa va marxar mig corrents i va deixar palplantat a l’Arnau.
Al dia següent en Rafa ho va explicar tot a la resta dels amics i van comentar que havien compartit casa i sofa amb un gay fastigós.
L’Arnau va tornar a casa seva amb l’ànima als peus.
Mesos desprès, l’Arnau va conèixer a un altre noi molt especial que el va correspondre.
En Rafa mai va superar que el seu amic de tota la vida fos invertit.
L’Arnau va trigar poc més d’un any a superar-ho.

—————————————————————————————-

• PREMI “Lars von Trier” al final més dramàtic  per DANI

– M’agradaria explicarte una cosa… una cosa molt important per a mi, i que potser no entendras.
– Va home, fa molts estius que ens coneixem… e ? no em vindras ara am tonteries no ?
– No, es clar…
– Vinga home, vomita-ho.
– No es tan facil d’explicar.
– Que ? vinga va, a mi m’ho pots explicar tot, absolutament tot.
– Doncs be, fa un temps, que he vist que tenim una relació molt especial, et considerava el meu millor amic.
– Parles en passat ?
– Si ve, mira, nomét et vui dir que m’agrades, estic bojament enamorat de tu.
– Queeeeeeee ?? ? ? ? ?
– Ho sentuu, de veritat, pero t’ho havia de dir.
En aquell precís instant, va passar un estel fugaç, i tot d’una en Rafa, l’intim amic de l’Arnauu digué:
– Saps, fa dies que veiem la posta de sol i ens quedem parlant fins tard, de tot i de res, i a cada estel demanava a Deu que aquest moment es produïs i ara… per fi…
– Ara per fi… ( abraçantse )
– t’estimu
– I jo a tu.
Per un instant tot va ser perfecte , les seves animes es van fussionar en una de sola. Els dos cossos joves van estar a tocar pero, un soroll els destorbà.
– Maleïts gays de merdaa ! !
– Fora d’aquí, no us volem a vosaltres aqui.
– Pero… un moment, Arnau ? Rafa ?
Les dos persones nouvingudes eren dos nois de la edat de’n rafa i l’Arnau, els quals van quedar esmaperduts davan la visió dels seus amics en aquesta actitud. En Rafa s’aixeca, i a correcuita marcha cridant:
– No tens cap dret a bessarme, t’he dit que no volia estar am tu !
Acte seguit entre els tres noies pegan a L’arnau fins practicament matarlo. Perque, per la cobardia del que diran ? Si probablement si.

Dies més tard, els tres joves agressors son acusats d’agressió. El jove Arnau, després d’anys de psicóleg i gracies a l’amistad incondicional de grans amics consegueix conèixer a un gran home amb qui compartira la seva vida. Per tant, encara que ha trobat moltes dificultats, ha conseguit el seu objectiu, arribarr a ser feliç am la seva condició, i només l’acceptació social pot conseguir-ho. Es difícil ser qui ets, pero més difícil es voler aparentar el que no ets.
—————————————————————————————-

• PREMI “Quim Monzó” al final més sincer i directe per AITA

– Que t’estic avorrint amb la meva història? Ja ho sé de vegades puc ser tant pesat explicant les meves passions…
– D’això et volia parlar, de passions…
– Ja ho sé, sé que portes tota la nit rumiant, amb els teus ulls mirant-me però amb el teu cap a quilòmetres d’aquí, buscant la millor frase, pensant amb les conseqüències, amb la meva reacció,… Ho he Sabut sempre, sempre he sentit una tensió sexual entre nosaltres, des del primer estiu mentre corríem sobre la sorra d’aquesta platja. Jo també m’he preguntat el que tu t’has preguntat, he dubtat, m’he avergonyit, no he gosat explicar-ho mai a ningú, he desitjat que acabés el curs per retrobar-te a Colera.
– No m’ho puc creure, tant de temps donant-li voltes i resulta que sentim el mateix l’un per l’altre. No et pots imaginar com em sento, necessitava sentir aquestes paraules, no tenia valor per dir-t’ho, jo crec que ….
– No, no t’equivoquis, jo no sóc gay, vaig dubtar, si, però ara tinc clar que jo busco a la meva Andròmeda i no a Perseu ….
—————————————————————————————-

• PREMI “Álex de la Iglesia” al final més sarcàstic i irònic per TENGOUNPASAJERO

 Rafa: Pues adelante, di lo que quieras, te escucho.
Arnau: Verás, me resulta un poco complicado hablar de esto…, no sé por dónde empezar…
Rafa: Anímate y habla ya, di lo que sea… (Rafa se acerca un poco más a Arnau, le pone la mano en el hombro para darle confianza. Está entrando de lleno en el juego de la seducción y se está poniendo a cien ante la actitud tan de Arnau. Por fin parece que llega el momento y ya está hasta el infinito y más allá de hablar de estrellas y otras mamarrachadas durante el último mes, joder, quiere acción.)
Arnau: Bueno, eeer…, el caso es que me gusta tu hermana. (Mirándole de frente, observando su respuesta.)
Rafa se queda muerto y no puede evitar una vehemente reacción; le quita la mano del hombro e intenta hablar, pero está completamente k.o.. Además, evidentemente, se le ha bajado todo de golpe.
Rafa: …
Arnau (Se descojona, feliz de la vida.): Pero no te pongas así, que tú me gustas mucho más, hombre. (Le coge el brazo.)
Rafa: Cabrón…(Sonríe aliviado.)
Se besan, abrazan, etc.

—————————————————————————————–

• I finalment el PREMI “Capità Planeta” al millor relat reciclat per MOZ, que el podeu llegir al seu blog.