Posts Tagged ‘Syriza’

h1

A qui beneficia la repetició d’eleccions? L’exemple de Grècia 2012

Mai 2, 2016

Demà es signarà el decret de convocatòria d’eleccions anticipades, i molts aprenents d’endeví es troben llençant les seves apocalíptiques prediccions sobre una plaga d’abstenció que catapultarà a Rajoy i Ciutadans a la majoria absoluta. Hi ha cap base empírica per afirmar tal cosa? Mai s’han repetit unes eleccions a Espanya, ni generals ni autonòmiques (les municipals no es poden repetir, per llei) i, per tant, resulta difícil fer projeccions basades en una experiència inexistent.

A nivell internacional, però, hi ha un exemple que- salvant les distàncies- pot ser d’utilitat: la repetició d’eleccions generals a Grècia als mesos de Maig i Juny de 2012. Crec que es un exemple interessant ja que el sistema de partits hel·lè va patir una transformació similar al espanyol davant la crisis, amb un col·lapse del sistema bipartidista (els socialistes del PASOK i la dreta Nova Democràcia), juntament amb el sorgiment d’una nova esquerra alternativa anti-austeritat Syriza, així com l’aparició de diversos partits de centre i el manteniment minoritari de l’esquerra comunista tradicional del KKE. També hi han moltes diferències, tan econòmiques com polítiques: allí no tenen nacionalismes regionals, no han passat un 15M i els populismes identitaris sobiranistes i euròfobs es manifesten a través dels neonazis d’Alba Daurada, que afortunadament aquí no tenim. Els efectes de la duresa de la crisi, l’austeritat i el deute també han estat molt mes durs a Grècia.

Eleccions de Maig 2012

Parlament Grecia Maig 2012

Parlament grec al Maig de 2012

Aquestes eleccions (avançades un any) son les primeres que es realitzen després de la crisi brutal del deute, les grans mobilitzacions i vagues al cerrer. i la fallida del govern socialista de Yorgos Papandreu, obligat a aplicar les polítiques d’austeritat amb el suport de la dreta de ND i l’extrema dreta de LAOS.

Tot i que el sistema electoral grec té un plus de 50 diputats al partit que guanya les eleccions, per tal de facilitar l’estabilitat, cap partit va aconseguir la majoria suficient per formar govern. El líder de la dreta, Antonis Samaras, no aconsegueix ser investit, ja que els socialistes, desplaçats per primer cop a la seva història a la 3a posició (acabaven de perdre el 74% de vots de cop), es negaven a fer una Gran Coalició. Cap altre partit aconsegueix formar Govern i el President de la República dissol el Parlament i convoca de nou eleccions.

Eleccions de Juny de 2012

1422185411_230504_1422192114_sumario_normal

Parlament grec al Juny de 2012

grecia

Diferència de vot als principals partits Maig-Juny 2012

La participació a les eleccions de Maig havia estat del 65,1% (6,3M), al Juny passa a ser del 62,5% (6,1M). Es a dir, hi ha una mica més d’abstenció, una diferència de 3% de participació que es tradueix en 200.000 votants menys, però no una hecatombe absentista, ni res per l’estil.

Aquesta baixada de sufragis, però, afecta desigualment als partits. Es produeix un efecte de “bipolarització” entre les dues principals forces polítiques. Nova Democràcia puja 700.000 vots, un 53% més que al Maig, i Syriza en 600.000 vots, un augment del 36,5%. La resta de formacions cauen en picat, destacant l’ensorrament comunista (perd el 53% de vots) i socialista (19% menys). Si Syriza i KKE haguessin format coalició haurien esdevingut primera força política, rebent el plus dels 50 escons extra. Això va ser totalment impossible degut al sectarisme i l’euroescepticisme del KKE.

Aquest cop, però la dreta de ND tampoc arriba a la majoria absoluta. Finalment aconsegueix formar una Gran Coalició amb els socialistes del PASOK i el partit de centre DIMAR, amb el projecte polític d’obeir les retallades austeritaries imposades per la Troika. L’esquerra alternativa de Syriza es converteix en líder de la oposició i a les següents eleccions de 2015, esdevé primera força política i Alexis Tsipras es converteix President del Govern, fins a dia d’avui.

