Posts Tagged ‘sitges’

h1

Crònica del Festival de Sitges 2015

octubre 13, 2015

Sitges2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

zombie Walk 2015Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu Homo homini lupus. A continuació la meva crítica:

AlenaAlena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

the boyThe Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

kock knockKnock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

h1

15 dies entre Musculocas a Sitges

agost 20, 2013

mr-gay-sitges

Existeixen tres tipus de gais segons la forma en que busquen la bellesa: en la moda, en la saviesa (maricultes, com jo) i, finalment, els que la cerquen en un gimnàs per modelant els seus abdominals tal com Praxíteles va esculpir a Apol·lo amb el cànon de perfecció masculina. Son els Musculocas.

Vinc de passar dues setmanes a Sitges, vil·la que, com cada Agost, ha estat envaïda per tropes musculocas, ocupant bars i platges amb minúsculs banyadors i descomunals abductors, tot i la competència directe amb el Festival Circuit a Barcelona, peregrinatge obligat per tota musculoca, i que la discoteca sitgetana Atlàntida ha tancat portes gràcies a la Llei de Costes.

Sort que no se n’ha assabentat Bryan Fischer, portaveu de la ultracristiana American Family Association, que fa poc va declarar que aquests homosexuals hipermasculins s’estaven apoderant de l’exèrcit americà. La bilis homòfoba catalana ha vomitat els seus perjudicis a les pàgines de La Vanguardia. Era previsible que aquests cossos tan temptadors despertarien els complexos d’autoodi d’algun gai reprimit i armaritzat.

4831219407_7e963434b0_zAlgunes anticapitalistes creuen que aquest clixè és fictici, un invent empresarial per estereotipar i comercialitzar la homosexualitat. Doncs no, és ben real i material, aquesta gent existeix i son legió. I, a més, crec que és el model perfecte de turisme que necessitem: consumeix moltíssim i molesta zero als autòctons; màxim rendiment amb menor despesa ecològica. L’antítesi dels kalimotxos i casinos de Lloret de Mar, plens de mafiosos russos i adolescents britànics, on cada any hi han punyalades o batusses.

Les musculoques, bàsicament, dediquen a vegetar de sol a sol sobre una gandula i desfilar arran de platja per lluir les seves amples esquenes i fermes natges, com si d’un passi de models es tractés. Òbviament han de treure rendiment sexual en el mercat de la carn a la seva soferta inversió en hores de gimnàs. Homes de quaranta anys, i bastant més, exhibint tipet com si fossin púbers al ball de fi de curs. Un síndrome de Peter Pan que perpetua l’hedonisme juvenil fins a la senectut.

He de confessar que en els meus temps de caçador menjahomes me n’havia follat uns quants. Son entretinguts al llit, però una burda nul·litat intel·lectual un cop culminat l’orgasme. Em va costar adonar-me que aquestes piles de carn no son més que un bonic embolcall del no res més absolut, uns ignorants que desconeixen l’existència de museus, biblioteques o altres realitats més enllà de les màquines de spinning. I ara, una mera distracció visual en el paisatge d’unes austeres vacances.

Doncs res, ja torno a ser aquí en la mundanal vulgaritat urbana plena de panxes, mitxel·lins, sacsons i altres mostres d’insultant lletjor. Prepareu-vos perqué aquesta temporada ve carregada d’acidesa i nous projectes!

h1

FESTIVAL DE SITGES 2012 (II): Terror i pluges apocalíptiques

octubre 14, 2012

Amb molta coherència respecte amb el leitmotiv de l’edició d’enguany, divendres Sitges es va convertir en un dantesc escenari on les torrencials pluges van convertir als carrers d’aquesta vil·la del Garraf en riuades desbocades, pròpies d’escenes del film “Lo Imposible“. I ja em veieu a mi refugiat en una terrassa d’un bar de la Platja de Sant Sebastià, rodejat de centenars de fans del Zombie Walk (el terrorífic carnestoltes del Festival) caracteritzats de morts vivents! Tan sols faltaven les trompetes de l’Apocalipsi per creure que les profecies Maies no anaven tan errades.

Però com teníem entrades comprades, no ens va quedar més remei que desafiar els elements per travessar les inclemències climàtiques amb aigua a mitja cama i un destarotat paraigües que feia el que podia davant les bufetades que la fúria turmentosa ens escopia a la cara. I ja em veieu a mi escorrent els mitjons a dues mans a l’entrada de l’Auditori Melià! Al menys la qualitat dels films d’aquest any ha valgut la pena  de sofrir aquestes desventures meteorològiques!!

