Crònica del Festival de Sitges 2011

Un any més he abandonat, per uns dies, la rutina hospitalenca per tal de traslladar-me  al glamour cinèfil de Sitges. Aquest cop, però, he perllongat un xic més la meva evasió; ja em vaig passar l’Agost  a la ciutat menjant-me els mocs a cullerades i tenia que posar-hi remei!

Evidentment m’he perdut els dos films estrella del festival, “Melancolia” de Lars Von Trier i “Mientras Duermes” de Jaume Balagueró. Per no faltar a la costum vaig escollir les entrades quasi a l’atzar i al darrer moment, però no em puc pas queixar, doncs el nivell ha estat altíssim amb propostes molt arriscades i innovadores. Ja enxamparé a Lars i Jaume als cinemes comercials en breu.

DIMECRES 12

Sens dubte la desfilada de les forces armades és un espectacle d’allò més gore i esfereïdor, però vam preferir el terror de la ficció, ja que sempre és més reconfortant saber que el malson acaba amb els títols de crèdit.

Sleeping Beauty: Una jove precària decideix prostituir-se adormida per les nits, però no pot resistir la curiositat de saber que succeeix amb el seu cos un cop obre els ulls cada matí. Versió postmoderna de la “Bella Dorment”, amb una brillant interpretació femenina i una proposta molt engrescadora, però força mal resolta. Podria haver donat molt més de si. NOTA: 6

Extraterrestre: Divertidíssima història de Nacho Vigalondo, que compta amb la inestimable ajuda de Carlos Areces de Muchachada Nui. El guió narra les peripècies d’un matrimoni, l’amant i un veí freak en dia que els extraterrestres arriben a la terra. Realment els alienígenes no son més que una mera excusa, per ficar-nos un mig d’una desternillant comèdia amb les situacions més absurdes i delirants. NOTA: 7,5

DIJOUS 13

Amb companyia d’amistats i en dia laborable, el cinema és molt més agradable i descansat, menys cues i més lloc per triar, tot i que es troba a faltar  l’ambientillo del Festival!

Womb: Una dona decideix clonar al seu marit i parir-lo, per poder tornar a estar amb ell. Un film lent, expressionsita, amb una interpretació delicada i passional. De nou ens trobem davant una magnífica història molt original, amb grans possibilitats i que no s’acaba de trobar la forma de desenvolupar-la, tot i que el film ens deixa amb bon sabor de boca. NOTA: 6,5

Target: Infumable mamarratxada russa sense cap ni peus.  Un esperpèntica narració decadent, ambientada en un Moscou Futurista, amb una estètica vulgar, uns personatges freds amb zero empatia i una deriva rocambolesca i barroca que semblava no tenir fi. Realment tan sols m’ha quedat el dubte de saber quina mena d’al·lucinògen havia ingerit el director abans de regurgitar aquesta col·lecció de despropòsits. NOTA: -1

DIVENDRES 14

Un any més les disfresses més angunioses i sanguinolentes ambienten el ZombieWalk i per tots els racons de la vila trobes gent amb els ulls penjant, cicatrius supurant, carn putrefacta i deformitats diverses. Aquest any, però ens ha faltat la presència del nostre amic “Niño del Exorcista” Una pena!

Troll Hunter: Una versió noruega de The Blair Witch Project, canviant bruixa per  uns trolls,al més pur estil de David el Gnomo. Entretinguda i correcte, amb personatges creïbles, però poc més; el format del fals documental està més vist que el TBO, tot i que la mitologia escandinava està poc explotada al cinema de terror. És una llàstima doncs la idea no era dolenta! NOTA: 5,5

El Páramo: Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. NOTA: 8

DISSABTE 15

Aquest dia vam fer campana del cinema i les seves gales de cloenda, per tal de sumar-nos a les mobilitzacions internacionals del 15O a Barcelona. Òbviament no em podia perdre aquesta jornada d’indignació planetària, demostrant un cop més que els problemes de la crisi son globals i la resposta també ho ha de ser, deixant de banda les ridícules diferències de llengua o procedència geogràfica. Una manifestació espectacular i memorable que ha de servir per anar construïnt la resistència a la ofensiva de la dreta i l’extrema dreta.

DIUMENGE 16

I que millor que rematar la festa amb una sessió intensiva de Marató a la sala del Retiro? La veritat es que ja estàvem un xic saturats com per estar 6 hores en una butaca, però el cartell valia la pena!