Conclusions

Mai he cregut en l’Etern Retorn, ni que la història es repeteixi ni tan sols com a farsa, que diria Marx. Ara bé, ens trobem davant un exemple amb una quantitat de variables força similars a la situació espanyola i que es pot donar lloc a una lectura política d’errors i encerts, de la qual podem prendre nota. Aquí alguns apunts:

– La situació del PASOK a Grècia es molt més dèbil al 2012 de la que té el PSOE ara, ja que els socialistes hel·lens venien de governar amb el suport de la dreta per aplicar un programa de destrucció incontrolada de l’estat del benestar. En el moment que el PSOE faciliti un govern del PP, o bé quedi en tercera posició, esdevindrà un cadàver polític i haurà perdut tota raó d’existir.

– La divisió de l’esquerra anti-austeritat a Grècia va endarrerir el canvi polític 3 anys, pel simple fet de no presentar-se units. Ara tenim la oportunitat a Espanya d’esmenar aquest error, amb una confluència dels espais Podem-IU.

– L’abstenció es imprevisible i no sabem com pot afectar. Depèn de la capacitat de cada espai de tensar i polaritzar l’electorat entorn seu.

– La repetició d’eleccions no varia substancialment l’espectre polític, però obliga i força als partits a arribar a un acord, per molt dolent que sigui, ja que una tercera convocatòria seria absolutament impensable. En el cas grec son els socialistes i els centristes els que acaben cedint, governant amb la dreta, cosa que podrien haver fet perfectament al Maig i s’haurien estalviat la convocatòria.

Veurem que passa aquí al Juny!

Anuncis
h1

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

Desembre 21, 2015

 

#######Victoria

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

#####campanyaStatsColauvsMas

Reflexió 7 El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

h1

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Juny 30, 2015

Supporters of Alexis Tsipras, leader of Greece's Syriza left-wing main opposition party attend his pre-election speech at Omonia Square in Athens Thursday, Jan. 22, 2015. Prime Minister Antonis Samaras' New Democracy party has failed so far to overcome a gap in opinion polls with the anti-bailout Syriza party ahead of the Jan. 25 general election. (AP Photo/Lefteris Pitarakis)

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

h1

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

gener 16, 2015

#hidra

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.

h1

Aquest Blog demana el vot per Ernest Urtasun a les #primariesICV

Desembre 7, 2013

Per primer cop des de que milito a ICV tindré la oportunitat de votar en unes primaries amb més d’un candidat. Un procés del que possiblement no n’haureu a sentit a parlar gens a la premsa palanganera del poder, doncs no hi ha sang ni vísceres pel mig, sinó un debat intel·lectual profund i serè, a anys llum de la mediocritat i el populisme identitari en que xipolleja la política catalana.

1403589_696289967050761_1744934331_o

Mentre el PP i el PSOE tenen el Parlament Europeu com a cementiri d’elefants on envien a les mòmies del partit a dormitejar a l’escó i CIU i ERC empraran aquests comicis com a mer aval al Govern austeritari de Mas, ICV hi va a treballar més que ningú: Raül Romeva es l’eurodiputat que més preguntes i mocions ha presentat de tot el continent (més de 1.600) . I pels que creiem que el veritable combat es contra el capital, aquestes son les eleccions més importants.

A les primaries s’hi han presentat  Salvador Milà i Ernest Urtasun, dos sòlids candidats amb gran coneixement i experiència, que comparteixen el projecte de transformació radical de la Unió Europea i combatre la Troika, però amb matisos molt diferents. Jo no coneixia a cap dels dos, però després d’assistir a diversos actes de presentació i debats, he decidit votar i avalar a Urtasun pels següents motius:

– Canvi de Tractats: Urtasun es extremadament crític amb tots els Tractats de la UE, especialment amb la Constitució, el Tractat de Lisboa i fins i tot amb Maastricht (al que ICV va donar suport en el seu dia). Uns marcs legals que han deixat les decisions més importants en mans dels estats i han facilitat l’existència d’un espai monetari sense fiscalitat comuna ni control democràtic sobre l’Euro.

Aliança d’Esquerres i del Sud d’Europa contra la Troika: Urtasun es partidari de superar el marc del Grup Verd per generar una gran aliança de totes les esquerres verdes i roges per plantar cara a la Troika i als opacs repartiments de càrrecs entre populars i socialistes així com a l’extrema dreta.

