Gràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.
Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:
– Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia, on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes. Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.
– Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.
– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.
– Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…
– Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).
CONCLUSIONS
La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.
Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!
La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.