Crònica del Festival de Sitges 2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu “Homo homini lupus“. A continuació la meva crítica:

Alena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

The Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

Knock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

FESTIVAL DE SITGES 2012 (II): Terror i pluges apocalíptiques

Amb molta coherència respecte amb el leitmotiv de l’edició d’enguany, divendres Sitges es va convertir en un dantesc escenari on les torrencials pluges van convertir als carrers d’aquesta vil·la del Garraf en riuades desbocades, pròpies d’escenes del film “Lo Imposible“. I ja em veieu a mi refugiat en una terrassa d’un bar de la Platja de Sant Sebastià, rodejat de centenars de fans del Zombie Walk (el terrorífic carnestoltes del Festival) caracteritzats de morts vivents! Tan sols faltaven les trompetes de l’Apocalipsi per creure que les profecies Maies no anaven tan errades.

Però com teníem entrades comprades, no ens va quedar més remei que desafiar els elements per travessar les inclemències climàtiques amb aigua a mitja cama i un destarotat paraigües que feia el que podia davant les bufetades que la fúria turmentosa ens escopia a la cara. I ja em veieu a mi escorrent els mitjons a dues mans a l’entrada de l’Auditori Melià! Al menys la qualitat dels films d’aquest any ha valgut la pena  de sofrir aquestes desventures meteorològiques!!

Aquí les crítiques:

Seven Psycopaths: Per mi el milloret d’enguany! Un film de Martin McDonagh carregat d’un humor molt en la línia dels germans Cohen, amb un repertori d’infart liderat per Colin Farrell o Tom Waits, on s’ens narren les surrealistes peripècies d’un guionista de Hollywood que tracta d’escriure una història sobre set psicòpates inspirada en els  amics més freaks (segrestadors de gossos, monjos budistes banzai, iaios amb tèrbol passat, mafiosos d’opereta…). Una obra que podria esdevenir tant de culte com en el seu dia ho va ser “El Gran Lebowski“, doncs no vaig parar de riure ni un minut. El més recomanable, sens dubte, son els seus àcids diàlegs on s’ironitza amb molt d’encert sobre la composició masclista i buida de contingut de la majoria de trames dels films d’acció americans.

El Bosc: Feia temps que un film català no m’aixecava tant entusiasme… bé potser “Pa Negre” i poc més!. Aquí el director Oscar Aibar ens trasllada a la Matarranya, a un petit poblet de la franja d’Aragó en plena Guerra Civil, on uns pagesos tenen contactes amb un món fantàstic que els permetrà esquivar les dures condicions que es van viure a la rereguarda durant els tres anys de contesa bèl·lica, entre anarquistes comunistes i feixistes. Un cocktail de realisme màgic que ja havíem vist anteriorment  a “El Laberinto del Fauno“, però aquest cop basat en un conte del prolífic escriptor Albert Sanchez Pinyol que en certa mesura ens deixa un regust a “La Pell freda”.

Outrage Beyond: Avorrídissima i soporífera creació de Takeshi Kitano, que pretenia fer un “Padrino” a  la japonesa, amb  una sobrecarregada i truculenta trama de lluites de màfies nipones, tan barroca i enrevessada que es  fa molt difícil de seguir, mentre que l’acció a voltes resulta tediosa,  els diàlegs no tenen cap gràcia ni enginy i el transfons és d’un masclista que esparvera. Tan sols destacaria la divertida i original forma d’assassinar a cada un dels mafiosos.

Doncs res! Un any més he aconseguit fer un parèntesi en aquest oasi glamour i cultura que és Sitges, en mig d’aquest oceà de patrioterisme folklòric i caspós de barretines i tricornis. I a partir de demà a treballar ben dur amb els meus companys d’ICV-EUiA per aconseguir que les banderes no tapin les retallades!

FESTIVAL DE SITGES 2012 (I): “Motorway” i “Maniac”

No sé com ho faig que cada any que pujo al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges m’organitzo pitjor i en el darrer moment. Cada edició prometo que en el curs següent m’estudiaré el programa, adquiriré entrades anticipades i gaudiré del milloret cinema, però no! Arribo al darrer moment a les taquilles per tal que m’informin que tot està esgotat, les entrades per la majoria de sessions fa dies que brillen per la seva absència i que amb prou feines queden saldos amb horaris impossibles.

