Posts Tagged ‘sinceritat’

h1

Virtuts i defectes

Març 29, 2009

icaro749

Ahir estava al Caixa Fòrum veient una exposició del pintor bosni Mersad Berber, quan em va cridar l’atenció la seva reinterpretació artística, en un inquietant collage, sobre el mite grec d’Ícar i Dèdal: un tòpic emprat en infinitud de cops dins la història del art pel simple motiu de l’eterna vigència de la reflexió que ens suscita: cal buscar l’equilibri de totes les nostres accions ja que si volem junt al mar la humitat desfarà les nostres ales, però si, pel contrari, el nostre vol agafa tanta alçada com per aproximar-nos al sol, la seva calor produirà un efecte encara pitjor.

Això mateix ho podríem aplicar a l’escala de valors morals en el que la societat occidental, hereva de la tradició judeocristiana, divideix el comportament humà en virtuts i defectes que, tal i com pretenc demostrar, molts cops podrien ser intercanviables si no en sabem trobar la seva justa mesura.

Sinceritat – Hipocresia.

De la mateixa forma que podrem trobar patètica a una persona que fa descaradament la pilota al seu superior per tal d’obtenir favors o un ascens, qui de nosaltres seria capaç de dir al seu cap que porta un vestit horrible, o que el seu gust musical és deplorable? Es més, quina necessitat n’hi ha? No és més agradable una feina en pau i harmonia, sense tenir que escoltar a cada instant com algú ens recorda la nostre llarga llista de defectes?
De fet, trobo que no hi ha res tan radicalment hipòcrita com pretendre no ser-ho.

Modèstia – Egolatria

Jo sempre he cregut que cal ser conscient de les pròpies limitacions, però també estic orgullós de els meves virtuts. Penso que la modèstia és la falsa excusa dels mediocres, d’aquells que no tenen aspiracions que ser una arbre més del bosc. Es d’una cutreria aberrant presumir d’allò que no tenim, però resulta molt més perillós caure en un abisme de difícil retorn si renunciem a la nostre pròpia autoestima.

Tolerància – Intolerància.

Evidentment que els intolerants son perillosos, però aquí entrem en d’interessant debat sobre si cal tolerar la intolerància. Deixem que, en nom de la llibertat d’expressió, aquells que pretenen imposar una societat excloent puguin fer tranquil•lament apologia del racisme, la homofòbia o el masclisme? On posem la línia vermella?

Doncs res, espero que amb aquests tres exemples hagi quedat clar que no existeixen els valors absoluts, que qualsevol defecte ben entès pot ser beneficiós per la societat i que una suposada virtut, portada al extrem esdevé perniciosa. Així doncs desconfieu d’aquelles ideologies que pretenen imposar una ètica basada en valors universals de bé i mal i penseu sempre que, com deia el meu adorat Maquiavel, la finalitat sempre alguns cops justifica els mitjans, ja que no existeix cap idea que pugui ser superior a la realitat material de la qual ha sorgit.

h1

AUTOCRÍTICA: Inseguretat i sinceritat.

Novembre 16, 2008

L’avorriment de les vacances forçades m’ha deixat temps de sobres per replantejar-me molts aspectes sobre mi mateix, començant per una ponderada autocrítica oberta als vostres comentaris i apreciacions.

alibeach1

M’he adonat que inconscientment he construït una cuirassa al meu voltant, forjada a base de frivolitat i hieratisme, que no és més que una burda màscara que disfressa malament els meus constants dubtes i anhels envers aquells que em rodegen.

No em manca autoconfiança, jo sé que potencialment tinc les habilitats per arribar allà on vulgui, però soc plenament conscient que em perdo en les meves infinites deliberacions sobre quin és el camí a seguir en cada moment, tot i que quan prenc una determinació i em marco un objectiu soc capaç de tot per arribar-hi.

Quin es el problema doncs? Quina és la font de la meva eterna inseguretat?

Doncs, parafrasejant a Jean Paul Sartre, podria resumir-ho en“l’infern son els altres”, m’explico:

Suposo que, com a conseqüència d’una turmentosa adolescència mal superada, m’ha quedat un instint paranoic que m’aboca a la desconfiança a priori vers la resta de la humanitat. No puc deixar de qüestionar-me quina és la imatge que dono als altres, que estaran pensant de mi, si darrera de cada abraçada no s’hi amaga una fallida punyalada o si, quan giri el cap, cada elogi es convertirà en una mordaç crítica entonada en invisibles xiuxiuejos.

I tornem així al etern dilema sobre si es desitjable la sinceritat com a base de les relacions socials. Jo sempre he estat un acèrrim defensor de la hipocresia, però a voltes em plantejo si, de tant en quant, no fora bo dir-nos la veritat mirant als ulls, alliberant la ràbia en una orgia de catarsi col·lectiva.

Però… de que serviria? Realment vull saber que pensen aquells amb qui sovint em veig obligat a compartir camí? No obriria això una Caixa de Pandora impossible de tancar? Es millor la feliç innocència de la ignorància o la terrible consciència de la veritat?