Posts Tagged ‘teatre’

h1

Té futur el Teatre?

gener 21, 2011

L’altre dia, mentre assistia entusiasmat a la representació de “Celebració” al Teatre Lliure de Gràcia, em plantejava molt seriosament si estava contemplant la lacònica agonia d’una antigalla obsoleta incapaç de competir amb la innovació permanent als mitjans de comunicació electrònics o, si pel contrari, aquell havia esdevingut el darrer refugi davant la burda artificiositat del cinema.

Les primeres representacions teatrals de les que tenim constància històrica daten del segon mil·leni abans de la nostre era, allà per l’Antic Egipte, on es dramatitzava la mort d’Osiris amb l’ajuda de màscares; però de ben segur que en els seus quatre mil anys d’existència mai abans havia estat tant en perill la seva supervivència com ara.  Els motius? Doncs bé, segons cita Josep Ramoneda al seu darrer llibre, serien aquests:

– La societat actual ha oblidat el passat (la tradició) i el futur (la utopia), vivim en una dictadura del present immediat on es defuig de tota forma de dolor. Així doncs, ja no tenen sentit els drames i les tragèdies en les que es fonamenten els temes universals del Teatre.

– Els avantguardismes han dut a l’Art vers un estat de Revolució permanent, basat en una pueril idea del progrés que refusa repetir res que ja s’hagi fet abans, imposant així una ruptura constant.

-El postmodernisme ha decretat la mort de l’Art, de la Història, les ideologies i el pensament. En mig de tanta pompa fúnebre el defalliment teatral es dona per descomptat.

– Jo hi afegiria l ‘individualisme extrem en que vivim a la societat actual fa que la gent temi participar en actes col·lectius, preferint sempre l’alienació domèstica d’un televisor o un ordinador; així com els nivells d‘incultura galopant en que pugen les noves generacions.

Però, per altre banda, el Teatre presenta unes característiques específiques que ens apunten en direcció contrària:

-La singularitat: cada funció és única, una experiència irrepetible tant per l’emissor (l’actor) com pel receptor (l’espectador). Aquesta vivència és irreproduïble en cap altre format.

-La presència humana: el fet de tenir a un actor al davant, sense que hi hagi cap mitjancer virtual, és una sensació que resulta impossible de piratejar.

Jo crec que de la mateixa forma que la fotografia no va acabar amb la pintura, el cel·luloide tampoc donarà sepultura a l’escenografia; simplement el seu llenguatge s’adaptarà a la nova concepció estètica del moment, com ha succeït al llarg dels seu passat.

Doncs si, estimats lectors, apagueu ja el vostre ordinador, un cop acabat el post, i pregunteu-vos quan fa que no aneu al Teatre. Quina va ser la darrera ocasió que vau viure una interpretació descarnada? Una orgia de dramatisme a pèl? Una tragèdia que us ericés la pell i us fes saltar les llàgrimes? Doncs vinga! No us ho penseu més i correu a per les entrades!

 

h1

Dues propostes teatrals

Mai 24, 2009

Deia Lorca que el teatre és la poesia que s’aixeca del llibre per fer-se humana i, al fer-ho, parla, crida i es desperta. Es sobre un escenari, despullat de tot efecte especial, on un actor s’enfronta al seu personatge, davant la crua mirada del públic, armat tan sols amb la seva capacitat interpretativa. Performance extrema en estat pur, literatura encarnada i espectacle sense artificialitats.

Jo, que havia comés l’imperdonable error d’oblidar aquest mil•lenari art, quasi tan vell com l’escriptura mateixa, m’he proposat esmenar aquest error i, en plan mariculta radical, he assistit a veure els dues obres més destacades de la cartellera actual, que a continuació us passo a ressenyar!

LA VIDA POR DELANTE
Teatre Goya (Barcelona). Text de Romain Gary. Direcció: Josep Maria Pou.

velasco_pou_g

Una sublim Concha Velasco dona vida a Madame Rosa, una prostituta jueva, vella i decadent, encarregada de l’educació de Mohamed Momo (Rubèn de Eguia), un adolescent musulmà, fill abandonat d’una altre barjaula.

La obra és un brillant diàleg entre els dos extrems de la vida, la insultant joventut inexperta de Momo, que comença a descobrir els plaers hedonistes, i la senectud decrèpita de Madame Rosa, que s’aferra a la vida amb les poques forçes que li queden i la nostàlgia dels horrors que va viure a Auswitch o a la prostitució.

la-vida-por-delante1L’acció transcorre entre un fosc soterrani i les intimistes golfes d’un edifici parisenc, on els actors, entre els que destaca Carles Canut, giren al voltant d’una exultant Concha Velasco que omple l’escenari ella sola, desbordant rius de dramatisme, tendresa o bogeria senil, pautada pels violins i cançons antigues franceses, com “J’attendrai”, o “Que reste-t-il de nos amours?”.

El públic, amb una mitjana d’edat que triplicava la meva, va aplaudir merescudament dempeus aquesta fantàstica adaptació, un xic lliure, de la novel•la de Gary i a una Velasco, que em va deixar veritablement bocabadat per la seva descomunal força interpretativa.

LA CASA DE BERNARDA ALBA
Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona), Text de Federico Garcia Lorca. Direcció: Lluís Pasqual

Foto_Bernarda_1A_David_Ruano_TNC.1

Amb el vell eriçat, els ulls humits i les mans roges d’aplaudir vaig sortir ahir del TNC, amb la sensació que aquell clàssic era la definició de Teatre per antonomàsia, i que era una llàstima haver-la vist als meus 27 anys, ja que en el que em quedi d’existència pocs cops presenciaré res que eclipsi aquest espectacle.

El mateix any que començava la guerra civil espanyola Federico Garcia Lorca va deixar escrita la obra cúspide de la seva creació dramatúrgica, que mai veuria estrenada, tot i que ahir l’esperit el poeta granadí es podia palpar en cada pam de l’escenari.

Foto_Bernarda_9_N.EspertA_David_Ruano_TNCUna incommensurable Núria Espert, en una de les millors interpretacions femenines que he vist i veuré mai, encarna a la pèrfida matriarca andalusa Bernarda, una fanàtica religiosa i classista obsessionada per controlar la vida de els seves filles i per cuidar les aparences davant la rumorologia popular.

Espert es troba acompanyada per una llarga llista d’actrius, a quina més encertada, entre les que destaca una excel•lent Rosa Maria Sardà fent de Poncia, la cridada inculta i xafardera o Teresa Lozano, interpretant a la mare boja.

La obra transcorre amb una fidelitat mil•limètrica al text de Lorca, dins un claustrofòbic cortijo andalús cada cop més enfosquit a mida que transcorre la funció, on un seguici de dones vestides amb fosques mantilles de viuda trencaran l’harmonia de l’omnipresent blanc de l’escenari, en un simbolisme estètic tan característic de la Generació del 27.

La opressió de la dona, la lluita de classes, la moral conservadora, l’autoritarisme matriarcal, el pes de la religió, la vida al camp o el desig de llibertat sexual amordaçat pel que diran son alguns dels temes que es donen cita en aquesta inoblidable funció que ja esteu trigant en anar a veure!

Aquí us deixo amb l’anunci oficial: