Posts Tagged ‘Sexe’

h1

INDIFERÈNCIA: Un Retrat Estadístic del Passotisme Polític.

Juny 12, 2013

_ignorancia

Una cosa que m’irrita profundament és la manca total d’opinió política de certs individus que, tot i la que està caient, tenen la insolència de mantindre’s al marge de l’actualitat, vivint en la seva bombolla d’indiferència, aliens a corrupteles, crisis econòmiques i revoltes socials; com si la cosa no anés amb ells. Al menys un ultra provoca una reacció contraria, una energia encara que negativa; mentre que un apolític es poc més que una pedra o una sabata.

No dic que tothom hagi de prendre partit per una ideologia o unes sigles, doncs soc molt conscient del tsunami de populisme antipolític que el neoliberalisme ens ha vomitat a sobre però…  Que més ha de passar perqué la gent s’interessi en sortir del seu cau d’individualisme ombliguista? Estic segur que ja ens podrien estar bombardejant que encara hi hauria qui tan sols es queixaria de que el soroll de les víctimes agonitzant els l’interromp la becaina.

Per tal de fer una aproximació científica al fenomen de forma mínimament científica he agafat la base de dades del darrer sondeig de GESOP per El Periòdico sobre la política catalana:

General: Tan sols el 13,3%  de la població té molt d’interès en política, el 44% té bastant interès, un 28,5% poc i el 13,1% no en té gens.

Sexe: Les dones son més indiferents que els homes. Concretament tenen un 5,5% menys d’interès que els homes en política.

Edat: A mida que augmenta l’edat incrementa l’interès per l’actualitat.Hi ha més del doble de majors de 60 anys amb un seguiment de l’actualitat política que entre  persones entre 18 i 29 anys (7-16%).

Estudis: El nivell d’estudis es determinant per quantificar la indiferència. Entre persones amb un nivell d’estudis alt es segueix molt o bastant l’actualitat política en un 70%, mentre que aquest index baixa fins al 45,7% amb persones sense estudis.

Dimensió del Municipi: No existeixen diferències significatives entre pobles i ciutats en aquest terme, tot i que les persones més indiferents viuen sobretot en ciutats d’entre 10.000 i 500.000 habitants

Així doncs ja tenim  el retrat estadístic de la indiferència:  noia jove i amb baixos estudis, que viu en una gran ciutat de l’extraradi.

En primer lloc cal fer esment en la necessitat de feminitzar la política per tal que les dones tinguin referents positius en qui emmirallar-se. Mentre les úniques líders destacades siguin Esperanza Aguirre i Alicia Sanchez camacho, anem apanyats! Mesures com les llistes paritàries o les copresidències van en la bona línia i també hi ajuden les fortes personalitats en moviments socials com Ada Colau.

El més sorprenent, però, es que amb un atur proper al 60% els joves siguin els que mostren menys ganes per canviar aquesta situació. Les raons les podríem buscar, sens dubte, en la següent variable: el nivell d’estudis, cosa que a més va encara relacionada (per desgracia) amb la classe social. La generació que va deixar la ESO als anys 90-00’s per dedicar-se a la construcció, o a no fer res, son els que mostren menys interès en el que està passant, tot i ser-ne les principals víctimes.

Es a dir, la Alienació, segueix absolutament present dins la nostre societat i és la causa primordial de que avui no hi hagi un esclat revolucionari, tot i que les condicions socio-econòmiques son del tot propicies. Una alienació a la que son immunes els homes rics i vells, el grup social oligàrquic que domina el poder en les seves diferents esferes.

Aixó em recorda al que deia l’antropòleg Manuel Delgado fa poc en l’excel·lent i original debat on-line “La Llamborda”, que el 15M havia estat un moviment reformista de classe mitja, format per joves universitaris de casa bona que, tot i haver acabat la carrera, no troben feina, i han muntat un moviment social des del Twitter de la seva Blackberry; absolutament aliens a la realitat dels joves ni-nis aturats i sense formació, que segueixen passant de tot, fumant porros i jugant a la consola o veient Gran Hermano.

h1

Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Abril 27, 2013

images

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

LoveRevolution_01.gifA tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60’s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!

h1

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Març 8, 2012

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

h1

Dia Mundial contra el VIH/SIDA

Desembre 1, 2011

Un any més arriba el Dia Mundial contra el VIH/SIDA i contemplo horroritzat com el percentatge de transmissions per via sexual entre homes no para d’augmentar i ja es situa al 46% del total, en el mateix any que es compleix el 30é aniversari del primer diagnòstic .

Els especialistes mèdics, reunits al Congrés de GESIDA a Sevilla, van definir  el tipus de persona que es contagia:  El perfil del nuevo paciente tanto en España como en el resto de países de nuestro entorno es el de un hombre joven, con relaciones sexuales con otro hombre y con un nivel de educación muy superior al que tenían los afectados de hace 30 años“. Es a dir, ja no son ionkis que malviuen sota un pont, sinó joves amb bona preparació acadèmica, que no tenen excusa per no prendre precaucions.

