Posts Tagged ‘Smiths’

h1

Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

Octubre 11, 2014

morrissey2

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

morrissey1

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

h1

Com he domesticat els meus Dimonis Interiors

Juny 3, 2013

2012_11_14_IMG_2012_11_14_163A413A53_dexter654_3

Igual que Rosseau jo sempre he pensat que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat el que ens torna dolents; tal com deien els Smiths en una cançóSee, the luck I’ve had, can make a good man turn bad”. I es que no hi ha res millor que una adolescència plena de bullyng homòfob per tal de desenvolupar un odi i rancor cap a la resta de la humanitat en general.

La psicologia conductivista alerta que els traumes infantils poden alterar l’aprenentatge moral, així doncs la violència o marginació pot acabar fent que l’infant no s’identifiqui amb les normes ètiques que li transmeten els seus progenitors creant així trastorns antisocials de la personalitat, el més greu dels quals seria la psicopatia.

El psicòleg criminal Robert Hare descriu les característiques que ell ha detectat en molts expedients penitenciaris i ha establert una relació directe entre una infància/adolescència marcada per abusos i una personalitat adulta on els remordiments estan completament absents i no hi ha cap mena de sentiments de responsabilitat, compassió o empatia envers la resta d’éssers humans.

Jo no dic que la meva adolescència fos terrible, però si que va ser durilla i que, coincidint amb els episodis d’assetjament escolar que vaig ser víctima, de sobte experimentava impulsos de fer mal a la gent sense motiu aparent. Eren criaturades innocents, brometes pesades com: robar bolígrafs, escriure un anònim insultant algú pel simple fet que era lleig, llençar una bomba de fum en una missa, revelar secrets, enviar pizzes a qui no les havia demanat, ficar mala maror entre dos amics, gastar bromes telefòniques…

El pitjor de tot es que no tenia cap mena de remordiment i experimentava un gran plaer veient sofrir persones innocents que no m’havien fet res. Mai va ser res terrible, ningú va resultar ferit, ni es van trencar grans amistats. Vaig sortir de l’armari, es va acabar l’assetjament, vaig tindre un grup d’amics veritables i tot va acabar en un absurda criaturada… o no?

Va passar el temps i aquest turments es feien petits, petits, petits… com si mai haguessin ja existit. Un cop he tingut parella estable, aquesta conversió monogàmia  m’ha servit per poder trencar l’escut de gel al meu voltant i ser capaç d’estimar veritablement algú. Ell no ho sap però m’ha ajudat molt.

I finalment he trobat el lloc ideal on canalitzar els reductes i les engrunes de la meva maldat anti-social posant-a al servei d’una causa justa: l’antifeixisme. El fet de que existeixin persones veritablement dolentes per la societat, de forma objectiva i indubtable, com son les formacions d’ultradreta, els casals neonazis o els regidors obertament feixistes, es l’excusa ideal per focalitzar l’energia negativa. A través d’Unitat contra el Feixisme tinc al meu petit Diable entretinguéssim organitzant, tocant els fils, difonent els secrets i espiant aquells energúmens que pretenen destruir la nostre convivència.

Així doncs em sento una mica com Dexter, aquest personatge de sèrie a qui la seva traumàtica infantesa el transforma en un compulsiu assassí, però que s’autoimposa un codi ètic per tal que les seves malifetes estiguin dirigides exclusivament en vers terribles criminals que hagin aconseguit escapar de les urpes de  la justícia per algún formalisme burocràtic