Aquí les crítiques:

Seven Psycopaths: Per mi el milloret d’enguany! Un film de Martin McDonagh carregat d’un humor molt en la línia dels germans Cohen, amb un repertori d’infart liderat per Colin Farrell o Tom Waits, on s’ens narren les surrealistes peripècies d’un guionista de Hollywood que tracta d’escriure una història sobre set psicòpates inspirada en els  amics més freaks (segrestadors de gossos, monjos budistes banzai, iaios amb tèrbol passat, mafiosos d’opereta…). Una obra que podria esdevenir tant de culte com en el seu dia ho va ser “El Gran Lebowski“, doncs no vaig parar de riure ni un minut. El més recomanable, sens dubte, son els seus àcids diàlegs on s’ironitza amb molt d’encert sobre la composició masclista i buida de contingut de la majoria de trames dels films d’acció americans.

El Bosc: Feia temps que un film català no m’aixecava tant entusiasme… bé potser “Pa Negre” i poc més!. Aquí el director Oscar Aibar ens trasllada a la Matarranya, a un petit poblet de la franja d’Aragó en plena Guerra Civil, on uns pagesos tenen contactes amb un món fantàstic que els permetrà esquivar les dures condicions que es van viure a la rereguarda durant els tres anys de contesa bèl·lica, entre anarquistes comunistes i feixistes. Un cocktail de realisme màgic que ja havíem vist anteriorment  a “El Laberinto del Fauno“, però aquest cop basat en un conte del prolífic escriptor Albert Sanchez Pinyol que en certa mesura ens deixa un regust a “La Pell freda”.

Outrage Beyond: Avorrídissima i soporífera creació de Takeshi Kitano, que pretenia fer un “Padrino” a  la japonesa, amb  una sobrecarregada i truculenta trama de lluites de màfies nipones, tan barroca i enrevessada que es  fa molt difícil de seguir, mentre que l’acció a voltes resulta tediosa,  els diàlegs no tenen cap gràcia ni enginy i el transfons és d’un masclista que esparvera. Tan sols destacaria la divertida i original forma d’assassinar a cada un dels mafiosos.

Doncs res! Un any més he aconseguit fer un parèntesi en aquest oasi glamour i cultura que és Sitges, en mig d’aquest oceà de patrioterisme folklòric i caspós de barretines i tricornis. I a partir de demà a treballar ben dur amb els meus companys d’ICV-EUiA per aconseguir que les banderes no tapin les retallades!

h1

FESTIVAL DE SITGES 2012 (I): “Motorway” i “Maniac”

octubre 10, 2012

No sé com ho faig que cada any que pujo al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges m’organitzo pitjor i en el darrer moment. Cada edició prometo que en el curs següent m’estudiaré el programa, adquiriré entrades anticipades i gaudiré del milloret cinema, però no! Arribo al darrer moment a les taquilles per tal que m’informin que tot està esgotat, les entrades per la majoria de sessions fa dies que brillen per la seva absència i que amb prou feines queden saldos amb horaris impossibles.

Afortunadament un oportú partit Barça-Madrid va permetre que diumenge a la nit hi haguessin places per una de les estrelles d’enguany (“Maniac“). Ja sabia jo que tanta alienació social i patrioterisme borreguil  havien de tenir quelcom positiu!

Així doncs varem tenir molt de temps per visitar el “Brigadoon”, aquest any situat en una àmplia i apartada Sala Escorxador. Es tracta d’un festival paral·lel i gratuït on es projecten films antics i concursos de curtmetratges de directors novells, però amb un destacadíssim i meritori talent; a destacar “Silent Agony”  una terrorífica història ambientada en un orfanat i protagonitzada per eixerits nanos de 8-10 anys. També vam gaudir d’un esperpèntic film de serie z de l’any 1972 titulat “La isla de la tumba maldita” amb Teresa Gimpere fent de vampir, amb un argument delirant i psicodèlic.

I aquests son els films del cartell que finalment hem vist aquest cap de setmana:

“Motorway”: Dirigida per Poi-Soi Cheang, el director de la magnífica”Accident“, que ja vaig devorar fa un parell d’anys, vindria a ser com la versió xinesa de “Drive“. Un triller policial d’acció trepidant sense més, un argument planer on un policia novell i obsessionat amb la velocitat s’especialitza en perseguir a una màfia a 200 km/h entre espectaculars accidents. La gràcia és que la cultura cinematogràfica xinesa defuig bastant els clixés suats de Hollywood i, tot i tindre una trama força previsible, no tens la sensació de deja-vu en absolut.