Crisi de l’Euro: En front les polítiques d’austericidi imposades pels bancs alemanys, el populisme euroescèptic (tant d’ultradreta com d’extrema esquerra) han posat com a falsa solució sortir de l’euro, sense valorar-ne els costos de transició cap una moneda pròpia que devaluaria els salaris i escanyaria els petits estalviadors sumint-nos en una misèria total. Davant això l’economista i assessor de Syrirza, Yannis Varoufakis, s’ha convertit en el gran guru de l’esquerra europea establint quines han de ser les polítiques realistes basades en superar la crisi, l’austericidi, la deutecràcia i aconseguir una redistribució fiscal de la riquesa. A que no sabeu qui ha traduït a Varoufakis a la revista Sin Permiso? Si, ho heu endevinat, Ernest Urtasun. Una sòlida garantia de que aquest tema, i no cap altre, serà el Leimotiv de la nostre campanya.

Migració i política internacional: Urtasun creu que ICV es va equivocar donant suport a la intervenció militar a Líbia i, com a funcionari del Ministeri d’Exteriors ha vist com Espanya empra la política de cooperació per fer xantatge als estats africans, donant diners a canvi de que signin acords per repatriar als migrants tancats als CIEs. També és l’únic (a dia d’avui) que s’ha segut a debatre amb l’Àmbit de Migració com derogar la Directiva de Retorn, tancar els CIE’s, fer polítiques de Plena Ciutadania i realitzar una gran trobada de l’esquerra europea per tal de consensuar estratègies comunes per aturar el feixisme.

Renovació Generacional: Urtasun te just la meva edat. Crec que ICV ha d’apostar per superar la “Generació T“, la que va fer la Transició i encara ocupa el 100% de Conselleries i Ministeris, impedint un imprescindible relleu. De fet el 15M han sorgit entorn a un conflicte generacional de joves molt preparats i amb quotes altíssimes d’atur que demana una oportunitat. He estat un gran defensor del Tripartit, però cal que ICV passi pàgina, connectant amb els nous moviments socials i les noves idees emergents en un entorn molt canviant.

– La Persona:Bé si, en el fons no estem davant una Convenció Programàtica sinó en una elecció de persones. Algú que es fan de Josep Fontana,  Gramsci, Novecento, Montalban o Miguel Nuñez clarament està en la mateixa òrbita materialista cultural que jo. I, a més, m’ha semblat una persona molt humil, propera, carismàtica i amb una gran capacitat d’empatia i de pedagogia, lluny de la gèlida imatge del polític convencional.

Us deixo amb el seu vídeo de campanya:

PD: La històrica revista JOVENT, on havia publicat el mateix Montalban, inclou en el seu darrer número un extens article meu titulat “L’Auge de la Nova Ultradreta” que podeu llegit clicant aquí

h1

Anàlisi de la Conferència del PSOE: No han entés Res!

Novembre 11, 2013

Aquest cap de setmana una de les meitats del sistema bipartidista, la que ara fa d’oposició, ha fet una conferència política per renovar (?) les seves idees. M’he llegit els documents polítics i us en faig un resum per tal que us feu una idea aproximada del que s’hi ha parlat

1454902_10202343558288132_1503452544_n–  Més Tercera Via: La crisi ha estat una malèfica conspiració del neoliberalisme. No hi ha tingut res a veure la Tercera Via d’Anthony Giddens mitjançant la qual els socialistes europeus (amb Zapatero al capdavant) van assumir els principis econòmics de la des-regulació del mercat financer i immobiliari. El text aposta per “un nuevo modelo económico para sumar libertad de mercado y cohesión social” Nou? Però si aquest liberalisme progre de Blair i Schroeder es just el que ens ha dut fins aquí!

Autocrítica Zero: Les dures mesures austericides de Zapatero entre 2010-2012 on es va carregar el pes de les retallades sobre les rentes del treball i no del capital eren necessàries per responsabilitat, però no es van saber explicar prou bé a la ciutadania. Ah clar! Dediquen 4 pg a explicar perqué era impossible preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i bancaria abans de 2009 i dues línies a dir que “quizá faltaron medidas fiscales y persecución de responsabilidades en el ámbito financiero“. Amnistiar el diner negre i a banquers “quizá” tampoc va ser gaire bona idea. Ni mu.

Amb el bipartidisme, contra el 15M: El text fa una defensa aferrissada de l’actual democràcia representativa titllant als nous moviments socials de “neopopulistas que se dedican a criticar el sistema sin dar soluciones que son inútiles en su anarquía“. Segons ells el millor model polític es el bipartidisme ja que “la fragmentación política no favorece la estabilidad econòmica“. I quines son les seves propostes responsables per retornar la confiança en les institucions? Reforma de les administracions públiques acordada amb el PP,que permetin una mica més de transparència, llistes obertes i primaries. Iupii!

