Posts Tagged ‘Stieg Larsson’

h1

Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Abril 21, 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.

h1

STIEG LARSSON: L’antifeixista

Desembre 3, 2011

Mundialment conegut per ser l’autor de la saga de novel·la negre “Mil·lenium“, Stieg Larsson té una altre faceta literàriament més desconeguda però políticament molt més interessant. Abans de morir víctima d’un infart, Larsson va ser un brillant periodista compromès amb la lluita contra el racisme i la ultradreta, al front de la revista d’investigació antifeixista “Expo”, que va complementar amb la seva militància trotskista a la Lliga Comunista dels Treballadors.

Doncs bé, recentment l’editorial Columna ha editat “La Veu i la Fúria“, una selecció dels seus interessants articles  a carreg de Daniel Poohl que va caure a les meves mans, gràcies a un inesperat préstec d’Elena Embuena, regidora d’ICV a Sant Joan Despí, coneixedora de la meva militància a Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

El primer que ens sobta és el seu profètic i clarivident article “Estocolm pot sofrir un atemptat terrorista, datat a 1995, on adverteix que l’extrema dreta escandinava viu immersa dins una bombolla conspiranoica,  acumulant armament, llençant amenaces delirants i que en qualsevol moment  un grillat, que es cregui amenaçat pel sionisme mundial multicultural, podia fer una matança. Es va equivocar de pocs quilòmetres, no va ser Estocolm sinó Utoya, a la veïna Noruega, per la resta ho va clavar.

Posteriorment Stieg es dedica a diseccionar l’estratègia política de “Demòcrates de Suècia“: un partit xenòfob format per skin heads neonazis, que han abandonat els uniformes militars i les esvàstiques pels vestits i les corbates, per tal d’aparentar ser un partit democràtic, i, sota aquesta pell de xai, entrar dins el sistema polític parlamentari. Us sona a cert partit polític català, per un casual?

Doncs bé els paral·lelismes amb PxC no acaben aquí: Larsson es dedica a desmuntar el discurs neo-feixista de mentides i fal·làcies, on critiquen la corrupció de la “casta política” quan ells son els més corruptes de tots, demanen “llibertat d’expressió” que utilitzen exclusivament per escampar l’odi envers les minories, s’erigeixen com a representants de la “llei i l’ordre” quan son el partit amb més antecedents penals i, com no, consideren que la seva trajectòria neonazi i violenta és un anècdota del passat.

Larsson també explica les dificultats amb les que viuen els periodistes amenaçats per l’extrema dreta i, de fet, ell ho va estar durant molts anys, motiu pel qual  mai es va arribar a casar amb la seva parella doncs no volia figurar als registres municipals, per por a ser localitzat, fet que va impedir que la seva xicota veges un cèntim de la fortuna venuda per Mil·lènium.

Finalment m’agradaria destacar una reflexió interessantíssima sobre el tractament de casos de violència de gènere i immigració als mitjans de comunicació: Stieg compara com es van enfocar als medis les morts de dues noies a mans de les seves parelles, una sueca i l’altre kurda. Mentre que en el cas de la sueca es va tractar com un producte del patriarcat  i la notícia va passar desapercebuda sense més, en el de la kurda es va generar una pol·lèmica entorn a si aquesta cultura era masclista per naturalesa i si el fet que siguin musulmans predetermina als kurds a assassinar a les seves dones.

Doncs res! Una veritable pèrdua per la lluita antifeixista europea i una excel·lent recomanació literària!

h1

Hipocresia i prostitució

Setembre 6, 2009

Puta

Aquesta setmana el diari El Pais ha publicat un reportatge, amb fotos extremadament explicites, sobre la prostitució als carrers de Barcelona i, com era previsible, això ha provocat la típica reacció social hipòcrita, inútil i cutre: les associacions de veïns s’han dut les mans al cap, la oposició al Ajuntament ha començat a bordar i el Govern Municipal s’ha limitat a fer una redada on s’han detingut a 4 prostitutes i 12 clients, tots ells d’origen estranger.

Com, segons el Codi Penal vigent, ni la prostitució ni la contractació de serveis sexuals son delictes tipificats, aquestes persones seran identificades i posades immediatament en llibertat i ni tan sols els podran repatriar, degut a la dificultat per esbrinar el país de procedència en el cas de ciutadans subsaharians.

L’únic que sembla preocupar a la opinió pública es l’aparença d’aquest greu problema: la imatge que dona la ciutat al turisme i poc més, com si traslladant a les meretrius a un lloc més discret tot estigues solucionat.

Però no ens quedem a la punta del iceberg, anem a la arrel del problema:quans proxenetes han estat detinguts? Cap. I això si que és un delicte i greu! Però clar, es molt més senzill enviar els mossos a enxampar a quatre barjaules cridaneres, dels centenars que passegen per la rambla, que iniciar una costosa investigació policial internacional.

Escot i mamellamSegons fonts d’ONG’s, les noies que es dediquen a exercir la prostitució pels carrers de la Ciutat Comtal venen de països africans amb pobresa extrema, on han estat enganyades amb promeses de feina per poderoses xarxes internacionals de tràfic de dones, treballen unes 9h hores diàries cada dia de la setmana, sense cap mesura higiènica, on estan obligades a contractar un mínim de 12 serveis diaris, a 30 euros cada un, dels quals 20 son per a la organització i 10 per als intermediaris inmediats.

Tenim una màfia despietada dedicada al esclavisme sexual en massa a les portes de casa i tan sols ens capfica que pensaran els japonesos quan vinguin a fotografiar la Sagrada Família i es topin sobtadament amb una escandalosa fornicació pública. A que estem jugant?

I, per postres, resulta que Espanya està adherida al Protocol de Palerm, elaborat per la ONU el 2006, on s’estableixen les pautes per actuar davant màfies d’immigració on, al apartat destinat a la tracta de persones, estableix clarament que cal protegir a les víctimes explotades, per tal que puguin testificar contra els seus macarres, incidint en que les autoritats públiques els hi han de donar assistència legal, mèdica, psicològica i material, així com han de possibilitar l’accés a educació, ofertes de treball digne o habitatge, per tal que surtin d’aquest cercle viciós.

De nou l’Estat renuncia a fer pedagogia social i saltant-se la seva pròpia legislació, tira pel dret, cedint a la pressió de la demagògia pamfletària. Igual resultarà que tenia raó Stieg Larsson quan, al segon volum de la seva aclamada trilogia Milenium, insinua que el proxenetisme estén els seus tentacles fins als despatxos de fiscals, empresaris, funcionaris policials, directius polítics i redaccions periodístiques on, en un món encara massa dominat pel patriarcat, sempre queda millor carregar les culpes a una puta que a un prestigiós financer que s’enriqueix violant i explotant noies acabades d’arribar de Camerun. Animo des d’aquí als periodistes de El País a que tirin per aquest camí en posteriors reportatges, tot i que el resultat, de ben segur, no serà tan morbós.

PD: I no, aquí no estem debatent si legalitzar o no la prostitució voluntària, un apassionant debat que deixo per una millor ocasió, ja que sospito que el voluntariat en aquest cas brilla per la seva total absència.