Afortunadament un oportú partit Barça-Madrid va permetre que diumenge a la nit hi haguessin places per una de les estrelles d’enguany (“Maniac“). Ja sabia jo que tanta alienació social i patrioterisme borreguil  havien de tenir quelcom positiu!

Així doncs varem tenir molt de temps per visitar el “Brigadoon”, aquest any situat en una àmplia i apartada Sala Escorxador. Es tracta d’un festival paral·lel i gratuït on es projecten films antics i concursos de curtmetratges de directors novells, però amb un destacadíssim i meritori talent; a destacar “Silent Agony”  una terrorífica història ambientada en un orfanat i protagonitzada per eixerits nanos de 8-10 anys. També vam gaudir d’un esperpèntic film de serie z de l’any 1972 titulat “La isla de la tumba maldita” amb Teresa Gimpere fent de vampir, amb un argument delirant i psicodèlic.

I aquests son els films del cartell que finalment hem vist aquest cap de setmana:

“Motorway”: Dirigida per Poi-Soi Cheang, el director de la magnífica”Accident“, que ja vaig devorar fa un parell d’anys, vindria a ser com la versió xinesa de “Drive“. Un triller policial d’acció trepidant sense més, un argument planer on un policia novell i obsessionat amb la velocitat s’especialitza en perseguir a una màfia a 200 km/h entre espectaculars accidents. La gràcia és que la cultura cinematogràfica xinesa defuig bastant els clixés suats de Hollywood i, tot i tindre una trama força previsible, no tens la sensació de deja-vu en absolut.

“Maniac”: Remake d’un clàssic del terror dels anys 80’s i protagonitzat per un encertadíssim Elijah Wood, que passa de ser un adorable hobbit a un turmentat psicòpata i assassí en sèrie que mata a diferents noies que es van creuant pel seu camí amb la única finalitat d’arrencar-lis la cabellera i decorar la seva col·lecció de maniquís. La originalitat del film recau en que està gravat amb una càmara subjectiva, però sense caure en el mareig rollo Burixa de Blair; aquí el film ens convida a posar-nos dins la pell del terrorífic protagonista i entendre les raons del seu crim en les arrels dels seus traumes infantils

Doncs res aquest cap de setmana més i amb entrades comprades!!

Crònica del Festival de Sitges 2011

Un any més he abandonat, per uns dies, la rutina hospitalenca per tal de traslladar-me  al glamour cinèfil de Sitges. Aquest cop, però, he perllongat un xic més la meva evasió; ja em vaig passar l’Agost  a la ciutat menjant-me els mocs a cullerades i tenia que posar-hi remei!

Evidentment m’he perdut els dos films estrella del festival, “Melancolia” de Lars Von Trier i “Mientras Duermes” de Jaume Balagueró. Per no faltar a la costum vaig escollir les entrades quasi a l’atzar i al darrer moment, però no em puc pas queixar, doncs el nivell ha estat altíssim amb propostes molt arriscades i innovadores. Ja enxamparé a Lars i Jaume als cinemes comercials en breu.

DIMECRES 12

Sens dubte la desfilada de les forces armades és un espectacle d’allò més gore i esfereïdor, però vam preferir el terror de la ficció, ja que sempre és més reconfortant saber que el malson acaba amb els títols de crèdit.

Sleeping Beauty: Una jove precària decideix prostituir-se adormida per les nits, però no pot resistir la curiositat de saber que succeeix amb el seu cos un cop obre els ulls cada matí. Versió postmoderna de la “Bella Dorment”, amb una brillant interpretació femenina i una proposta molt engrescadora, però força mal resolta. Podria haver donat molt més de si. NOTA: 6

Extraterrestre: Divertidíssima història de Nacho Vigalondo, que compta amb la inestimable ajuda de Carlos Areces de Muchachada Nui. El guió narra les peripècies d’un matrimoni, l’amant i un veí freak en dia que els extraterrestres arriben a la terra. Realment els alienígenes no son més que una mera excusa, per ficar-nos un mig d’una desternillant comèdia amb les situacions més absurdes i delirants. NOTA: 7,5

DIJOUS 13

Amb companyia d’amistats i en dia laborable, el cinema és molt més agradable i descansat, menys cues i més lloc per triar, tot i que es troba a faltar  l’ambientillo del Festival!