Monarquia (pseudo)Federal: Els socialistes volen modificar la Constitució per incloure tractats europeus i un model federal, basat en les actuals Comunitats Autònomes però amb un millor model de finançament, consensuat amb el PP. Amb això creuen que aturaran la crisi territorial amb Catalunya, si.. clar. En quant a la Monarquia, l’únic canvi seria igualar el dret de les dones per accedir al tron. Sincerament per aquests petits retocs, no cal embarcar-se en un canvi constituent.

Unió Europea-> Syriza en el discurs, SPD en la praxi: La UE es ““el mejor modelo en dignidad laboral, protección social, igualdad de oportunidades y servicios públicos del mundo. Tan sols passa que els tractats (que van fer ells) han quedat una mica obsolets, es dona massa pes als plantejaments tecnocràtics de Merkel i caldria fer un nou Tractat Constituent. Apunten (a bones hores!) cap algunes de les mesures econòmiques imprescindibles (unió bancària i fiscal, governança econòmica de l’euro i redistribució del deute). Llàstima que després donin suport a Martin Schulz com a candidat de la socialdemocràcia a la comissió europea, membre del SPD, partit que governarà amb Merkel a Alemanya. Credibilitat nul·la!

Laïcisme si, Conconrdat amb el Vaticà, també: El text aposta per recuperar una Llei de Llibertat Religiosa que el PSOE va aparcar el 2008, treure els crucifixos d’alguns espais públics, tot reconeixent la gran aportació moral del cristianisme. El Concordat amb la Santa Seu no es derogarà sinó que s’actualitzarà i adaptarà a aquesta nova llei. Salto d’emoció!

Decreixement? Ni en somnis: Proposen un creixement econòmic “sostenible” , però ni pensaments en redistribuir el treball, posar mesures d’economia del bé comú, o explorar models no basats en el creixement infinit de la producció. Algunes propostes de keynesiamisme en energies renovables i gràcies. El peak oil deu ser un rumor i de l’energia nuclear es proposa no allargar més de 40 anys el temps de vida de les centrals nuclears. Tot un detall!

Migració: Reconeixement gradual del dret a vot per persones migrants, reagrupament familiar per cohesionar els ciutadans amb permís de residència vinculat al de treball. Aquesta és la única idea destacable. Els CIEs només cal regular-los, defensen les expulsions excepte en aquells casos que sigui “desproporcionada, injusta o impracticable“. A saber a criteri de qui.

CONCLUSIONS

Retocs cosmètics i suaus reformes per maquillar la pitjor crisi de la història. Una cosa es ser realista i l’altre es la por congènita als canvis, com si estiguessin més preocupats en impedir transformacions de gran envergadura que els acabin d’acorralar en l’ostracisme, que no en solucions estructurals de fons. Cap de les mesures d’aquesta Conferència impliquen un trencament amb la dinàmica que ens ha sumit en la crisi política, econòmica i territorial, son tan sols pedaços lampedusians perqué tot segueixi més menys com estava el 2007, amb petits retocs progressistes que mitiguin el sofriment, però sense atacar l’arrel dels diversos conflictes. No es estrany, doncs, que Bono prefereixi un pacte amb e PP que amb IU.

h1

TOP 2012: Musica, cinema, art, teatre, literatura, televisió i política

gener 1, 2013

Encara que sembli mentida, aquest 2012 no ha estat tan sols un tsunami d’atur i desnonaments, també han passat coses bones! Seria una injustícia que recordéssim tot un any de la nostre vida tan sols com un fosc pou de desgràcies, doncs inclús en un curs tan apocalíptic on hem viscut tragèdies com la reelecció d’Artur Mas com a President de la Generalitat o l’augment exponencial de la desnutrició infantil a Àfrica Central, per posar dos atzarosos exemples del nostre infortuni, també hi han hagut brillants espurnes de creativitat i inventiva, que tot seguit passo a enumerar:

lana-del-rey-born-to-die-paradise-edition-400x400UN DISC: “Born to Die: The Paradise Edition” de  Lana del Rey.

Sens dubte l’àlbum que més ha sonat al meu i-pod a anys llum de la resta. Lana és una diva absoluta, amb una veu complexa i carregada expressivitat, unes cançons hipnotitzadores que voregen la perfecció absoluta, videoclips plens de glamour vintage i una pose de pija frívola que li ha proporcionat legions de criticones avorrides que tota bona diva ha de tenir. L’edició especial del disc encara és millor que l’original, incloent una versió del clàssic “Blue Velvet” cançó que sembla escrita especialment per a ella.

