Posts Tagged ‘The postal service’

h1

TOP II: Àlbums internacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 23, 2009

Aquesta dècada passarà a la història com la època en que el pop va derrotar finalment al avorridíssim rock patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona (rapcore o rapmetal, tan de moda a finals dels 90’s) ; així com la socialització gratuïta dels arxius musicals gràcies a Internet, tot i la resistència ludista dels enemics de la tecnologia ($GAE).

Però quins son els àlbums que han orquestrat aquesta revolució planetària sexual i econòmica? Descobriu-ho amb aquesta brillant segona part de l’àcid, irònic i punyent duel dialèctic entre un humil servidor i Rafa! Sens dubte ens hem quedat a gust tirant-nos ganivets!

Com en el darrer post els enllaços a Spotify no van tenir gaire èxit, aquest cop us en deixo un de sol al final del post(bé, de fet dos: versió light i hardcore)!

EL TOP DE RAFA

10. Depeche ModePlaying the angel
Cada disc que treien els Depeche presumia de ser el seu millor disc des de “Violator”. Vam haver d’esperar al 2005 aquesta afirmació es fes realitat, però l’espera ha valgut la pena.

Arqueòleg– Sort que Dave Graham ni Martin Gore mai llegiran aquest Top i no hauran de veure consternats com el seu millor álbum dels darrers 20 anys es veu miserablement relegat cinc llocs per sota de Paris Hilton!

9. Franz Ferdinand Franz Ferdinand
The Strokes van obrir la veda, però Franz Ferdinand, amb la seva facilitat per fer cançons addictives i la seva particular revisitació del postpunk van posar la cirereta al pastís.

Arqueòleg- Franz Ferdinand son com una paperina plena de xurros: el primer el menges amb delit, però quan en portes deu d’iguals et comencen a entrar ganes de cagar. Això si, en directe son inigualables!

8. The Strokes Is This It
Només per ser el disc més copiat de la dècada mereixen un lloc en aquesta llista. El seu “back to guitars”, que passava per una apropiació postmoderna dels Ramones i la Velvet, explica tots i cadascun dels ‘hypes’ que després han estat encumbrats per la premsa: Libertines, Arctic Monkeys, Franz Ferdinand…

Arqueòleg– Sobrevalorats? Hype? Overplayed? Mmm no acabo de trobar la paraula que defineix a un grup que semblava que havien d’esdevenir els Nirvana d’aquesta dècada i han acabat mig oblidats. Tot i que sonaven prou bé se’ls hauria d’haver tractat amb la seva justa mesura.

7. Roisin MurphyOverpowered
Roisin Murphy ressucita, amplifica i millora l’esperit cosmopolita i petardo de Moloko. Un disc tan cool i amb tanta classe és tota una anomalia en el despistat pop britànic d’aquesta dècada. La pregunta que encara es fan productors i premsa musical és per què aquest disc no va tenir més repercussió i no va enterrar definitivament la carrera de Kylie Minogue i altres eternes aspirants a diva gai.

Arqueòleg-Bon disc i bon intent de successora de diva gai… si Lady Gaga no hagués existit mai, igual hauria tingut alguna possibilitat com a delfina de Madonna, “Movie Star” es un temazo!

6. The pains of being pure at heart – The pains of being pure at heart
Intel•ligent i, sobretot, emocionant revisitació del shoegaze i el twee pop de finals dels 80 i principis dels 90. Guitarres distorsionades i sorolloses però amb tal saturació de sucre que només són aptes per a romàntics empedernits.

ArqueòlegNo els havia escoltat mai, poso el seu disc a Spotify i descobreixo que son un clon de The Raveonettes, que al seu temps son un tribut a The Jesus & The Mary Chain! Sonen bé, ara, originals, originals no serien!!

5. Paris HiltonParis (2006).
La celebrity que resumeix la dècada i, probablement, el millor disc de mainstream dels 2000. No jutgis mai un disc per lo petarda o tonta o els pocs mèrits vocals de la cantant (i menys des que es va inventar el miracolós autotune). Potser millor que et fixis en qui és l’autor de les cançons i la nòmina de productors. De fet, tan sols el recent adveniment de Lady Gaga pot fer ombra a l’hereva més famosa i artísticament incompresa del món.