Womb: Una dona decideix clonar al seu marit i parir-lo, per poder tornar a estar amb ell. Un film lent, expressionsita, amb una interpretació delicada i passional. De nou ens trobem davant una magnífica història molt original, amb grans possibilitats i que no s’acaba de trobar la forma de desenvolupar-la, tot i que el film ens deixa amb bon sabor de boca. NOTA: 6,5

Target: Infumable mamarratxada russa sense cap ni peus.  Un esperpèntica narració decadent, ambientada en un Moscou Futurista, amb una estètica vulgar, uns personatges freds amb zero empatia i una deriva rocambolesca i barroca que semblava no tenir fi. Realment tan sols m’ha quedat el dubte de saber quina mena d’al·lucinògen havia ingerit el director abans de regurgitar aquesta col·lecció de despropòsits. NOTA: -1

DIVENDRES 14

Un any més les disfresses més angunioses i sanguinolentes ambienten el ZombieWalk i per tots els racons de la vila trobes gent amb els ulls penjant, cicatrius supurant, carn putrefacta i deformitats diverses. Aquest any, però ens ha faltat la presència del nostre amic “Niño del Exorcista” Una pena!

Troll Hunter: Una versió noruega de The Blair Witch Project, canviant bruixa per  uns trolls,al més pur estil de David el Gnomo. Entretinguda i correcte, amb personatges creïbles, però poc més; el format del fals documental està més vist que el TBO, tot i que la mitologia escandinava està poc explotada al cinema de terror. És una llàstima doncs la idea no era dolenta! NOTA: 5,5

El Páramo: Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. NOTA: 8

DISSABTE 15

Aquest dia vam fer campana del cinema i les seves gales de cloenda, per tal de sumar-nos a les mobilitzacions internacionals del 15O a Barcelona. Òbviament no em podia perdre aquesta jornada d’indignació planetària, demostrant un cop més que els problemes de la crisi son globals i la resposta també ho ha de ser, deixant de banda les ridícules diferències de llengua o procedència geogràfica. Una manifestació espectacular i memorable que ha de servir per anar construïnt la resistència a la ofensiva de la dreta i l’extrema dreta.

DIUMENGE 16

I que millor que rematar la festa amb una sessió intensiva de Marató a la sala del Retiro? La veritat es que ja estàvem un xic saturats com per estar 6 hores en una butaca, però el cartell valia la pena!

Red State: El film , merescudament guanyador del Festival d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman . Imprescindible!. NOTA:9

A Lonely Place to Die: Entretingut thriller d’aventures i acció que narra com un grup d’escaladors troben una nena petita enterrada viva dins una caixa de fusta en mig de la muntanya. La història és prou correcte, tot i que em sobren escenes de lluïment dels escaladors, si, ja sabem que en sabeu molt, gràcies! NOTA: 6

The Yellow Sea: No podia faltar un film asiàtic! Aquest cop es tracta d’un taxista xinés que es veu obligat a emigrar a Corea per tal de cometre un assassinat per encarreg i pagar així els seus deutes. Es guió és brillant i la trama molt ben trobada, tot i que a voltes resulta excessivament barroca i enrevessada sense motiu. Em sobren persecucions i tirotejos, però en general molt bé. Va rebre el remi a millor director. NOTA: 7,5

Attack The Bloc: I per acabar aquest any, un passatemps d’allò més divertit: una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema! NOTA: 8.

COSTUS a Sitges

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70’s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!

FESTIVAL DE SITGES (II): Horrors coreans, fantasies 3D i fi de festa

Dissabte 16

Esmorzem tranquil·lament a l’ apartament, donant gràcies a no haver d’anar a la primera sessió, per primer cop al Festival. Així doncs, mentre assaborim un combinat de Gínger Ale i llimonada mentolada, acompanyat amb berlines de xocolata, el nostre amic Niño del Exorcista, ens detalla les mòrbides escenes de violacions i tortures a nadons que havia vist la nit abans a “Serbian Film“, que nosaltres havíem declinat a presenciar. Tot i així a ell, i a la crítica de El País, li han semblat un film nyonyo i suau.

