Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.
Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!
“El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq
El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.
“La veu i la fúria” – Stieg Larsson
L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).
“Anatomía de un instante” – Javier Cercas
Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.
“Una novela francesa” – Frederic Beigbeder
En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.
“Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.
El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.
Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.