Posts Tagged ‘sindrome peter pan’

h1

Autoepístola(III): Convencionalismes predestinats.

Setembre 2, 2008

Estimat Arqueòleg Glamurós:

Sé que el teu atrafegat estiu no et deixarà ni un mísere instant per donar un cop d’ull a les meves cartes i que, possiblement, aquestes ratlles caiguin en el més absolut dels oblids, però tot i així deixa’m que et comenti algunes de les extranyes paranoies que em ronden pel cap darrerament.

Quan un té una vida poc convencional, en tots els aspectes possibles, resulta una àrdua tasca trobar referents en qui enmirallar-se i, a l’hora de pendre decisions sobre el meu futur, sempre m’he guiat exclusivament pel meu instint i l’experiència acumulada. Aquesta singular i egòlatra forma de funcionar sovint causa una  paradoxal confusió als individus que m’observen superficialment, ja que no acaben mai d’entendre el perqué de tot plegat.

Els camins marcats i els ramats de xaiets obedients no es vàren fer per a mi, que hi farem! I és per aixó que constantment em veig obligat a donar innecessaries explicacions sobre el devenir de la meva imprevisible existència, ja que molta gent no pot comprendre en absolut com algú de la meva edat pot viure tan feliç per la vida sense carnet de conduïr, ni parella estable, vivint a casa dels seus pares i treballant en un ofici condemnat al més absolut dels ostracismes econòmics. Inmaduresa potser? Síndrome de Peter Pan? Maybe baby!

Jo que MAI he perdut un valuós instant de la meva vida adoctrinant a algú com ha de viure la seva, em sembla un tant incomprensible que hom pretengui inculcar-me a mi quins han de ser lel meus objectius. Que hi farem, ningú és perfecte! No puc evitar, per molt que m’hi escarrassi, que la meva voluntat prioritzi coses tan futils i banals com recorrer Irlanda, escriure un blog, fer conferències en congressos, publicar articles científics, asistir als concerts de les meves superestrelles favorites o aprendre antropologia física.

Potser estic condemnat de per vida, com si d’una maledicció bíblica es tractés, a ser aquella peça de puzzle que no acaba d’encaixar en cap lloc del dibuix? O pel contrari hauria de fer cas a totes aquelles veus que em recomanen, segurament amb la millor de les seves intencions, que inverteixi les meves energies aprenent a conduïr i no a analitzar ossos humans? Seria millor apartar definitivament l’efimeritat de la luxuria i batallar per qui realment m’interessa, coneixent l’elevat risc que això implica? Hauria d’invertir el meu sou en una hipotèca i no en l’hedonisme de viatges i concerts?

Em costa taaant pendre decisions….

Espero pacient la teva resposta. Cuida’t!

Atentament:

Arqueòleg Glamurós