UN CONCERT: “MDNA Tour” de Madonna

Constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles o músics volant pel sostre, amb un set list ben carregat dels seus grans èxits dels 80’s. Una gira de la incombustible Reina del Pop on va demostrar que el seu regnat sobre els escenaris es troba en perfecta forma, tot i que els seus darrers senzills passin amb més pena que glòria per les radiofórmules. Podeu LLEGIR AQUÍ la crítica detallada que en vaig fer al seu moment.

UNA OBRA DE TEATRE: “Incendis”de Wajdi Mouawad, al Romea

No recordo haver plorat tant en un teatre com en aquesta magna obra èpica dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per uns espectaculars Jorge Manrique i Clara Segura, on s’ens narra un viatge cap als secrets més foscos i profunds d’una família que viu marcada per les seqüeles de guerra del Líban. La minimalista posada en escena, permet despullar de tot artifici un dramatisme colpidor que et deixa la pell de gallina.

los-idus-de-marzo-subtitulos-espac3b1ol-dvdrip-2011UN FILM: “Els Idus de Març”de George Clooney

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política, mostrant com els pitjors enemics solen trobar-se a la mateixa trinxera. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ  la meva crítica més detallada

UN LLIBRE: “La Forja d’un Túnica Negre” de Margaret Weis

Com ja he dit diversos cops, aquest ha estat l’any de la fantasia èpica; al menys a mi m’ha servit força per d’evadir-me de tanta intensitat dins la realitat política, social i econòmica. I que millor que retrobar la mítica saga Dragonlance, amb aquest volum que recull la vida del meu personatge favorit, el malvat Raistlin Majere, a través dels seus traumes i el seu aprenentatge dins les escoles de màgia. Ve a ser com la versió fosca, cruel, tortuosa i maquiavèl·lica de Harry Potter!

UNA SÈRIE: “Homeland”

Inquietant, misteriosa i addictiva des del minut zero. Una sèrie que s’endinsa dins les entranyes de l’exèrcit, la CIA i l’FBI per anar-nos desgranant la misteriosa relació que guarda un suposat heroi de guerra amb el terrorisme islàmic. Un relat que, a primera volta sembla justificar el bel·licisme del govern americà contra l’amenaça de l’islamisme, però que poc a poc ens va mostrant el costat fosc i l’altre cara de la moneda, on en cap moment sabràs qui son els bons o els dolents.

UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ: “Salvados” de Jordi Èvole

Cada entrega del programa d’Evole aquest any ha estat una nova forma divertida i entretinguda d’afrontar les arrels de la crisi econòmica i política actual, des de la ironia i la provocació, combinada amb el rigor i la professionalitat del documental. Evole ha esdevingut un fenomen viral a la xarxa, un referent icònic per la generació del 15M i la versió nostrada i millorada de Michael Moore.

780_008_4552171_74b0df0ff78f85166835f59896d5d6baUNA EXPOSICIÓ: “Andy Warhol. Els misteris de l’Art” al Centre Cultural de Terrassa

Diverses creacions del geni del Pop Art varen visitar Catalunya sense el bombo i el plateret que es mereixien i si me’n descuido se’m passa per alt! Un recull antològic que presentava 41 obres, entre olis, gravats, collages i serigrafies, especialment de la seva època a la Factory, entre les que es trobaven les mítiques sopes Cambell o els retrats de la Marilyn. Vaig tenir la sort que l’exposició estava tan morta de pena que regalaven el catàleg gratis.

UN POLÍTICAlexis Tsipras de Syriza

El lider de la coalició d’esquerres grega ha estat la única persona que, fins al moment, ha estat capaç de  terroritzar les mercats i posar contra les cordes la política d’austeritat, la unitat de l’euro i la prima de risc davant la sola possibilitat de que esdevingués guanyador a les eleccions generals al país d’Europa més castigat per la crisi. Per si fos poc al Novembre va viatjar a Barcelona per donar suport a Joan Herrera

UNA MANIFESTACIÓ: La Vaga General del 14N

Qui deia que les vagues no serveixen per res? Doncs que li diguin als 12 diputats de CIU que s’han quedat sense el seu escó, després que molta gent obrís els ulls arrel d’aquesta jornada de lluita obrera i sindical, la primera d’abast continental. LLEGIU AQUÍ LA MEVA CRÒNICA. Ha estat el contrapunt a aquella prescindible tarda de Setembre on les masses alienades varen sortir de les profunditats comarcals per envair Barcelona i proclamar a Mas com el seu Messies.