D’on ha sortit el “Nou Independentisme”? Un anàlisi materialista

Un dels fenòmens sociològics i antropològics més curiosos de la Catalunya actual es l’auge de l’independentisme i de les seves manifestacions públiques massives.  Doncs bé, en aquest article tractaré de donar-hi una explicació científica social, allunyada dels tòpics romàntics que ens han venut els mitjans de comunicació.

En primer lloc cal diferenciar clarament entre l’independentisme estructural o vell, es a dir, el de tota la vida, el que ja existia fa 20 anys i que era una ideologia  secundaria que amb prou feines aplegava a 10.000 persones a les manifestacions del 11 de Setembre; i per banda tenim l’altre independentisme conjuntural o nou, es a dir, persones que s’han convertit sobtadament a aquesta fe en els darrers anys i que és l’objectiu de  l’anàlisi d’aquest article.

Si hem de fer cas al CEO l’independentisme nou representa un 24,5% dels catalans, mentre que el vell al 22,5%; es a dir, hi ha molta més gent que ha esdevingut independentista en els darrers dos anys que en els 35 anteriors.

Font: CEO 1r Trimestre 2014

De fet si mirem el creuament d’aquesta variable amb la intenció de vot veiem com aquest independentisme conjuntural representa  un 41,4% dels votants d’ERC,  el 39% de CIU o el 30% d’ICV-EUiA (partit on l’independentisme vell representa tan sols un 1,6%), un 27,4% de la CUP o un 11,3% al PSC.

Font: CEO 1r Trimestre 2014

Quina es la causa d’aquest fenomen? En antropologia social cal distingir entre dos punts de vista, Emic (l’explicació superficial i aparent que els subjectes d’una cultura donen sobre les seves costums i idees)  de la Etic (explicació objectiva, científica i estructural que va més enllà del relat i les aparences). Es a dir, la ciència ha d’anar més enllà de la superfície dels relats idealistes que una societat té de si mateixa, per buscar causes més profundes.

En el cas del nacionalisme català l’explicació èmic, es a dir el relat oficial i aparent que ha donat el nacionalisme sobre si mateix a través dels mitjans de comunicació que controla, es que la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va demostrar la impossibilitat d’una entesa entre Catalunya i Espanya i va despertar una consciència nacional que restava dormida en molta gent. Es a dir, una ofensa simbòlica expressada en una sentència judicial, sense cap mena d’impacte real en la vida de les persones, va suposar una transformació ideològica i social radical en la societat. Si? Segur? Com a científic social, permeteu-me que ho posi clarament en dubte.

Vejam: La sentència del TC es va publicar en el més de Juny de l’any 2010; segons les dades del CEO en el segón trimestre de 2010 l’independentisme significava un 21,5% i va augmentar fins al 24,3% un cop es publica la sentència, xifra que es va mantenir més o menys estable (entorn al 25%) fins a finals de 2011. Es a dir, la sentencia amb prou feines va suposar la conversió d’un 3-4% de la societat al nou secessionisme, xifres ridícules i anecdòtiques en comparació a les que tenim avui dia. De fet, a les eleccions catalanes celebrades poc després de la sentencia (28 de Novembre de 2010) ERC va obtindre un dels pitjors resultats de la seva història (10 diputats) l’independentisme pur de Solidaritat no va poder ni formar grup (4 diputats), Reagrupament no va entrar al Parlament i CIU tenia en el Pacte Fiscal com a única fita en el seu sobiranisme. Res feia pensar, doncs, en el Tsunami identitari que s’ens venia a sobre.

Quina explicació ètic i científica podem donar doncs en aquest fenomen? Com a materialista històric i cultural crec que existeix una relació dialèctica entre la part ideològica o supra-estructural d’una cultura i les seves part estructural (economia i demografia, es a dir, producció i reproducció social). Per tant, m’he decidit a creuar les dades trimestrals de l’independentisme amb altres indicadors econòmics com poden ser l’index d’atur o la prima de risc. El resultat es el següent:

Evolució diacrònica trimestral del atur i l’independentisme Font: CEO i EPA

Correlació entre atur i independentisme entre 2008 i 2014. Els punts representen dades trimestrals. Font: CEO i EPA

 

Evolució diacrònica trimestral de l’independentisme i la Prima de Risc (en escala 1/10) Font: CEO i datosmacro.com

D’aquestes gràfiques podem concloure que existeix una correlació directe entre la crisi social i l’auge del nou independentisme, que no es produeix en absolut arrel de la sentència del TC de 2010, sinó amb l’escalada de l’atur i la crisi del deute i els mercats que es concentra entre finals de 2011 i finals de 2012. Es a dir, el malestar social amb la situació de l’economia espanyola fa que molta gent desitgi trencar amb l’statu quo i el sistema i s’apunta al carro que sembla que va més ràpid i té més suport social. També hem de tindre en compte que  les respostes de replegament identitari i messianisme populista davant una crisi s’han donat sovint al llarg de la història i ara mateix s’estan produint arreu d’Europa sota diverses formes, com ja vaig explicar en un post anterior.

També es cert que en els gràfics es detecta que aquest nou independentisme, si bé s’ha estancat, no dona senyals clares de minvar un cop les dades més alarmants sobre la crisi del deute i l’atur han sufocat. Podria ser que aquests conversos conjunturals esdevinguessin estructurals?  Be, efectivament es una possibilitat, però us animo que doneu un cop d’ull a aquest gràfic:

Evolució de l’independentisme en enquestes recents del CEO i La Vanguardia. Realització Dr. Oriol Costa

A les passades eleccions europees (les darreres abans de la convocatòria del referèndum del 9N) les dues formacions polítiques que van centrar tota la seva campanya en el monotema independentista (CIU i ERC), tot i resultar clarament vencedores dels comicis, van aplegar 1.142.867 vots, el que suposa tan sols un 21,49% del cens dels 5.317.789 catalans i catalanes amb dret a vot i una disminució de 471.516 votants respecte a les eleccions al Parlament, sense tindre en compte els 126.435 vots aplegats per la CUP que no es va presentar a les europees. Clar que son comicis molt diferents i que les forces contraries al dret a decidir encara van tenir pitjors resultats.

A aquestes dades hi hem de sumar dos components:

1) La percepció social de que el pitjor de la Crisi ja ha passat i de que ens trobem davant un estancament o bé d’una petita millora, com podem veure en el següent gràfic:

Opinió sobre la situació econòmica a Catalunya. Font: CEO primer trimestre 2014

2) L’entrada en escena de dos nous factors que han aparegut sobtadament en les darreres setmanes (el que en ciències socials anomenem “Cignes Negres”) : l’auge de l’esquerra alternativa espanyola (IU i Podemos) amb 11 eurodiputats a les eleccions europees que poden significar una regeneració del federalisme amb una credibilitat que mai tindrà el PSOE i per l’altre l’abdicació del Rei que, pot obrir un auge del dret a decidir sobre el model d’estat arreu d’Espanya que pot (o no) acabar eclipsant en part a l’independentisme o, si més no, atreure a una part del independentisme més conjuntural.

Serà interessant veure com evoluciona tot plegat! Però, passi el que passi, us animo a no quedar-vos en els relats superficials, idealistes i romàntics, per temptadors que aquests siguin, i busqueu les causes estructurals i profundes!

Quans homosexuals hi ha a la societat?

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!