Red State: El film , merescudament guanyador del Festival d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman . Imprescindible!. NOTA:9

A Lonely Place to Die: Entretingut thriller d’aventures i acció que narra com un grup d’escaladors troben una nena petita enterrada viva dins una caixa de fusta en mig de la muntanya. La història és prou correcte, tot i que em sobren escenes de lluïment dels escaladors, si, ja sabem que en sabeu molt, gràcies! NOTA: 6

The Yellow Sea: No podia faltar un film asiàtic! Aquest cop es tracta d’un taxista xinés que es veu obligat a emigrar a Corea per tal de cometre un assassinat per encarreg i pagar així els seus deutes. Es guió és brillant i la trama molt ben trobada, tot i que a voltes resulta excessivament barroca i enrevessada sense motiu. Em sobren persecucions i tirotejos, però en general molt bé. Va rebre el remi a millor director. NOTA: 7,5

Attack The Bloc: I per acabar aquest any, un passatemps d’allò més divertit: una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema! NOTA: 8.

10 motius per anar al Festival de Cinema de Sitges

1.– Tornar-te boig triant entre la desconcertant diversitat de la cartellera d’enguany: Que és millor veure a Jonh Carpenter  presentant “The Ward“ a l’Auditori Diumenge, o contemplar al Retiro  “Ruber“, la prometedora història d’un pneumàtic assassí amb poders telekinètics? Això és un Festival de cinema català, de prestigi internacional, i no la mamarratxada folklòrica dels “Premis Gaudí“, tan sols apte per a barretinaires subvencionats.

2.–Devorar obres mestres del cinema que MAI tornareu a tindre ocasió de veure, doncs a falta de pressupost publicitari passaran desapercebudes per les pantalles i resultaran impossibles de trobar en cap videoclub o web de descàrregues pirates. La llista de joies en brut que he tingut el plaer d’assaborir al llarg dels meus 4 anys de Festival inclouen  “Canino”, “White lightening” “Edmond”, “Aparecidos” “Hearthless”, “The Loft”, “Survillance”… sens dubte alguns dels films que han marcat a foc el rumb de la meva trajectòria cultural.

3.- Atrevir-se amb els films gore amateur, les frikades de Serie B de l’any de la Quica o els pseudo-documentals més inesperats a la sala Brigadoon, que és GRATIS, al Palau Miramar. Aquest any estarà dedicat al “Asian Trash” films de terror gore made in Bollywood.

4.- Poder conèixer en persona a directors i actors famosos que venen a presentar els seus darrers treballs, com jo que vaig tenir la ocasió de saludar a Darrer Aronofsky (“Pi”, “Requiem por un sueño“) quan presentava The Founain el 2006. Molts cops també fan cinefòrums al acabar, o presentacions a l’inici, desvetllant detalls del rodatge.

5.- Veure les diferents exposicions temàtiques ambientades en la Història del Cinema que solen exposar-se al Palau Miramar, com els quadres basats en films clàssics de l’any passat, o la mostra dels efectes especials de Guillermo del Toro de fa 3 anys.

6.- Poder assistir a l’esbojarrada festa “Zombiewalk” (Dissabte 9 a la nit, Platja davant del Carrer del Pecat), on maquilladors professionals d’efectes especials et permeten transformar-te en una criatura monstruosa durant unes hores. L’any passat van fer furor la Zombie-Pubilla i la Zombie-Fallera al ritme de diversos DJs!

7.- Gaudir de la sempre encisadora vila de Sitges que  aquests dies es vesteix de gala, s’hi respira un ambient cinèfil i un xic mariculte, guarneix els seus aparadors amb motius terrorífics i dona una imatge de glamour i savoir fair diametralment oposada a Marina d’Or. Molt recomanable la seva part modernista i els diferents museus històrics com el Cau Ferrat (carrer Fonollar), la  sorprenent col·lecció privada d’art i arqueologia del pintor i escriptor Santiago Russinyol.

8.- Recuperar la fe en el setè art, doncs darrerament les nostres cartelleres van un xic anèmiques de qualitat i innovació, llençant-se de cap a la nyonyeria i a la pirotècnia visual buida de missatge. Sempre és un consol poder recordar grans films que han canviat la història del cel·luloide, aquest any concretament tota la ambientació ens recordarà el  mític“Resplandor (The Shining)” de Kubrick… REDRUM!!

