Susan Boyle: una Diva Punk!

Us imagineu que un bon dia la vostre tieta del poble, solterona, entrada en anys, verge als 48 i més aviat lletjota, es presenta al càsting d’un concurs televisiu, cent milions de persones veuen la seva actuació via You Tube i treu un disc de versions de balades trillades (com “Silent Night” o “Amazing Grace”) que bat el rècord històric de ventes d’Amazon.com, despatxant més d’un milió de còpies en 4 dies? I que fins i tot productors de porno posin preu a la seva castedat??

Doncs aquesta és la història de Susan Boyle, una barreja del frikisme de Tamara Seisdedos i el talent de Barbara Streisand, que trenca tots els esquemes haguts i per haver. Pot existir una transgressió més radical que una cinqüentona esperpèntica arrasi amb un àlbum absolutament previsible, entonant himnes de fa 20 i 30 anys, passant la ma per la cara a superventes com U2, Black Eyed Peas o Lady Gaga?

Com és possible que jo, que odio OT amb tota la meva ànima i especialment els artistes que fan mera gimnàstica vocal d’orquestra de barri amb popurris de clàssics del pop, estigui enganxadíssim al seu disc “I dreamed a dream” i no pugui deixar d’escoltar-lo un cop i un altre al meu ipod?

Doncs perqué Boyle té quelcom que la fa peculiar: quan canta no desganyita les seves cordes vocals amb un patró preestablert, no es gens “academicista”com tots els triumfitos, és una veritable artista punk “do it yourself” que ha modulat al seu aire el seu incommensurable talent, fent seves cançons clàssiques, implicant tota la seva ànima en cada vers, eriçant-te el vell a cada nota, arrencant-te violentament les llàgrimes a cada estrofa.

Però sobretot Boyle és un personatge que representa a la perfecció mite de l’anaguet lleig o el de la ventafocs per sorpresa que tots anhelem: un bon dia un cop de sort ens converteixi en una superestrella, capgirant les dècades on la soledat i el fracàs han estat les millors amistats.

Sens dubte una veritable revolució musical contra la estètica i tot patró comercial establert! El temps dirà si aquesta soprenent anti-diva Punk ha vingut per quedar-se o tot era un “hype” sense fonament! Doneu-li una oportunitat!

Aquí la seva  magistral versió del clàssic dels Rolling Stones “Wilde Horses“, que és el seu primer single. INONMENSURABLE

Disseccionant la Fama

Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.

El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.

La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?

Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?

El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.

No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.

Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?

A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.