Sitges es troba molt més buida i tranquil·la que la setmana passada, trobem entrades per la Marató de diumenge sense ni fer cua i, abans de tornar al cinema, veiem pel 3/24 com la cinta guanyadora del certamen és un conte sobre el segrest del Pare Noel que, un any més, no hem vist; ens queda el consol del premi a la millor actriu per la protagonista de “Drem Home” i que la infumable “Secuestrados” s’en va amb les mans buides.

–THE HOUSEMADE: Una àcida crítica social contra la burgesia coreana, explicada a través de la història d’una assistenta que es veu assetjada sexual i físicament per tots els membres de la família per la qual treballa. La  narració es desenvolupa en una creixent tensió, dins una atmosfera fosca i ofegant. Una interpretació molt correcte, especialment per part dels secundaris. NOTA: 6,5

–I SAW THE DEVIL: Gore i violència extrema gratuïta en el segon film coreà del dia. La macabra peli ens mostra assassí en sèrie, que mata sense motiu aparent, perseguit per un marit vidu d’una de les seves víctimes. He de reconèixer que en el primer crim vaig patir un lleuger ensurt experimentant, per uns segons, quelcom semblant a la por per primer cop en molt temps. La projecció va començar amb una hora d’endarreriment, degut a la farragosa entrega de premis, desencadenant una veritable guerra contra la narcolèpsia en els darrers moments. NOTA: 7

Diumenge 17

Ens aixequem més d’hora que mai, doncs hem de netejar tot l’apartament, fer maletes, esmorzar i arribar a la cua del Marató Focus en 3D de l’Auditori Meilà, l’únic que ens anava bé per horaris a mi i al meu xicot, darrers supervivents que ens hem quedat fins al final del Festival, a peu del canó.

– HYBRID 3D: Una ximpleria com un piano, on un cotxe assassí posseït per un calamar mutant causa el pànic en un garatge. Els diàlegs pretenen ser grandiloqüents i es queden en una burda paròdia, els efectes 3D semblen afegits amb calçador i la trama no s’aguanta per enlloc, omplint el temps amb sang i explosions. Més pròpia de l’amateurisme de la Sala Brigadoon. NOTA:3

–THE SHOCK LABYRINTH: Res a veure amb l’anterior! Aquí la tridimensionalitat és total i efectiva en cada pla, emprada de forma intel·ligent al servei del terror. La història sembla lleugerament inspirada en el món oníric i psicològic de David Lynch, on un grup de joves torna a una casa del terror on, de petits, es van perdre presenciant la traumàtica mort d’una de les seves companyes. Tot i no ser brillant, resulta quant menys innovadora en el llenguatge narratiu i en la presentació visual. NOTA: 7

Marxem sense veure la darrera cinta del Marató, Amphibious, doncs tenim un dinar familiar a l’altre punta de la vil·la; pel resum crec que tampoc ens perdem cap meravella! I res, així acaben per cinquè  cop consecutiu, les meves peripècies cinèfiles per Sitges. Fins l’any vinent!!!

FESTIVAL DE SITGES’10 (I): Gore, tsunamis i altres freakiades

El meu aterratge el Divendres a Sitges es resumeix en histèria, estrès, nervis i angoixa:  soc incapaç de planificar amb un mínim d’anticipació els horaris dels films i quadrar-ho amb totes les persones que m’acompanyaven a aquesta edició . Arribo al Palau Miramar i quasi tot el que jo volia veure ja estava esgotat, així doncs vaig decidir, un cop més, escollir les sessions a l’atzar!  Cinc anys prometent-me agafar les entrades amb antelació per ServiCaixa i res… no n’aprenc!

Dissabte 9

Arribem a l’Auditori Melià descobrint una turba formada per  vuit-centes adolescents pijes en estat d’histèria total que esperaven l’arribada d’un actor secundari de la saga “Crepúsculo”, que presentava un DVD del film. Algunes d’elles portaven dos dies dormint al ras. Calia? Realment no entenc quina necessitat té el Festival de fer aquestes concessions a la vulgaritat comercial, que res tenen a veure amb l’esperit de l’esdeveniment, com si Chenoa actués en mig del Viña Rock!