Arqueòleg- Nome hagas reir que me salen patas de gallo! Si Paris fa música, Curry Valenzuela fa periodisme i la Terremoto de Alcorcón ballet clàssic! Rafa, la persona que va posar a Paris Hilton 5 llocs per sobre de Depeche Mode en un Top i no va ser detingut i empresonat immediatament davant aquest flagrant atemptat.

4. Hidden CamerasThe smell of our own
El folk més queer, guarro i explícit, però a la vegada més melòdic ens va arribar del fred Canadà. El disc més gai i sexual de la dècada va resultar ser un disc inspirat en el folk cristià d’arrel cumbaià! Cançons despullades que arriben a l’essència del pop que només saben trobar uns pocs. Una celebració del sexe i de la vida.

Arqueòleg- La versió gai, cutre i petarda d’Arcade of Fire! Si, molt bé, estan desarmaritzats peró… a part de menjar polles quina altre raó explica la seva presència en aquest Top en el que no està la banda original a la qual imiten, plagien i copien sense cap mena de complex?

3. Daft PunkDiscovery
[…]Daft Punk més que un grup són un univers estètic total, una mena d’òpera-tecno, […] amb “Discovery” fan un pas endavant presentant-nos per primer cop cançons amb lletres i una estructura (aparentment) pop i elaborant un concepte visual propi a través de la pel•lícula animada Interstella 5555, realitzada íntegrament a partir de la música de l’àlbum. El que de veritat compta […] és que els ritmes i bases et transportin i et facin venir unes ganes irresistibles ballar (fins i tot a algú tan poc ballador com jo!). […] “Discovery” redefinició del concepte “retrofuturista”.

Arqueòleg- Aquest treball es una sola cançó, molt bona, es cert, peró repetida 14 vegades, one more time, one more time, one more time!! Arriba un punt que ja cansa no? Si volien fer un single, ningú els obligava a treure un LP! Aixó si: La peli dels videoclips i els seus directes del milloret de la dècada!

2. Madonna Music
La majoria de la humanitat es va quedar amb el hit més evident de Madonna […] aquest és el disc que ens mostra la diva més insospitada: ¿qui anava a imaginar que la crisi dels 40 i aquesta bizarra encarnació “electrocowgirl” li escauria tan bé a la reina del pop? […] de la mà del músic francès Mirwais on radicalitza el que ja s’entreveia en l’anterior disc, gràcies a una mescla hàbil d’ingredients que no podien semblar més discordants (country acústic, indietrònica, electro i “vocoders” a dojo). Resultat: Madonna mai ha sonat tan contemporània i a la vegada sincera com en aquest estrany i únic disc ple de hits ocults […].

Arqueòleg- Mai entendré com Warner va poder treure com a singles “Don’t tell me” “Amazing” i “What it feels for a Girl” amb la de temazos que hi havia epr escollir!! “Impressive Instant” hauria arrasat!!

1. The postal service – Give up
Hi ha discos que, de forma inintencionada, subtil i subterrània, constitueixen el retrat ocult d’una dècada […]. Una col•laboració que es volia puntual entre Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) […] va ser possible gràcies al servei postal dels Estats Units amb què els dos membres d’aquest grup s’enviaven mútuament les maquetes[…] el resultat supera exponencialment tot el que aquests dos artistes havien fet per separat. Un àlbum inusualment profund i ric en matisos en aquesta dècada tan donada a textures i estètiques que es queden en la superfície[…]

Arqueòleg- Un grup d’un sol àlbum, un àlbum d’una sola cançó destacable. El “One hit wonder” de la dècada, sense la més remota influència musical, ni transcendència alguna, més enllà de l’anècdota.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10.- Courtney Love “American Sweethearth”
Un disc depreciat per la crítica, ignorat pel públic, odiat per la mateixa Courtney que ha reconegut anar completament drogada mentre el gravava i que es incapaç d’escoltar-lo sencer, però que a mi m’encanta! Trobo que és la síntesi perfecte entre l’agressivitat grunge de “Live trogh this” i el glamour pop de “Celebrity Skin” on, a més, les lletres arriben al deliri absolut on Love s’autoproclama salvadora del rock i el feminisme mundial. Imprescindible el brutal videoclip de “Mono”

