“Nobody’s Daugther”, el retorn de HOLE i Courtney Love

Si hagués de triar un grup del qual he estat fan tota la meva vida aquest sens dubte seria Hole i la seva diva absoluta Courtney Love. La seva barreja perfecte entre el grunge dels 90’s, rock femení agressiu i glamour pop es va apoderar de mi amb 14 anys i ja mai m’ha abandonat!

He llegit dues biografies de Courtney, he vist tots els seus films, adquirit tots els seus àlbums (inclosos els singles més rars), tinc concerts gravats en cintes VHS que vaig comprar en una botigueta del barri de Candem a Londres i vaig estar a punt de saltar-me la selectivitat per anar al seu darrer concert que van fer a Espanya el 1998.

I si, després de 12 anys sense cap àlbum d’estudi de Hole i 6 des del fracàs en solitari de Courtney amb “American Sweethearth”, per fi avui es posa a la venta “Nobody’s Daughter”, un disc que s’ha estat polint 5 anys en tres estudis i productors diferents. De fet, després de tant de temps la majoria de fans havíem perdut ja la fe en que el dia d’avui arribés mai a succeir i ens conformàvem escoltant les diferents “demos” de les cançons, que s’anaven filtrant a la xarxa.

Realment aquest es el segon disc en solitari de Courtney, ja que la resta de la mítica banda (Eric i Melissa) han quedat exclosos del projecte, però Miss Love va decidir recuperar el nom del grup, per distanciar-se dels diferents escàndols mediàtics relacionats amb ella (la custodia perduda de la seva filla, la mort de Kurt, les drogues..). I s’ha esforçat prou en ressuscitar l’esperit original de Hole, recuperant la mateixa tipografia de lletra, el mateix productor o una portada (amb Maria Antonietta decapitada) que ja havia emprat dins l’art-book d’un recopilatori de rareses del 1996.

El disc en si pretén narrar el procés d’auto-superació de l’espiral de drogues i depressions en que va caure Love el 2004, renaixent com un au fènix de les seves pròpies cendres. Les cançons suposen un retorn al só grunge-pop de la banda, peró amb unes clares influències de Bob Dylan, Rolling Stones i Patty Smith, indicant al oient que ella ja es considera a si mateixa un clàssic del rock i que ja està de tornada de tot.

Dins “Nobody’s daughter” trobem:

–Nobody’s Daughter: una extranyissima cançó indierock, que encara no m’ha convençut del tot, peró té un hipnòtic riff de guitarra força contundent.

–Skinny Little Bitch: el primer senzill, una oda grunge que ens transporta als millors temps del “Live Trough this”, tot i no ser tan tan bona com “Violet”.

–Honey: La meva cançó favorita, de moment. Pop rock amb una deriva desgarradora i una tornada brutal, en memòria de Kurt, que m’ha seduït des de la primera escolta.

–Pacific Coast Highway: La cançó més popi, AOR i comercial del àlbum, una veritable segona part de Malibú; tot i així es un hit en potència.

–Samantha: rock clàssic, en un tema molt treballat i contundent. Un dels punts àlgids del disc.

–Someone Elses Bed: Una brutal cançó estranya, original i captivadora, a mig camí entre el folk acústic i el grunge, on Courtney fa una veritable demostració dels seus dots vocals.

–For Once in your Life: Un tema pop rock menor, que no m’acaba d’entrar gaire, peró que no està del tot malament.

-Letter to God: Un altre meravella oculta, on Love es dirigeix a Deu per que l’ajudi a superar els seu infern personal. Comença sent una balada acústica i acaba en un apoteòsic deliri rocker.

–Loser Dust: Punk rock un tant teenager, en un tema del tot prescindible i avorrit. El pitjoret del àlbum.

–How dirty girls get clean: Una bona cançó que podria haver estat mooolt millor, si en comptes de repetir la mateixa estrofa 3 cops, hagés optat per incloure una tornada a l’alçada.

–Never Get Hungry: una balada acústica en plan Dylan on, emulant a Scarlett O’Hara, ens promet no tornar a caure en l’autodestrucció ionkarra. Ens la creiem aquest cop?

Un excel·lent disc que encara estic paladejant al que tan sols cal retreure que s’hagi oblidat d’una genial cançó anomenada “Car Crash” que s’havia filtrat entre les demos previes o que no tingui hits tan trencapistes com “Miss World”,”Violet” o “Celebrity Skin”. I resaré perquè la nova gira de la banda, que està arrasant per allí on passa, es deixi caure per algun festival estiuenc a la península!