– CARNE DE NEÓN: Una barreja ideal entre els esbojarrats trhillers de Guy Ritchie (“Snatch, cerdos y diamantes”, “Rockola”) i l’humor àcid d’Aída o Siete Vidas. El prometedor director Paco Cabezas narra una desternillant història d’un sòrdid puticlub, als baixos fons madrilenys, mostrant amb ironia un fet tan greu com l’explotació sexual, amanida amb els personatges més freaks possibles.NOTA: 8

-NOTRE JOUR VIENDRA (Red Skins): La típica pedanteria francesa de Cannes. Un jove pel-roig decideix fugir amb el seu psiquiatre per tal de venjar-se de totes les persones que ridiculitzen als pel-rojos. Una idea prometedora però desenvolupada de forma  desconcertant, erràtica i força incoherent, a propòsit. Tot i així, té escenes memorables i  una interpretació arriscada que fa creïble tot el deliri. NOTA: 7

-TAJOMARU: Un truculent culebrot japonès ambientat al món samurai que sembla un mix de “Nissaga de Poder” i “Rashomón”. Incestos, violacions, lluites fratricides pel poder i tot a ritme d’arts marcials. Té moments tan exagerats, surrealistes i sobreactuats que et fan dubtar de si el film en realitat no és una burda paròdia del gènere. He de reconèixer que vaig riure moltíssim… tot i que no sé si aquesta era la intenció dels seus autors. NOTA: 5

Començava a ploure mentre estem sopant i vam desistir de la festa del Zombiewalk, muntant-nos la nostre pròpia en una discoteca del Carrer del Pecat, com podeu veure a les imatges posteriors, editades per mi. Vam tindre la gran idea de tornar cap a l’apartament a les dues de la nit, coincidint amb un Tsunami de pluges de proporcions desconegudes, clavegueres sobreeixint-se, riades anegant els carrers… Vaig passar més por en mitja hora que en tots els films!!

Diumenge 10

Ens despertem a les 9:00, sense haver dormit gaire després d’haver passat intempestives hores escorrent pantalons, eixugant samarretes i amorrant sabates als radiadors. Així doncs, acudim endormiscats i humits a una nova sessió cinèfila!

-SECUASTRADOS: La gran decepció del Festival! Prometia ser una versió espanyola de “Funny Games” i es queda en telefilm de sobretaula per enodormiscar-se un diumenge tarda. Un robatori a casa  d’una família rica, sobreactuat fins al deliri, per part d’uns albanesos ximples i compassius, incapaços d’aplicar cap mena tortura més enllà de la bufetada o el despentinat. No espantaria ni a la meva àvia! NOTA: 2,5

-COLORFUL: Cada any cau una sessió de Manga, és com un ritual obligat! Aquest cop es tracta d’un bonic i optimista conte sobre una reencarnació d’un adolescent suïcida. Tot i el seu ritme lent i la seva narrativa excessivament detallista, es tracta d’una història molt correcte, ideal per passar la tarda. NOTA: 6

–SOUND OF NOISE: Una veritable joia. Dins de la secció “Noves Visions“, dedicada al cinema  més avantguardista, ens presenta aquesta lúcida i original història sobre un grup terrorista que pretén crear una banda de música transgressora emprant com a instruments tots els elements sonors d’una ciutat: hospitals, excavadores, cables elèctrics… Tot i que no s’assembla a res que hagi vist abans em va captivar des del seu primer fotograma. Absolutament recomanable, tot i que dubto que s’arribi a estrenar mai en cap cartellera, per desgràcia! NOTA: 9,5

Cartell a la Sala Brigadoon

Dilluns 11 i Dimarts 12

Un cop van anar marxant els meus amics i em vaig quedar sòl amb la meva parella, em vaig prendre el dia de relax i lectura a l’apartament, reduint dràsticament el nombre de films per dia, aprofitant per alliberar-me de l’estrès dels horaris i de la feina, mentre la pluja no es decidia a abandonar Sitges.

