Es “Submissió” de Houellebecq un llibre islamòfob?

Darrerament he tingut el plaer de devorar la darrera creació del provocador escriptor francès Michel Houellebecq, el controvertit “Submissió“.

La novel·la ha estat marcada per l’estigma de la islamofòbia des de l’instant en que es va conèixer que la seva trama versava entorn una distopia on un partit islamista guanyava les eleccions presidencials al 2017, derrotant al Front Nacional a la 2a volta amb l’ajuda de la resta de partits. El presentador Ali Baddou va dir que el llibre era vomitiu;  Laurent Joffrin director del diari progressista “Libertation” el va acusar de fer campanya per Marine Le Pen i el President de la República, François Hollande, va demanar als lectors que no es deixessin endur per la por i l’angoixa que el llibre reflexa.

La polèmica va incrementar al coincidir la seva publicació amb els atemptats al setmanari satíric de “Charlie Hebdó“. Houellebecq va suspendre la promoció editorial davant la mort a l’atemptat del seu amic, l’economista d’esquerres Bernand Maris. De fet, al darrer número de Hebdo abans de l’atac hi havia un acudit sobre ell que deia “Escàndol! Al·là ha creat a Houellebecq a la seva pròpia imatge! “.

Però es realment “Submissió” una apologia de l’odi contra l’islam? La resposta es molt més complexe que un si o un no. He decidit llegir-me el llibre i poder formar-me una opinió pròpia, al marge dels prejudicis i crítiques pre-existents. Aquí algunes reflexions que m’han sorgit al respecte.

1) En primer lloc cal recordar que ens trobem davant una novel·la, no d’un assaig. La posició del narrador es bastant neutral i asèptica, no així la dels seus personatges, que ens poden recordar a una decadent caricatura autoparòdica d’ell mateix. Els seus mordaços comentaris irònics carreguen a esquerra i dreta, cristianisme, laïcisme i islam. Però no oblidem que en tot moment ens trobem en el camp de la ficció, no de cap apologia política.

2) El seu argument no es cap novetat a la obra de Houellebecq. Ja a “La posibilidad de una isla” ens presenta l’auge mundial d’una secta religiosa al aconseguir perllongar la vida humana gràcies a la criogenització. En aquella obra les mofes contra totes les religions i cultures arriba a ser molt més punyents; recordo un terrorista palestí que es recicla a estrella del porno on roda “Cómeme la Franja de Gaza“. Llavors, però, no va despertar cap mena de controvèrsia pública.

3) “Submissió” es, abans que res, un llibre molt ben escrit, ple de referències polítiques i a la literatura francesa contemporània. I, a dir veritat, la seva principal crítica gira entorn al funcionament endogàmic de la universitat francesa, no de cap religió o ideologia.

4) Es cert que el seu argument ens situa a l’escenari favorit per la ultradreta islamòfoba europea. Només cal recordar el desagradable vídeo de PxC on dues nenes en un parc saltaven a la corda vestides amb un burka. Això si, l’escenari futur que presenta Houellebecq dista de ser tan extremadament terrorífic: la victòria islamista salva l’estat del benestar gràcies als petrodolars, les dones porten les faldilles una mica més llargues, moltes d’elles son subvencionades per que abandonin el món laboral i tornin a casa, mentre que es fan dues línies universitaries paral·leles una laica i una altre islàmica. Vaja, que ens recorda a un escenari molt més proper a l’actual Turquia que no a Afganistan.

5) La part més islamòfoba de la obra, des del meu punt de vista, és que es presenti la possibilitat de que un sol partit polític pugui representar a tots els musulmans. L’argument ens situa davant un context polític que anul·la la diversitat i heterogeneïtat de les múltiples cultures que tenen l’islam com a religió, esborrant les diferències polítiques entre els seus membres, on pakistanesos, xiites, wahabites i sunnites son el mateix. Imagineu fonamentalista talibà i un islamista moderat consensuant un programa i un lideratge polític? Jo no. Aquesta uniformització simplista es el caldo de cultiu de l’estereotip del musulmà terrorista i integrista. Es tan absurd com pensar que podria existir un “partit de les dones” que inclogués des d’Esperanza Aguirre a Ada Colau.