Rafa – Ufff…. quina mandra em fa escoltar qualsevol disc sencer de Courtney Love que no sigui “Live through this”! Aquest disc no em provoca més que sensació a “dejà vu”: Courtney, maca, no pots ser reina del grunge ni del rock perquè el grunge i el rock estan morts! Bé no tot és dolent, cal reconèixer que “Mono” és un bon single, però és que és tan 90’s! Només espero que si arriba a primera dama de Veneçuela, no es proposi competir amb Shakira pel títol de diva llatina!

9.- The Killers “Day & Age”
Un àlbum odiat pels seus fans més indies ja que va suposar una renuncia radical a la sonoritat rockera típica tòpica i trillada per mil altres bandes per llançar-se de cap a un POP amb majúscules que els ha obert de bat les portes de la comercialitat de la mà del seus megahits “Human” i “Spaceman”, amb tocs d’U2, Bowie o Pet Shop Boys.

Rafa – La superficialitat absoluta com a artefacte pop ja va tenir la seva època daurada als 80. Ull que no tinc res contra la superficialitat ni la vacuïtat ni contra l’indie recuinat per fer-lo apte per a les masses. A més, pel que fa a la manera de cantar, Brandon Flowers fa una interessant adaptació als anys 00’s i a l’Amèrica profunda de divos oblidats del pop britànic com el malaurat Billy Mackenzie de The Associates.

8.- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto es per mi la diva revelació dels ’00! Lesbiana radical i obesa sense complexes, amb una veu a mig camí entre el blues i les riot grrls, ens ha fet saltar com a possessos amb el seu rock ballable i reivindicatiu.

Rafa – Llàstima que aquesta veu es desaprofiti entremig de tanta instrumentació estil “refregit postpunk” de la qual ja ens hem cansat per sobreexposició: Franz Ferdinand, Bloc Party…

7.- Placebo “Black market music”
Tot i ser una banda inexorablement lligada als anys 90’s, el seu millor àlbum es va publicar a la present dècada. La inconfusible veu de Brian Molko i el seu estil a mig camí entre Nirvana i Bowie donen lloc a una genial experimentació amb la música elecrònica (Taste in Man), el punk rock (Days before you came) o fins i tot el hip hop (Spite and malice)

Rafa- Només diré una frase que odies: “És taaaaan 1998!”

6.- Mika Life in catoon motion”
Com vendre 6.000.000 d’àlbums del teu debut? Doncs amb la veu de Fredy Mercury, el piano d’Elton John, les melodies de Bowie, la petarderia dels Scissor Sisters i 4 singles rebentapistes! Una veritable llàstima que el seu segon disc hagi estat el flop de la dècada, abocant aquest artista a una desaparició imminent si ningú ho impedeix!!

Rafa – Mika és una petarda amb tantes ínfules de superestrella com absurda ambigüitat i recat a l’hora de reconèixer la seva veritable sexualitat, i mira que per falta de ploma no serà! Mira, maca, si imites a Freddy Mercury o Elton John em sembla bé, però no els imitis també en armariament, que ja no estem als 80 i ser a l’armari ja no es porta! A més segur que d’aquí a 20 anys serà tan poc recordat […] com, per posar un exemple, Martika o Paula Abdul, de qui el 1990 es deia que anaven a desbancar Madonna![…]

5.-David Bowie “Heathen”
Sabieu que Bowie ha publicat el seu segon millor àlbum (després del mític Ziggy Stardust) aquesta dècada? No oi? Doncs doneu una oportunitat a aquesta magistral obra amb la que torna al seu classicisme glam amb tocs electrònics, fa versions dels Pixies, duos amb Moby… un veritable diamant en brut que ha passat injustament desapercebut!

Rafa – Apa, què exagerat! Millor que “Low”, “Heroes” o “Scary Monsters”? Vols dir? De fet, del que ha fet Bowie aquesta dècada m’agrada més “Reality”!