9.- Participar com a jurat popular del certamen. Al final de cada sessió que entri a concurs ens repartixen butlletes per poder puntuar la pel·lícula a la que se li atorga el Premi del Públic.

10.- Poder comentar i debatre , a posteriori, en aquest blog que us han semblat els diferents films i esdeveniments del Festival, ja que per cinquè any consecutiu tornaré a narrar les meves peripècies sitgetanes.

MARXO AL FESTIVAL! FINS LA SETMANA VINENT!

 

 

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

–Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

–Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

L’Arqueòleg presoner (I)

L’Arqueòleg va separar lentament les seves parpelles… Que havia succeït?? La seva capacitat memorística no li permetia esbrinar la raó per la qual es trobava dins aquella fosca i humida habitació, on no semblava haver-hi cap porta, finestra o moble algun, més enllà de la tènue llum d’una bombeta que pampalluguejava furtivament al sostre.

Pres del pànic el nostre protagonista va començar a colpejar violentament un dels quatre murs entre els que es trobava engabiat, repassant mentalment totes les hipòtesis, per descabellades que fossin, que li permetessin donar una explicació coherent a l’estranya i desconcertant situació.

– HOLAAAAAAAA??? HI HA ALGÚ?? SOCOOORS!!

Però la única resposta que va obtenir a la desesperada crida d’auxili fou l’eco sord de la seva pròpia veu.

“Aquest deliri ha de ser fruït una paranoia meva… segur que m’han posat una drogaïna al•lucinògena al colacao!! O… igual simplement és una broma estúpida, jejej…”

Els seus pensaments foren interromputs bruscament per una veu distorsionada mitjançant vocoder,  trencant així l’angoixant silenci i provocant un ensurt al desesperat presoner…

MUAHAHAH

–Bon dia Arqueòleg! Que tal? Suposem que encara no ho hauràs endevinat no, gamarús? Som els teus arxienemics reunits pes esclafar-te definitivament! Els protagonistes de l’estúpida Llista Negre hem decidit posar punt i final a la teva pretensiosa i egòlatra mania d’opinar amb llibertat, desafiant les convencions socials que la mitologia dogmàtica ha trigat milers d’anys en construïr!

MUAHAHAH
Doncs res! Avui mateix  hem anunciat que t’has convertit en monjo de Montserrat i que et clausures a la vida espiritual del monestir per tal de reflexionar sobre els teus crims! i no esperis que els lectors del teu blog moguin un dit per tú; ni tan sols han estat capaços de dexifrar la meitat de les  pistes que els teus familiars els van deixar.

MUAHAHAH

–I que penseu fer amb mi?? Deixar-me morir d’inanició??… Hola??

Però ja era tard per buscar respostes:una infernal melodia prou coneguda va començar a retronar per tota la habitació: si, era la discografia completa de “La Oreja de van Gogh” i Amaia Montero en solitari materialitzada en forma de decibelis,  fent que el pobre Arqueòleg comences a retorçar-se per terra com un cuc.

“Ja ho tinc!! Trencaré la bombeta i, amb els fragments de vidre resultants, em tallaré les venes! Es la única forma d’acabar amb aquest turment infernal!!”

Desafiant els tenebrosos sons que vomitaven uns invisibles alteveus, el sofert blogger va aconseguir posar-se dempeus i estirar el braç… però de sobte, un esglai va li recorrer daltabaix la seva columna vertebral…

Allí hi havia algú més! Dempeus en una fosca cantonada es retallava a la ombra una silueta aparentment humana….

**********************

Tu decideixes com continua aquest terrorífic relat!! Proposa, mitjançant un comentari, qui vols que sigui el malèfic personatge (real, imaginari, viu o mort… PERÒ FAMÓS) a qui s’haurà d’enfrontar l’Arqueòleg, en un combat a mort, per tal de sortir del seu captiveri i tornar-nos a deleitar amb els seus posts!!! De la teva participació depèn el futur d’aquest blog! COMENTA!

S.O.S: L’ARQUEÒLEG HA DESAPAREGUT!

Aquest és un comunicat urgent per part dels familiars del Arqueòleg a tots els lectors d’aquest blog:

L’autor d’aquesta web va desaparèixer ahir misteriosament sense deixar cap mena de rastre, quan passejava sense companyia per la ciutat de Barcelona entre la Plaça Urquinaona i Arc de Triomf entre les 20:00 i les 21:00 h.