–LA OTRA HIJA (The new daugther): Típic film comercial de terror americà amb tots els tòpics trillats de l’estil: cases abandonades, zombies, brumes, ensurts, cementiris, comportaments suïcides (anar a buscar un gat al bosc a mitjanit… cal?)… Un Kevin Costner en hores baixes protagonitza aquesta història en que  la seva filla es comença a transformar sobtadament en una criatura malèfica, amb un final que voreja el patetisme més ridícul. Aquesta cinta hauria fet furor als anys 70’s, però arriba un xic tard per sorprendre a ningú. NOTA: 3

-DREAMHOME: La meva aposta per aquest festival! Una al·lucinant cinta on s’ens explica de forma prou explícita el boom immobiliari a Hon Kong en clau de gore humorístic.  Una noia decideix acabar amb el preu abusiu dels pisos creant una onada de terror assassinant de la forma més violenta imaginable a tots els veïns del pis que es vol comprar: ara t’arrenco un ull, ara tallo una polla, ara t’empalo amb un somier… Brutal! Us asseguro que passareu una bona estona! NOTA: 8

A veure que ens espera el proper cap de setmana!!

PD: Vegeu també el seguiment del festival que està fent el “Crític de Cine”

10 motius per anar al Festival de Cinema de Sitges

1.– Tornar-te boig triant entre la desconcertant diversitat de la cartellera d’enguany: Que és millor veure a Jonh Carpenter  presentant “The Ward“ a l’Auditori Diumenge, o contemplar al Retiro  “Ruber“, la prometedora història d’un pneumàtic assassí amb poders telekinètics? Això és un Festival de cinema català, de prestigi internacional, i no la mamarratxada folklòrica dels “Premis Gaudí“, tan sols apte per a barretinaires subvencionats.

2.–Devorar obres mestres del cinema que MAI tornareu a tindre ocasió de veure, doncs a falta de pressupost publicitari passaran desapercebudes per les pantalles i resultaran impossibles de trobar en cap videoclub o web de descàrregues pirates. La llista de joies en brut que he tingut el plaer d’assaborir al llarg dels meus 4 anys de Festival inclouen  “Canino”, “White lightening” “Edmond”, “Aparecidos” “Hearthless”, “The Loft”, “Survillance”… sens dubte alguns dels films que han marcat a foc el rumb de la meva trajectòria cultural.

3.- Atrevir-se amb els films gore amateur, les frikades de Serie B de l’any de la Quica o els pseudo-documentals més inesperats a la sala Brigadoon, que és GRATIS, al Palau Miramar. Aquest any estarà dedicat al “Asian Trash” films de terror gore made in Bollywood.

4.- Poder conèixer en persona a directors i actors famosos que venen a presentar els seus darrers treballs, com jo que vaig tenir la ocasió de saludar a Darrer Aronofsky (“Pi”, “Requiem por un sueño“) quan presentava The Founain el 2006. Molts cops també fan cinefòrums al acabar, o presentacions a l’inici, desvetllant detalls del rodatge.

5.- Veure les diferents exposicions temàtiques ambientades en la Història del Cinema que solen exposar-se al Palau Miramar, com els quadres basats en films clàssics de l’any passat, o la mostra dels efectes especials de Guillermo del Toro de fa 3 anys.

6.- Poder assistir a l’esbojarrada festa “Zombiewalk” (Dissabte 9 a la nit, Platja davant del Carrer del Pecat), on maquilladors professionals d’efectes especials et permeten transformar-te en una criatura monstruosa durant unes hores. L’any passat van fer furor la Zombie-Pubilla i la Zombie-Fallera al ritme de diversos DJs!

7.- Gaudir de la sempre encisadora vila de Sitges que  aquests dies es vesteix de gala, s’hi respira un ambient cinèfil i un xic mariculte, guarneix els seus aparadors amb motius terrorífics i dona una imatge de glamour i savoir fair diametralment oposada a Marina d’Or. Molt recomanable la seva part modernista i els diferents museus històrics com el Cau Ferrat (carrer Fonollar), la  sorprenent col·lecció privada d’art i arqueologia del pintor i escriptor Santiago Russinyol.

8.- Recuperar la fe en el setè art, doncs darrerament les nostres cartelleres van un xic anèmiques de qualitat i innovació, llençant-se de cap a la nyonyeria i a la pirotècnia visual buida de missatge. Sempre és un consol poder recordar grans films que han canviat la història del cel·luloide, aquest any concretament tota la ambientació ens recordarà el  mític“Resplandor (The Shining)” de Kubrick… REDRUM!!

