SOMNI Nº2: Jo, soldat a l’Irak

Doncs si! Aquesta nit he aconseguit recordar un fragment de somni, amb argument i tot, i finalment puc actualitzar aquesta abandonadíssima secció, esperant que algun psicoanalista diagnostiqui per fi quina es la meva bogeria.

Resulta que, per algun confós i estrany motiu, decidia apuntar-me a l’Exèrcit Espanyol i marxar de voluntari a Irak (on ja no tenim tropes, però tan es) com qui s’en va de colònies a Vic. Suposadament m’hauria d’encarregar de protegir el Museu d’Antiguitats de Bagdad, per tal d’impedir que els traficants i espoliadors robessin les importantíssimes obres arqueològiques de l’antiga Mesopotàmia, allí exposades, com realment va succeir. Així doncs, dedueixo que l’acció passava al 2003 i si la fantasia onírica fos racional, jo tindria uns 21 anys.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa  ens reunia en un immens supermercat militar per tal de triar el nostre uniforme que, paradoxalment, podíem escollir entre una gran infinitat de models i estils:  jo m’acabava decidint per un indie-fashion amb convers i pantalons texans ajustats. La cosa no pintava malament i ja havia reconegut entre altres membres de la tropa alguns antics amics gais, hippies, punks i okupes…realment l’exèrcit espanyol ja no és el que era!

Un cop aterràvem a Bagdad començava la nostre preparació física al campament: jugar a Voleibol amb una pilota de drap rosa, i llençar-se en tirolina per sobre de l’Eufrates (o del Tigris, who knows?). Però jo no donava ni una: enviava la glamurosa bola en mig del desert i em quedava penjat com un pernil quan uns arbusts s’enredaven a les meves convers. No m’havia convertit precisament en l’estrella de la legió…

Peró no hi ha temps per perdre en fútils entrenaments: Rebem la notícia d’un atac terrorista imminent, ens donen una metralleta a cada un, fem la motxilla ràpidament i fugim per un passadís subterrani inundat per l’aigua dels rius que baixa a tota pressió. Jo avanço amb molta dificultat i als pocs metres ja m’han deixat enrere.

–Hola?? Hi ha algú??– pregunto a les fosques. I si, un grup d’islamistes clònics a Bin Laden m’han trobat i rodejat, amb la qual cosa llenço l’arma a l’aigua i els hi dic – Soy Español! No me mateis! Secuestrad-me! Seguro que mi gobierno paga el rescate!!-

I en pocs dies ja estic arribant a l’Aeroport de Prat, contemplant amb desolació com la única iniciativa ciutadana que s’havia realitzat per demanar el meu alliberament… era un grup al Facebook!

Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido