El Reialme del Silènci

El Gerard acudeix religosament cada tarda a la piscina municipal del seu barri, just poc abants que tanquin; el metge li ha recomanat que practiqui intensivament natació si no vol que la escoliosi que li vàren diagnosticar el curs passat, poc després de complir els 13 anys, li acabi derivant en una columna vertebral desviada.

En el fons agraeix tindre una estona i un lloc per ell on, sota l’aigua, poder disfrutar breument d’un bé tan preuat com el silènci; doncs en un minuscul pis que ha de compartir amb els seus germans petits, els seus progenitors, dos gossos i tres hamsters, dificilment gaudirà mai d’un minut sencer de calma, sense crits, estrés, bronques histèriques, plors o lladrucs.

Al començament sentia una barreja de por i vergonya, ell mai havia tingut la oportunitat d’apendre a nedar correctament i estava convençut que tothom el miraria i s’en riuria… com al institut, on havia entrat l’any passat i encara no havia passat una setmana sense que inxplicablent acabés ficat en algun embolic o alguna baralla.

Així doncs va decidir vindre a darrera hora, un moment en el que queda ben poca gent a l’aigua: quatre iaies avorrides, alguns jugadors del equip local de waterpolo i aquell inmòbil socorrista que contempla impassible  l’esdevenir dels darrers moments de la seva jornda laboral.

Mentre observa com una armònica filera de bombolles viatja acompasadament des de la seva boca fins a la superfície, el Gerard fantaseja durant uns segons amb que un dia aquell escultural socorrista abandonarà la seva hieràtica postura per llençar-se a l’aigua amb ell al seu particular Reialme del Silènci i l’abraçarà tan fort que aconseguirà que oblidi per sempre l’asfixiant violència que respira a casa, a l’escola o al seu interior.

Ell ja no es tan jove ni innocent com per no adonar-se que aquella obsesiva fantasia no és un deliri trivial sense més importància, sent que allò no està bé, no és el correcte, el que li han ensenyat,el que tothom espera d’ell…   

I s’esforça un dia rere altre per apartar del seu cap aquella temptadora imatge, desitja que el plàcid silènci que l’envolta penetri per la seva orella, inundi l’interior del seu cervell i esborri aquella bogeria sense sentit.

Cada tarda es jura a si mateix que quan surti de l’aigua no es girarà per mirar al socorrista, que no apartarà la mirada del terra als vestuaris i quan arribi a casa mentirà un cop més a tothom, assegurant que els seus ulls vermells com espurnes són exclusivament fruït del clor de la piscina.

 Les imatges son de la genial fotògrafa Zena Holloway. (web  AQUI).

PD: En el primer borrador d’aquest conte el Gerard s’acabava suicidant ofegat a la piscina, on el socorrista trovaba el seu cos inert, però he considerat oportú eliminar aquesta part tan tràgica, ja que podia donar una visió excessivament negativa i pessimista, no trobeu?