6) No existeix ni la més remota possibilitat ni probabilitat que un partit islàmic arribi a ocupar cap mena de poder institucional a Europa, per petit que sigui, en un futur imminent. Ni una trista regidoria a un poblet de mala mort. De fet, el gran problema que ens trobem els militants polítics es l’apatia i absoluta despolitització de les persones migrades; tan de bo tinguessin un xic més d’interès en els partits o moviments socials, doncs molts cops les organitzacions antiracistes estan formades en exclusiva per gent autòctona. Afortunadament les persones migrades, les poques que hem aconseguit empoderar políticament, han entrat dins de partits d’esquerres per lluitar pels seus drets, des del respecte absolut a la llibertat, la laïcitat i la interculturalitat. En canvi, el gran perill real per a la convivència política a França es diu Front Nacional. De fet, estic segur que si s’arribés mai a produir un combat electoral com el que ens presenta el llibre, Marine Le Pen seria escollida per una esclafant majoria, por molt laic, contingut i moderat que fos el seu oponent islamista. El llibre seria molt més terrorífic i esfereïdor amb l’escenari d’un govern neofeixista, ja que aquesta si es una possibilitat realista.

7) No fem cap favor a la convivència ni a la interculturalitat si generem una controvèrsia mediàtica cada cop que algú fa humor o una crítica sobre l’islam. Aquest llibre es molt més suau que la esbojarrada caricatura d’un convent de monges del film “Entre Tinieblas” d’Almodovar. Qui pot limitar la llibertat d’un artista? Hem de tindre la capacitat com a societat de poder normalitzar la crítica raonada i han de ser els mateixos musulmans els que han de reivindicar una igualtat en drets i deures que passi per una acceptació i normalització de l’humor. De la mateixa forma, nosaltres hem de fer també un esforç de visualitzar en positiu l’islam dins occident, sense que s’aixequin polèmiques sensacionalistes cada cop que s’obri un oratori o mesquita als nostres barris. Cal una dialèctica intercultural que ens permeti superar l’odi i la por a l’altre, superant perjudicis i tòpics.

8) Cal combatre la islamofòbia, faltaria més! Però no crec que la literatura de ficció sigui el lloc on aquest discurs es produeix ni reprodueix. Us puc assegurar que entre els lectors d’aquesta novel·la, presumiblement amb estudis universitaris, no es troba el target del populisme identitari. Es el sensacionalisme de la informació periodística i els discursos incendiaris de molts líders polítics el que inflama l’odi racista islamòfob, escampant tota mena de rumors i estereotips per generar odi i confrontació. Es infinitament més perillós un sol segon de l’odi incendiari de Pilar Rahola a la televisió, premsa o ràdio que 50 llibres com aquest.

9) El llibre, al menys, ha servit per trencar els tabús i silencis de certa esquerra progre-liberal post-materialista de classe mitja que pretén solucionar els conflictes identitaris eludint-los mitjançant el sentimentalisme compassiu. Aquesta s’ha demostrat una via fallida davant la crisi econòmica del capitalisme global, on les retallades de l’estat del benestar han obert una guerra amb tints identitaris entre pobres pels recursos cada cop més escassos, que no es pot solucionar amb caritat ni compassió. Resulta urgent la recuperació d’una dialèctica de classes socials, reprenent l’essència del conflicte fonamental  entre capital i treball. Ens hem d’empoderar tots com a precaris membres de la classe treballadora. La millor forma d’integració i de diàleg intercultural es  dins  una lluita comuna com a víctimes d’un espoli continuat per part de la oligarquia econòmica, sense que ningú hagi de ser assimilat ni renunciar a la seva identitat, però sense que aquesta sigui el seu principal eix de politització. Les persones migrades no han de lluitar per imposar la seva visió etnocèntrica de la societat, sinó per aconseguir la plena ciutadania i per una justícia social universal que no atengui a cap discriminació, sense que per això sigui necessària (ni desitjable) una renuncia als seus valors no occidentals.  Òbviament això no ho diu Houellebecq sinó jo.

En tot cas us recomano que no feu cas de cap crítica, tampoc d’aquesta, i us formeu la vostre pròpia opinió llegint el llibre!.