9.- Participar com a jurat popular del certamen. Al final de cada sessió que entri a concurs ens repartixen butlletes per poder puntuar la pel·lícula a la que se li atorga el Premi del Públic.

10.- Poder comentar i debatre , a posteriori, en aquest blog que us han semblat els diferents films i esdeveniments del Festival, ja que per cinquè any consecutiu tornaré a narrar les meves peripècies sitgetanes.

MARXO AL FESTIVAL! FINS LA SETMANA VINENT!

 

 

FILTRACIONS DE LES CONVERSES AL CLUB BILDERBERG

Aquest blog ha tingut accés en exclusiva a unes gravacions secretes de les converses que s’han dut a terme entre els personatges mes poderosos del món al Club Bilderberg a Sitges aquest cap de setmana, gràcies a un talp que em devia favors sexuals. A continuació la transcripció literal de la conversa:

Imatge del Club Bilderberg, en el moment de fer els jocs de presentació

SITGES, HOTEL DOLCE, DISSABTE 5, 23:30h

Montilla– Mireu, de ressopó tenim una tapa de carquinyolis i uns gotets de Kalimotxo. Si en sobren, us puc preparar una carmanyola pel viatge.

Bill Gates- Quin majordom més pocapena! Sort que m’he dut un sandvitx de pa bimbo amb nocilla de casa! No sé com se us va ocórrer convocar la reunió en aquest lloc tan tercermundista!

Zapatero– Ara que estem asseguts en rotllana, voleu que fem una partideta al mentider? A mi se’m dona molt bé! I si guanyo em podríeu apujar un punt la qualitat del deute públic…

Yannis Papathanasiou – Uf, no t’ho recomano! Jo el 2009 vaig perdre a la brisca i no t’explico com ha quedat l’economia grega…

Jean Claude Trichett– Jo, es que soc més del Monopoly!

Romano Prodi– Vull jugar al “teto”! Hips! Vull jugar al “teto”!

David Rockefeller– Que és el “teto”??

TOTS A L’UNÍSON – Tu te agachas y yo te la meto!! ajajajaj

Pedro Solbes– Joder Prodi tio! No moles gens! Ja vas taja?? Si només portes quatre kalimotxos de merda! Jo aquesta vegada no t’acompanyo a potar al videt, que l’any passat em vas vomitar els macarrons per sobre!

David Cameron– Disculpeu, es que soc nou… jo em pensava que havíem quedat per fer un “tupper sex” i havia portat el meu catàleg de vibradors…

Alan Greenspan– M’avorreixo!! Aprofitant que som a Sitges, podríem sortir de festa per l’ambient gai, no? Tinc un 2 x 1 a l‘Atlànida i estic més calent que el cendrer d’un Bingo!

Reina Sofia– SILENCI COLLA DE GAMARUSOS! Quina patuleia de bordegassos que esteu fets! Al proper que obri la boca sense el meu permís se’n va a dormir al jardí i li fem caure la Borsa un 4%!! Tenim molts drets socials que destruir, guerres a declarar, economies que enfonsar i organismes que privatitzar!!

Moratinos– M’he perdut res? Es que havia anat a mirar el “Salvame de luxe”…

Reina Sofia– Que li enfonsin l’IBEX 35!!! A dormir al jardíiiii!

Zapatero- Posa’t la rebequeta eh Moratinos, que sembla que no, peró aquí a Sitges per la nit refresca bastant! I tu Sofi, com et passes no? Ets tope hardcore, tia! Tu abans eres més guaxi…

Romano Prodi– Jo vull més kalimotxoooo… hips! Voleu que faci un striptease? Porto un tanga de pell de conill tenyit de rosa que farà furor! Hips!

Reina Sofia– Montilla, porta aquest borratxo fastigós a la piscina a veure si li passa la papa. De pas lia’t uns porrets i passa el motxo sota la meva cadira que tinc la regla i no porto compreses ni calces. Vinga al gra! A qui se li ocorre quina és la propera economia pública que podem destruir? Un, dos, tres, el escondite inglés…Vinga Henry, t’ha tocat!

Henry Kissinguer– Ai no sé, jopeta!… jo es que soc més d’impulsar règims dictatorials feixistes i llençar dissidents al mar des d’un avió… em sé d’un tal Arqueòleg Glamurós que pot esdevenir un incordi pel futur del capitalisme…

Pedro Solbes– Wal·la Herny col·lega! Estàs més passat de moda que Fotolog i Myspace! Això ja no es porta gens! Podríem enfonsar…eemmm… Portugal?