Les versions dels diversos testimonis interrogats pels Mossos d’Esquadra ens han deixat un xic preocupats i desconcertats. Segons una dona de 60 anys, que passejava tranquil•lament el seu Gran Danès, afirma que el va veure xerrant amb una dona de cabells rissats i accent peculiar, prop d’una estàtua d’un senyor que agafa una bandera. A partir de les dades recollides n’hem elaborat un cutre retrat robot per si pot ser d’ajuda.

Un grupet d’adolescents emo, fans de Tokio Hotel, asseguren haver-lo vist entrar dins una furgoneta, on hi havia imprès el logo que a baix veieu reproduït. No s’ha pogut obtenir més informació ja que han començat a plorar i amenaçaven amb suïcidar-se degut a la pressió psicològica del interrogatori.

Finalment aquest matí hem rebut una estranyíssima carta amb remitent de Puigcerdà, que deia així:

“Estimats amics i familiars, he decidit fer-me monjo de clausura al Monestir de Montserrat. Se m’ha aparegut la Moreneta i m’ha fet entendre que la meva vida entregada al vici era un complet error. Adéu.

Arqueòleg Glamurós”.

El fet que a la nota no hi aparegués cap falta d’ortografia, ni error tipogràfic és la pista clau que ens ha dut a pensar que ell no n’és l’autor veritable!! Així doncs és possible que es trobi segrestat o retingut contra la seva voluntat!

Us agrairíem que si algú en té cap pista ens deixi un comentari aquí, ja que comencem a estar veritablement preocupats!!

Festival de Sitges (III): Que és el Terror?

Dissabte

“Terror és quan quelcom quotidià es converteix en extraordinari i allò usual en excepció”, donant voltes a aquesta frase que em va dir Princesa Dragomirof, varem arribar un cop més a la clàssica cua del Auditori, mentre jo mirava arreu a veure si algun psicòpata vestit amb barretina em seguia per les cantonades.

Salomon Kane. M.J. Basset, França

Basat amb un còmic, es tracta duna cinta de fantasia èpica ambientada en un estrany s.XVI en el que ja hi han fotografies però segueixen lluitant amb espases medievals, en comptes de fer-ho amb sables o pistoles.

Un guió fet amb el cul, amb previsibles intents per sorprendre, on els bons son herois invencibles immunes al dolor, capaços de matar a 50 dolents amb un cop de ma.

Tan sols salvaria l’excel·lent fotografia, vestuari i efectes especials. Típic blockbuster per a adolescents freaks avorrits sense cap noció d’història. NOTA: 2,5

Zombie Walk

Un any més la diversió més esbojarrada s’havia traslladat a la platja de davant el carrer del pecat, on varem descobrir que el nostre amic, la superestrella del horterisme coneguda com “Niño del Exorcista”, havia esdevingut de nou en l’ànima de la festa, com podeu veure a les següents imatges:

Seria la definició de terror aquella Zombie Fallera? Tindria quelcom a veure amb el meu psicòpata la Zombie Pubilla?

Diumenge

A contrarellotge i sense temps per aturar-nos ni a dinar varem fer un marató de tres films quasi consecutius! Que ja s’acaba el festival i ens ha de donar temps a veure-ho tot!

Hearthless. P. Ridley, UK

Una historia de terror psicològic, amb tints molt Lynch, on un fotògraf es veu immers en una estranya trama d’assassinats perpetrats per uns encaputxats. Tan sols una petita nena hindú que només ell pot veure, l’ajudarà.

Interpretació rodona i brillants cops d’efecte que em van deixar sense veu de tan cridar! NOTA: 7,5

.

The Loft. O.L.Looy. Bèlgica

Típica història d’un assassinat on, a partir d’un interrogatori haurem d’anar reconstruint les diferents versions dels cinc sospitosos, tots ells homes infidels que es reunien en un Loft secret per materialitzar els seves fantasies sexuals.

Està molt ben pensada i no deixa cap fil sense lligar tot i una a trama que arriba a ser complexa i barroca fins a extrems difícilment imaginables. NOTA: 6,8

Accicdent. Soi Cheang, Japó

Una banda mafiosa japonesa que es dedica a aniquilar a persones fent veure que ha estat un simple accident fruit del atzar, fins que un bon dia els mateixos protagonistes comencen a ser també víctimes d’estranys successos.