“Maniac”: Remake d’un clàssic del terror dels anys 80’s i protagonitzat per un encertadíssim Elijah Wood, que passa de ser un adorable hobbit a un turmentat psicòpata i assassí en sèrie que mata a diferents noies que es van creuant pel seu camí amb la única finalitat d’arrencar-lis la cabellera i decorar la seva col·lecció de maniquís. La originalitat del film recau en que està gravat amb una càmara subjectiva, però sense caure en el mareig rollo Burixa de Blair; aquí el film ens convida a posar-nos dins la pell del terrorífic protagonista i entendre les raons del seu crim en les arrels dels seus traumes infantils

Doncs res aquest cap de setmana més i amb entrades comprades!!

h1

Crònica del Festival de Sitges 2011

octubre 17, 2011

Un any més he abandonat, per uns dies, la rutina hospitalenca per tal de traslladar-me  al glamour cinèfil de Sitges. Aquest cop, però, he perllongat un xic més la meva evasió; ja em vaig passar l’Agost  a la ciutat menjant-me els mocs a cullerades i tenia que posar-hi remei!

Evidentment m’he perdut els dos films estrella del festival, “Melancolia” de Lars Von Trier i “Mientras Duermes” de Jaume Balagueró. Per no faltar a la costum vaig escollir les entrades quasi a l’atzar i al darrer moment, però no em puc pas queixar, doncs el nivell ha estat altíssim amb propostes molt arriscades i innovadores. Ja enxamparé a Lars i Jaume als cinemes comercials en breu.

DIMECRES 12

Sens dubte la desfilada de les forces armades és un espectacle d’allò més gore i esfereïdor, però vam preferir el terror de la ficció, ja que sempre és més reconfortant saber que el malson acaba amb els títols de crèdit.

Sleeping Beauty: Una jove precària decideix prostituir-se adormida per les nits, però no pot resistir la curiositat de saber que succeeix amb el seu cos un cop obre els ulls cada matí. Versió postmoderna de la “Bella Dorment”, amb una brillant interpretació femenina i una proposta molt engrescadora, però força mal resolta. Podria haver donat molt més de si. NOTA: 6

Extraterrestre: Divertidíssima història de Nacho Vigalondo, que compta amb la inestimable ajuda de Carlos Areces de Muchachada Nui. El guió narra les peripècies d’un matrimoni, l’amant i un veí freak en dia que els extraterrestres arriben a la terra. Realment els alienígenes no son més que una mera excusa, per ficar-nos un mig d’una desternillant comèdia amb les situacions més absurdes i delirants. NOTA: 7,5

DIJOUS 13

Amb companyia d’amistats i en dia laborable, el cinema és molt més agradable i descansat, menys cues i més lloc per triar, tot i que es troba a faltar  l’ambientillo del Festival!

Womb: Una dona decideix clonar al seu marit i parir-lo, per poder tornar a estar amb ell. Un film lent, expressionsita, amb una interpretació delicada i passional. De nou ens trobem davant una magnífica història molt original, amb grans possibilitats i que no s’acaba de trobar la forma de desenvolupar-la, tot i que el film ens deixa amb bon sabor de boca. NOTA: 6,5

Target: Infumable mamarratxada russa sense cap ni peus.  Un esperpèntica narració decadent, ambientada en un Moscou Futurista, amb una estètica vulgar, uns personatges freds amb zero empatia i una deriva rocambolesca i barroca que semblava no tenir fi. Realment tan sols m’ha quedat el dubte de saber quina mena d’al·lucinògen havia ingerit el director abans de regurgitar aquesta col·lecció de despropòsits. NOTA: -1

DIVENDRES 14

Un any més les disfresses més angunioses i sanguinolentes ambienten el ZombieWalk i per tots els racons de la vila trobes gent amb els ulls penjant, cicatrius supurant, carn putrefacta i deformitats diverses. Aquest any, però ens ha faltat la presència del nostre amic “Niño del Exorcista” Una pena!

Troll Hunter: Una versió noruega de The Blair Witch Project, canviant bruixa per  uns trolls,al més pur estil de David el Gnomo. Entretinguda i correcte, amb personatges creïbles, però poc més; el format del fals documental està més vist que el TBO, tot i que la mitologia escandinava està poc explotada al cinema de terror. És una llàstima doncs la idea no era dolenta! NOTA: 5,5

El Páramo: Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. NOTA: 8

DISSABTE 15

Aquest dia vam fer campana del cinema i les seves gales de cloenda, per tal de sumar-nos a les mobilitzacions internacionals del 15O a Barcelona. Òbviament no em podia perdre aquesta jornada d’indignació planetària, demostrant un cop més que els problemes de la crisi son globals i la resposta també ho ha de ser, deixant de banda les ridícules diferències de llengua o procedència geogràfica. Una manifestació espectacular i memorable que ha de servir per anar construïnt la resistència a la ofensiva de la dreta i l’extrema dreta.

DIUMENGE 16

I que millor que rematar la festa amb una sessió intensiva de Marató a la sala del Retiro? La veritat es que ja estàvem un xic saturats com per estar 6 hores en una butaca, però el cartell valia la pena!