4.- Patrick Wolf “The Bachelor”
Patrick Wolf es, sens dubte, una de les millors adquisicions de la dècada a la meva discografia, amb 4 àlbums indispensables i que qualsevol d’ells podrien estar en aquest top. Un artista que composa, produeix, toca tots els instruments i canta des dels 11 anys i encara no ha fet cap cançó que no m’agradi. He triat el seu darrer àlbum ja que considero que és on es mostra amb tot el seu esplendor creatiu i fa un repàs a tots els estils que l’han influenciat, des del folk celta, al technopop sinistre, passant pel rock anglès.

Rafa – Patrick Wolf, és, després de Mika, l’armariada amb més ínfules de diva de la dècada. Ara que ja és més grandet, ja no pot continuar anant de nen prodigi! Ara seriosament, em sembla un bon artista (millor que la Mika) i el més important, amb bons temes, però el seu barroquisme a vegades és difícil d’empassar!

3.- Antony & the Jonhsons“I’m a bird now”
Gràcies a la BSO de “La vida secreta de las palabras” vaig descobrir un àlbum perfecte fet a base de balades a piano amb una dolça veu de vellut i duos amb tots els artistes gais o bisexuals de l’escorça terrestre: Boy George, Lou Reed, Rufus Wainwright…

Rafa – Típic entretinent de temporada per gafapastas que van al cinemes Verdi i tenen deliris de suposada profunditat. Si als 90 t’havia de molar Björk, en aquesta dècada que ara tanquem és obligat que flipis amb Antony! Això sí, no negaré que té una veu fantàstica i que la sap usar, però… el virtuosisme a mi no m’inspira massa, la veritat. Per altra banda se li ha de reconèixer que fa una música que és completament carn de banda sonora!

2.- Madonna – “Confessions on a dancefloor”
Confessions o Music? Davant el bizantí dubte he optat per triar el disc que no havia escollit Rafa, doncs ambdós treballs son obres mestres del pop, gegantines demostracions de la infinita capacitat de reinvenció de la diva, aquest cop fent un tribut global a la història de la música de ball, amb homenatges a ABBA o Jackson Five i una solidesa global del àlbum que sembla una sessió de Dj més que 12 cançons separades. Molt recomanable també el tema que es va incloure a la edició especial “Fighting Spirit”.

Rafa – Evidentment no criticaré aquesta obra mestra que està a la par amb “Music” en quant equilibri entre comercialitat i avantguarda. La Madonna d’aquesta dècada només per aquests dos discos mereix ser igual de ben considerada que la de les dues dècades anteriors! Tota una lliçó a eternes aspirants com Britney Spears o Kylie Minogue, condemnades al paper de princesa pop, doncs reina tots sabem que només hi ha una.

1.- Morrissey “You are the quarry”
Quan em vaig proposar fer aquest Top, tan sols tenia una cosa clara, el nº1 havia de ser per Morrissey. Amb aquest disc vaig descobrir a un grandíssim artista, […] que no s’havia deixat ancorar al passat, sinó que presentava batalla per tornar a primera línea de la fama indie amb un disc colossal, ple de hits, cançons perfectes, lletres iròniques que he emprat en 1001 posts i una producció magistral a mig camí del grunge i el pop. Al assabentar-me que tocaria a Madrid, em va faltar temps per agafar l’Ave […].

Rafa – Si hagués sortit 5 anys abans aquest disc hagués passat sense pena ni glòria […] El gran misteri ocult d’aquesta dècada, que els de “Cuarto Milenio” farien bé d’investigar, és com un decrèpit Morrissey amb pose de diva amargada que es queixa per tot i que porta 15 anys repetint-se en les lletres com l’all, hagi pogut conquerir una nova generació d’oients! I més quan el veritable problema […]són els seus mediocres i oportunistes col•laboradors i la producció en plan “rock californià”, completament dissonant amb la dicció britànica del divo!

ESCOLTA AQUÍ UN PUPURRI DELS DOS TOPS (VERSIÓ LIGHT SENSE PARIS HILTON)

VERSIÓ HARDCORE EXTREM AMB PARIS HILTON*

* Escolta’l … si creus que la vida no té sentit i ha arribat el moment de posar-li fi de la forma més cruel i sàdica possible.