Zapatero– Si, si, Portugal és perfecte!

José Socrates– Si ala! Això es trampa! Si clar! Espanya té dos punts més de dèficit públic que nosaltres! Doncs ara m’enfado i no respiro! Tontos! I que sapigueu que el “Quien és quien” és meu i no us deixaré jugar.

Reina Sofia- Bueeeno, ja enfonsarem Hongria, que no ha vingut ningú!! Va, fem una partideta al “Singstar” i qui guanyi tria un país d’Àfrica per bombardejar!

***FI DE LA GRAVACIÓ***

Imatge dels assistents del Club Bilderberg cantant “L’hora dels adeus”

La incredulitat dels meus comentaristes

Manifestants contra el suposadament inexistent Club Bildenberg a Sitges

El passat més de Setembre vaig publicar un post sobre El Club Bilderberg en aquest blog, una reunió secreta de les persones més poderoses i influents del món, despertant la incredulitat de gran part dels meus comentaristes que em van posar de conspiranoic en amunt, tot i les nombroses proves empíriques i cites periodístiques que vaig esmentar per demostrar la existència real d’aquest grupuscle.

Un cop més la Història de la Humanitat s’ha encarregat de demostrar-me que jo tenia la raó i que els meus díscols comentaristes, molt avesats a dur-me la contraria en tot per pur vici luxuriós, van ficar la pota fins al cap de munt: aquest cap de setmana del Club Bilderberg es reuneix al Hotel Dolce de Sitges i TOTS els mitjans de comunicació dona detallada fe de la reunió d’aquest poderós club que, segons alguns contertulians d’aquesta web, és fruït de la meva depravada imaginació. El blog de Madebymiki ha fet un intens seguiment dels detalls d’aquesta nova reunió del club. Take a look!

Aquí una detallada llista dels comentaris escèptics i desconfiats. No hi ha més ceg que el que no hi vol veure:

“A mi aquestes teories de la conspiració em fan una mica d’al·lèrgia (…)”
Clídice

“Arqueòleg, vols dir que ets tan anti conspiranoic com ens vols fer creure, si ets capaç de creure en un suposat grup multinacional, del qual formarien part desenes de persones de diferents àmbits, països i ideologies, on assisteixen fins i tot periodistes però de qui ningú no pot explicar més que suposicions? (…)”
Ferran

“(…)Si tinc una biblioteca que explica amb pels i senyals com es la vida dels hobbits i com són amb imatges i tot això, no vol dir pas que existeixin”
Conjuntbuit

“El que es forren els que escriuen aquests llibres (sobre el Club Bilderberg) Aquests són els explotadors reals, detecten una necessitat de la pobra de gent de creure en el misticisme quan totes les religions han mort i els donen carnassa. Pa i circ (…).”
RS

“Jo tampoc crec gaire en les conspiranoies. Es fan moltes d’aquestes reunions a nivell internacional (el Forum de Davos seria la més coneguda) i segurament deuen tenir resó en les formes de fer política dels dignataris, però d’aquí a afirmar que governen el món… em sembla exagerat”
Ferran

Peró en un acte de magnanimitat sense precedents he decidit perdonar el vostre ridícul atreviment, posant en dubte la meva glamourosa paraula. Vosaltres no en teniu la culpa de no veure més enllà, , que hi farem! Tan sols havia pensat posar-vos una petita penitència electiva, per tal d’esborrar el vostre pecat! Podeu optar entre

• -50 cops de fuet a l’esquena
  -votar ICV-EUiA a les properes eleccions
  -fer un cameo en aquest blog
• -Titular el vostre proper post “Perqué m’agrada tant el blog de l’Arqueòleg?”
  -escoltar tota la discografia de Camela (està a Spotify) i deixar-me a comentaris una ressenya, disc a disc.

*EXTRA*EXTRA*EXTRA*EXTRA*

AQUEST BLOG HA TINGUT ACCÉS A LES CONVESRACIONS PRIVADES DEL CLUB BILDERBERG I LES PUBLICARÀ EL PROPER DILLUNS