Red State: El film , merescudament guanyador del Festival d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman . Imprescindible!. NOTA:9

A Lonely Place to Die: Entretingut thriller d’aventures i acció que narra com un grup d’escaladors troben una nena petita enterrada viva dins una caixa de fusta en mig de la muntanya. La història és prou correcte, tot i que em sobren escenes de lluïment dels escaladors, si, ja sabem que en sabeu molt, gràcies! NOTA: 6

The Yellow Sea: No podia faltar un film asiàtic! Aquest cop es tracta d’un taxista xinés que es veu obligat a emigrar a Corea per tal de cometre un assassinat per encarreg i pagar així els seus deutes. Es guió és brillant i la trama molt ben trobada, tot i que a voltes resulta excessivament barroca i enrevessada sense motiu. Em sobren persecucions i tirotejos, però en general molt bé. Va rebre el remi a millor director. NOTA: 7,5

Attack The Bloc: I per acabar aquest any, un passatemps d’allò més divertit: una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema! NOTA: 8.

h1

COSTUS a Sitges

agost 4, 2011

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

h1

FESTIVAL DE SITGES (II): Horrors coreans, fantasies 3D i fi de festa

octubre 17, 2010

Dissabte 16

Esmorzem tranquil·lament a l’ apartament, donant gràcies a no haver d’anar a la primera sessió, per primer cop al Festival. Així doncs, mentre assaborim un combinat de Gínger Ale i llimonada mentolada, acompanyat amb berlines de xocolata, el nostre amic Niño del Exorcista, ens detalla les mòrbides escenes de violacions i tortures a nadons que havia vist la nit abans a “Serbian Film“, que nosaltres havíem declinat a presenciar. Tot i així a ell, i a la crítica de El País, li han semblat un film nyonyo i suau.

Sitges es troba molt més buida i tranquil·la que la setmana passada, trobem entrades per la Marató de diumenge sense ni fer cua i, abans de tornar al cinema, veiem pel 3/24 com la cinta guanyadora del certamen és un conte sobre el segrest del Pare Noel que, un any més, no hem vist; ens queda el consol del premi a la millor actriu per la protagonista de “Drem Home” i que la infumable “Secuestrados” s’en va amb les mans buides.

THE HOUSEMADE: Una àcida crítica social contra la burgesia coreana, explicada a través de la història d’una assistenta que es veu assetjada sexual i físicament per tots els membres de la família per la qual treballa. La  narració es desenvolupa en una creixent tensió, dins una atmosfera fosca i ofegant. Una interpretació molt correcte, especialment per part dels secundaris. NOTA: 6,5

I SAW THE DEVIL: Gore i violència extrema gratuïta en el segon film coreà del dia. La macabra peli ens mostra assassí en sèrie, que mata sense motiu aparent, perseguit per un marit vidu d’una de les seves víctimes. He de reconèixer que en el primer crim vaig patir un lleuger ensurt experimentant, per uns segons, quelcom semblant a la por per primer cop en molt temps. La projecció va començar amb una hora d’endarreriment, degut a la farragosa entrega de premis, desencadenant una veritable guerra contra la narcolèpsia en els darrers moments. NOTA: 7

Diumenge 17

Ens aixequem més d’hora que mai, doncs hem de netejar tot l’apartament, fer maletes, esmorzar i arribar a la cua del Marató Focus en 3D de l’Auditori Meilà, l’únic que ens anava bé per horaris a mi i al meu xicot, darrers supervivents que ens hem quedat fins al final del Festival, a peu del canó.

HYBRID 3D: Una ximpleria com un piano, on un cotxe assassí posseït per un calamar mutant causa el pànic en un garatge. Els diàlegs pretenen ser grandiloqüents i es queden en una burda paròdia, els efectes 3D semblen afegits amb calçador i la trama no s’aguanta per enlloc, omplint el temps amb sang i explosions. Més pròpia de l’amateurisme de la Sala Brigadoon. NOTA:3

THE SHOCK LABYRINTH: Res a veure amb l’anterior! Aquí la tridimensionalitat és total i efectiva en cada pla, emprada de forma intel·ligent al servei del terror. La història sembla lleugerament inspirada en el món oníric i psicològic de David Lynch, on un grup de joves torna a una casa del terror on, de petits, es van perdre presenciant la traumàtica mort d’una de les seves companyes. Tot i no ser brillant, resulta quant menys innovadora en el llenguatge narratiu i en la presentació visual. NOTA: 7

Marxem sense veure la darrera cinta del Marató, Amphibious, doncs tenim un dinar familiar a l’altre punta de la vil·la; pel resum crec que tampoc ens perdem cap meravella! I res, així acaben per cinquè  cop consecutiu, les meves peripècies cinèfiles per Sitges. Fins l’any vinent!!!