Una trama original, complexa i ben desenvolupada a al que tan sols se li pot retreure d’extremada lentitud del ritme i els diàlegs. NOTA: 7

I quan arribem de nou al apartament descobrim el Palmares de la present edició, on el fill de Bowie arrasa amb Moon, que no hem vist, però la nostre favorita Canino li arravatava el Premi de la Crítica i del Jurat Carnet Jove, mentre que Summer Wars s’ha endut el galardó al millor film d’animació.

Segueixo donant voltes a la definició de terror… surto del festival amb la única convicció que, si existeix, es troba de ben segur amagat dins la nostre ment i que una forma de pensar tan materialista com la meva trigaria en trobar-hi la raó de ser.

Ossos

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?”

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.

No té més missatges

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Contesta cony! Porto dos dies intentant-te trobar per tot arreu! Si… està bé, em vaig passar molt l’altre dia i no tenia dret a cridar-te d’aquella forma… ho sento… però… Vols agafar el telèfon!!! Sé que hi ets!! Va… deixa el teu puto orgull de banda… joder!! No deixarem una relació de quatre anys per una absurda discussió no?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc! Soc ta germana, no… que com fa dies que no sé res de tu m’he passat per casa teva però no hi eres… tot bé? Quan em vegis t’animaràs! He trobat una solució per refinançar la teva hipotecà, xerrant amb un amic que tinc al banc. Truca’m i t’ho explico!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Aquest és un missatge pel senyor Marc Garcia de part del Hospital General. Ja pot passar a recollir per recepció els anàlisis que es va realitzar la setmana passada. Per la seva tranquil·litat li puc avançar que finalment era tot una falsa alarma, el tumor no era maligne i la metàstasi sembla completament descartada. Li recordo que l’horari de la meva consulta és de quatre a sis,

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Torno a ser jo!! JODER CONTESTAA!! Que ho fas per fer-me sentir culpable??? Et diverteix tenir-me tot el dia al telèfon no? Es això, la teva sarcàstica forma de venjar-te per la bronca! Oh quina gràcia! Quin gran humorista! No creus que n’estàs fent un gra massa?? Ni que tinguessis 12 anys per favor!!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Hola? Marc? Mira, soc el Joan, no, que et trucava perqué tinc una oferta de treball que potser et podria interessar… no sé si es ben be de la teva especialitat, però com et vaig veure tan desesperat amb la feina… la qüestió es que es urgent, m’hauries de dir alguna cosa aquesta tarda, val? Vinga!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Ei Marc! Sóc el Jordi, no, que a veure si recordes de tornar-me l’escopeta que em vas demanar, si pot ser, abans de divendres, que amb els de la colla anem a caçar i a buscar bolets a Valls. T’hi apuntes?

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiip

Marc…. soc jo un altre cop… joder… tens a tothom preocupat… JA NO FA NI PUTA GRÀCIA M’ENTENS?? M’HAS SENTIT BÉ??? Mira… que ja no puc més! O m’agafes el putu mòbil ara mateix o em planto a casa i tiro la porta a baix

MARC!!…..

Especial de Terror

No puc entendre com la gent pot preferir celebrar la cutre i folklòrica castanyada abans que la genial invenció de Halloween. Si, ara em sortireu amb el típic discurs anti-globailitzador i ultranacionalista de regust carlí, defensant les tradicions més nostrades, però confessem-ho: és molt millor el terror i les disfresses fantàstiques que els moniatos i panellets, o no?

En tot cas, com no us puc convidar a una tapa virtual de castanyes a través d’aquest blog, he decidit iniciar un especial de terror que durarà d’avui al proper dimecres, quan ja sabrem del cert qui serà l’inquilí del Despatx Oval, la qual cosa, segons com vagi, pot ser MOLT terrorífica.

No espereu, però, trobar en aquesta pàgina cap mena de referència a la ciència ficció de sèrie B, no! A mi no em produeix cap mena d’angoixa pensar en zombies, morts vivents o vampirs, les nits de por sofertes a la meva infantesa esplaiera em van immunitzar completament a tot tipus de temor que no es basi en un fet real i possible.

Així doncs els meus malsons són completament materialistes i duen noms com soledat, violència, atur, enveja, càncer, odi, accident, vih, depressió, trauma, suïcidi… pèrfides aprensions que es poden amagar al costat de cada cantonada del camí futur per segar de cop el nostre devenir per sempre més.

Benvinguts al Especial de Terror! Seguiu atents a aquest blog si es que us hi atreviu muahahahah!