ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.

ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (II)

Llegiu abants la PRIMERA PART DEL CONTE!!

 

 

 

Sense saber ben bé com havia anat a  parar al bell mig d’un saló Rococó presidit per  una decoració extremadament recarregada, de la que em van cridar l’atenció un quadre titolat “Autòpsia a un Fantasma“, degudament protegit per un cristall acuirassat, on hi apareixien cinc nois joves i molt guapos, que em resultaven estranyament familiars, fent una sanguinolenta matança del porc.

 

Les parets estaven totes plenes de miralls convexes, cada un dels quals mostrava una aparença diferent de mi: en uns em veia extremadament prim, en altres vell i decrèpit, en alguns duia una màscara de porcellana blanca i, finalment, un mirallot trencat simplement es negava a retronar-me la meva imatge, com si jo no hi fos.  

 

Al centre de la sala hi havia una llarguíssima taula de banquet preparada per un sopar imminent, plena de luxoses i afrodisíaques delícies per al paladar i cobertes per una capa de plomes de color rosa. Quan ja estava a punt de tastar una d’aquells suculents i temptadors àpats vaig llegir un petit cartellet escrit el lletra gòtica cursiva:

 

 “HIEROS GAMOS.Taula reservada per a les germanes siameses Hipocondria i Soledat”

 

Vaig preferir no tocar res, ja m’havia ficat en prous problemes i l’únic que desitjava era sortir d’una vegada d’aquell dantesc “Cuarto oscuro”, així que em vaig encaminar decidit fins a la xemeneia de l’habitació, la únic sortida possible d’aquell barroquíssim saló.

 

La sorpresa va ser meva al descobrir que allí dins s’obria un caminet de rajoles groguenques que es perdia fins al infinit…  la única peculiaritat es que en cada llosa hi havia una paraula escrita en ves a saber quin llenguatge secret: Narref, Atia, Uap, Ocnalb Raelcun, Afar, Zom, Omen, Itubtnujnoc, Aidil, Otubroks, Rafx…

 

Però de sobte una potent llum blanca em va cegar, mentre una estrepitosa veu en trencava l’omnipresent silenci: davant meu  s’havia materialitzat el mateix Karl Marx, que portava  en una mà una esquadra i en l’altre un compàs:

 

“SILENCI!! Tu i jo ens coneixem oi Drama Queen? Tu no has estat mai aquí i, de fet, ara no hi ets!  Aixó no és material, tot es una puta ficció al·lucinògena idealista producte del teu pessimisme extrem! Quan compti fins a tres tornaràs a la realitat: UN, DOS …”

 

 

                                                                   FI

 

 

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

DECISIONS…. *by Kas*

I avui per tancar aquesta setmana fantàstica de la literatura en la que s’ha vist inmers aquest humil blog us ofereixo un cameo molt especial d’un dels poc amics, per no dir l’ùnic, que conservo des de la adolescència: el Kas….! Bé ell és…. un aventurer nómada, un supevivent a les catàstrofes de la mundanitat, un amant del nihilisme més apocalíptic i avui ens obsequia amb un misterios text fruït dels seus deliris més profunds.

Un animo a que en doneu la vostre opinió o que, guiats per el dadaisme inconscient delibereu sobre el sentit de la vostre existència i de les vostres decisions!

DECISIONS

L’espai és un lloc molt vast; vastissim, tan fotudament gran que ni una lògia oculta de cervells freaks de la astrofísica i la astrogonía  és capaç albirar la puta punta d ‘iceberg. Es perden en conceptes empírics… tant que hom pensaria que no té principi ni fi. Per ventura pot algú recordar un sol segon d’inexistència?Una esfera es presenta com la imatge més perfecta de l’univers, una esfera lovecraftiana, d’aquestes que contenen angles absurds i línies no possibles. Puagh! però que merdes estic parlant. JO estava aquí per a altra cosa… i no record que, potser la culpa la tingui un excés de fluor en les meves genives, o de la ingesta accidental de massa  E-323.

A si…JO…ajajajaja. Estúpida paraula. “Ego sum lux mundi”…”Ego absolvo ab homines pecatis vestris”. Ególatra, Egocentrisme, Egoisme, Egoína… Conceptes, si és que es perden en conceptes!

–J(*Eg)o em considero – diu el maldestre alumne- em considero un Pànfil,tot m’esta be i res no m’agrada.

Que li preguntin quin grau de pánfila posseiria en el moment que tres esvalotats clavessin els seus peus a terra amb claus roents. Ei! el metall crema…molt…ho dic per totes aquelles mans toves i delicades que mai acolliran un eina de llaurança.

Pànfil i Misomiséfil, caminen tranquils sota els arbres daurats. Llavors esclata un obús prop dels seus caps. Les aus aquàtiques prenen el vol magistrament i abandonen l’estany que acompanya al camí arbrat. Una papallona  planeja prop d’un roser silvestre en el qual estan espargides  part de les neurones den Pànfil. Un poc mes allà les sempre  disposades formigues, treballadores inefables de la major empresa mundial, “Formica & Queen”, comencen el procés de selecció i reciclatge de les vísceres  pudulentes  havien compost segons abans el cos d’aquell gros i asilvestrat alumne

.

Misomisefil s’ha llançat al sòl i apunta com un boig en totes adreces, incapaç de veure el franctirador que aquesta apostat a un munt de metres. Plof!!!L’univers és tan vast…tant, que recórrer els metres necessaris per a netejar la muntanya de merda que s’acumula en el Zulo són més que suficients com per a replantejar l’estratègia a qualsevol.

.

Conceptes, tan irracionals com el temps.

.

“El  Caminante”, sap que recorrerà el mateix espai que l’avesat conductor, però es pregunta: “Val la pena en veritat aprofitar tant el temps? Estar en tres mons distints en un mateix dia, serà sa? Oficina, Bar, Llar. *Agghh!!! Que va, el temps no és or. Ni de bon tros, maleïts semitas antisemitas. El temps és pura percepció camarades.”

Hem caminat durant gairebé un milió d’anys…. que passa?, creieu que el nostre cervell aquesta adaptat a la *highlife…?

Un cotxe, “ronroneante de fenómenos”, passa fregant a “El Caminante” i deixa després de si un  espès núvol de pols que cega i fa tossir.

…

 

 

–Fill de puta!!! Si tingués aquí una moto t’anava a donar el teu merescut… cabró!!!  Concepte, escolta’m, si és que es perden en conceptes!!!

Materialista cerca amb urgencia algú que li expliqui aquest  “zum-zum” sord que s’allotja en el seu fetge.

El franctirador somriu: un altre més. És el puto rei de la selva, un tigre de bengala invisible, sigilós, fort i mortal. Ningú podrà enxampar-lo mai, ho sap i per això aposta fort. Llàstima d’aquest lleig detall de Déu, llàstima d’aquest error en la naturalesa de les coses que el llança del seu arbre embolicat en flames i amb el cos destrossat. Llàstima que aquest avió hagi aparegut de cop i volta amb intenció de convertir aquest espès bosc en un mar de Napalm.

Conceptes, si és que….

Si ja ho has dit pessat, conceptes si és que es perden en conceptes, vols tancar el bec.

Conceptes…si és que són pures faules!!! , Idiota!

Fill de puta, a  mi no em crides això  al carrer… vine!

Que et fotin…vine tu i prova els meus punys.

 

*by Kas*