El Virtuosisme Musical està sobrevalorat

Cada cop tinc més clar que cal fugir cames ajudeu-me del barroquisme artístic, especialment en la música. No hi ha res més previsible, avorrit i estúpid que omplir la falta d’inspiració i originalitat amb una lliçó de fred academicisme instrumental. Que el nen sap tocar la guitarra i fer uns puntejats de 10 munits? Doncs felicitats! Que li donin un títulet i que s’hi faci palles cada dia a sobre, però que no ens torturi a la resta de la humanitat!

Per aquells despistats que no se n’hagin assabentat: existeix la tecnologia. Afortunadament els processadors de textos han acabat amb la ortopèdica màquina d’escriure, aquesta de la ploma i així fins arribar a les tauletes cuneiformes. El mateix succeeix amb les arts auditives: les programacions electròniques i els sintetitzadors ens permeten obtenir qualsevol só, sense la pesada i feixuga tasca d’estudiar cinc anys piano en un conservatori.

S’ha fet realitat el lema punk “do it yourself”: qualsevol que tingui creativitat la pot materialitzar per ell mateix sense haver de memoritzar absurds coneixements obsolets de notes i acords. Fins i tot el vocoder permet modular la veu per aquells qui no sàpiguen cantar sense desafinar.

Si la fotografia va alliberar a la pintura de la pesada tasca de representar la realitat amb absoluta fidelitat, obrint així la porta a infinits universos d’avantguardes, no veig perqué la música n’hauria de quedar al marge. Els neanderthals ja empraven flautes d’ós fa 30.000 anys i l’actual estructura de pentagrames data dels cants gregorians del s.IX. Potser tocaria evolucionar un xic no?

La música és una expressió i transmissió de sentiments per via auditiva i els instruments, com el seu nom indica, un mer mitjà no la finalitat en si mateixa. I no hi ha una forma més asèptica i buida d’expressió que el mecanicisme virtuosista; res més allunyat de la transgressió que repetir uns mateixos esquemes transmesos, una paràmetres previsibles i anodins que l’únic que provoquen son badalls.

Sens dubte una performance en playback d’una Drag Queen pot transmetre’m més sensacions i divertir-me infinitament més que l’enèsima interpretació de Vivaldi al Palau de la Música, per uns aplicadissims alumnes de conservatori. Em sembla absolutament més interessant un espectacular show de Madonna, amb les bases pregravades, que un recital de puntejats i gorgorejos de qualsevol grup heavie, fotocopiats entre ells com mers calcs d’Iron Maiden.

Internet ens ha alliberat del suport físic i la propietat intel·lectual, socialitzant tot el mercat musical de la història a un click de distància, transformant radicalment la distribució d’àlbums i cançons, on la fama està a l’abast de qualsevol grup que se’n faci mereixedor. No en deixem la producció al marge: fem que aquesta modernitat ens permeti trencar els vells esquemes  anacrònics entregant-nos per complet a nous horitzons de re-invenció constant i portem els instruments als museus d’etnologia folklòrica!

MADONNA salva el món en 4 minuts.

Atenció! Es prega a totes les Amys Witnhouses, Rihanas i altres aficionadilles que vaigin desapareixent dels tops i pistes de ball perqué al DEESA del pop ja torna a estar entre nosaltres de cos present i amb un nou disc!!

Tots els que som fervents devots d’aquest mite musical que es manté incombustible al llarg del temps sabem el que sinifica el llançament d’un nou primer single de la diva, aquell moment únic, màgic i irrepetible en que vàrem escoltar, temps enllà, aquells  himnes generacionals com “Holiday”, “Like a Virgin”, “Isla Bonita”, “Like a Prayer”, “Frozen”, “Music” o “Hung Up“, per citar només els més coneguts.

La cançó es diu “4 minutes” i pertany al disc “Hard Candy” titolat, per cert, com el genial film sobre la pederastia protagonitzat per Ellen Page.

La veritat es que em temia el pitjor, ja que Madonna té una tendéncia natural  a alternar àlbums genials amb mediocres,  com quan va fer el soporífer “Erótica” després del extasiant “Like a Prayer” o quan va llençar el bluf d’“American Life” despés del mític “Music“, i clar, com “Confssions on a dancefloor” era tan sublim, jo ja tremolava. I les noticies que venien del disc no eren gaire esperançadores: ¿Timbaland a la producció i duos amb Justin Timberlake?  Comorr??

I el resultat, doncs bé, de moment només tenim aquesta cançó i, a veure, no és ni de lluny el millor senzill de la material girl, però no està gens malament i com més l’escolto més m’enganxa: un hip-pop comercial i que sona a deja-vu (sembla que amb l’edat Madonna  prefereix no arrisacar-se gaire amb la innovació),  però que es un trencapistes innat! Ja ha acnseguit el Nº1 de singles a tot Europa i  per seixantena vegada en la seva carrera ha entrat al Top 10 britànic! Tot una proesa!

PD: No us perdeu el video d’Ellen de Generes  ballant al ritme de la cançó i bromejant sobre com de calenta es posa al veure al portada del disc!

MOBY s’esfonsa a la mediocritat.

Richard Melville Hall, més conegut com Moby, és una de les figures estelars ineludibes  de la música electrònica dels anys 90’s.

Qui no ha escoltat mai cap dels seus hits dels seus arxiconegudíssims  “Play” o “18“? Doncs ningú, perqué s’han utilitzat com a banda sonora per fer mil anúncis diferents i resulta absolutament impossible que no conegueu himnes generacionals com “Porcelain“,”Natural Blues“, “In this world” o “Why does my hearth feel so bad“, amb els que va aconseguir fusionar el technopop amb el soul de forma magistral.

Doncs bé oblideu-vos de tot això, el nou senzill del músic de New York, titolat “Alice”  és sencillament avorrrit, soporifer, fatigós, pesat, ensopit i amb un regust a “deja vu” que no s’aguanta! Però que és això Moby? Hip hop? A aquestes alçades? Fins i tot ha promés droga, diners i putes als crítics musicals perquè no en publiquin crítiques negatives! (Com podeu imaginar, a mi no m’han arribat!!)

El seu darrer àlbum “Hotel” ja donava perilloses senyals de decadència, però com va treure un single taaaaan rodó com “Lift me up” li vam acabar perdonant…
Bé… tot és possble que ara li hagi passat al revés i que, com el el cas de Kylie Minogue, tregui un disc genial en el que la única cançó dolenta sigui la de presentació del àlbum!  O potser ha optat per experimentar amb coses noves com quan a mitjans dels 90’s li va donar per fer punk rock amb escàs èxit…

En tot cas aquí us deixo “Alice” perqué jutjeu vosaltres mateixos! Jo li auguro un sonor fracas, i vosaltres?

Sort que els amants de la música electrònica de qualitat sempre ens podrem consolar amb el genial i esperat  nou àlbum de Goldfrapp!