Que hem fet malament? En que hem fallat com a societat? Ha baixat la percepció del risc pel fet que la malaltia ja no sigui letal? Les campanyes de prevenció no arriben a la gent? S’han fet repetitives i cansines? L’alliberament gai ha suposat un oblid de quin és un dels nostres pitjors enemics, junt amb la homofòbia, i que sempre serà la nostre espasa de Damócles? Calen més recursos per fer pedagogia?

Per altra banda observo esperançat com un grup d’investigadors catalans han publicat al ‘Journal of Infectious Diseases’ un projecte de vacuna terapèutica (que no preventiva ni curativa), que podria eliminar els efectes més negatius. També és una dada “positiva”, dins de la tragèdia, que cada cop els diagnòstics siguin més precoços i s’hi pugui actuar amb prou antelació.

h1

Buscar Feina vs Buscar Parella/Sexe

Agost 10, 2011

Ara que, per fi, havia aconseguit estabilitzar la meva vida sentimental en la monogàmia, després de dècades de luxúria compulsiva, promiscuïtat salvatge i hedonisme efímer,  resulta que la crisi econòmica ha reduït l’arqueologia professional (i la meva carrera científica) a escorrialles, dinamitant la meva estabilitat personal un cop més.

Però ja sabia jo que tantes hores gastades navegant en el turbulent mercat sexual no podia ser en debades i que alguna utilitat econòmica li acabaria trobant! Si he estat capaç, durant lustres, de cercar futuribles Princeps Blaus en bases de dades i xats trufats de musculoques semianalfabetes i dives de tot a 100, com no he de poder trobar una feina adient a les meves expectatives i habilitats, per molta crisi que hi hagi?

Estic del tot convençut que el mercat laboral i el sexual, no son pas tan diferents. M’explico:

1.- Currículum vs Perfil personal: Quan vas a lligar sempre menteixes un xic sobre tu mateix, amagues defectes, sobredimensiones qualitats i guarneixes amb eufemismes les mancances. Doncs d’això es tracta! Jo tenia diversos perfils personals a les webs de sexe, en funció de la oferta conjuntural: en alguns mostrava la meva versió més romàntica, en altres una vessant més morbosa. Doncs amb el Currículum igual! Que ja no volen arqueòlegs especialistes en arqueozoologia del Paleolític Mitjà? Doncs ara soc un “Gestor Cultural, comunity manager i especialista tècnic en difusió de Patrimoni” i no és cap mentida!

2.- Separar el gra de la palla: De la mateixa forma que un freak supernerd i bavós sexual s’intenta fer passar per un dandi mariculta a Internet, moltes empreses explotadores i fraudulentes camuflen places d’esclau a galeres amb irresistibles ofertes i suculents sous. Sempre cal investigar pel teu compte a que es dedica realment aquella indústria. LLEGIU AQUÍ un exemple d’oferta falsa d’una empresa estafadora que corre per Internet; ahir mateix em van trucar interessats en el meu currículum, sort que em va donar per buscar-ho!

3.- No t’infravaloris, ja ho faran els altres: A tots ens ha passat: veus un Adonis entrar per la porta i apartes la mirada convençut que mai estaràs a l’alçada d’un mascle com aquell, perdent potser la parella de la teva vida, sense donar la oportunitat a que sigui l’altre qui ens descarti. Doncs amb el treball igual! Si jo crec que podria dirigir un Museu, administrar una galeria d’art o gestionar les xarxes socials d’una multinacional, perquè no els hi puc enviar un currículum? Els caps de Recursos Humans son els encarregats de valorar-ho, no jo!

4.- Primera Cita vs Entrevista de Treball: He arribat a la conclusió que no hi ha gaire diferència: en ambdós casos t’has de vestir molt formal, quedes amb algú que no coneixes de res però has contactat prèviament per mail o telèfon i bàsicament t’has de vendre. Clar que en una cita romàntica no es gaire recomanable que treguis a relluir la teva experiència passada i en una entrevista de feina pots anar directament al gra parlant del “marro” sense haver de trencar el gel divagant sobre futileses. No seria descartable incloure els tests psicotècnics en la busca de parella, facilitaria molt la feina!

5.- Aprendre a dir “NO!”: Això és el que porto pitjor. De la mateixa forma que m’han acabat practicant fel·lacions engendres monstruosos a qui no vaig saber expressar la meva negació amb prou vehemència, he acabat anant a entrevistes per feines que m’horroritzaria practicar. Soc molt nerviós i pessimista, em desespero amb facilitat, així doncs he de treballar aquest aspecte, relaxant-me i pensant que SI hi ha feina en Cultura, de la mateixa forma que SI hi havia un Príncep Blau per mi. Però no descarto que dintre de poc em veieu entrant a casa vostre per vendre-us una Bíblia Mormònica …tot dependrà del meu grau de pessimisme!

h1

Immanuel Kant em posa calent.

Juliol 20, 2010

No ho puc evitar! Es sentir un fragment de “Crítica de la raó pura i el meu entrecuix s’endureix i humiteja, mentre un convulsiu calfred sacseja tot el meu cos. Qualsevol referència a la filosofia d‘Immanuel Kant desperta en mi una irrefrenable orgia de passió salvatge i voracitat sexual sense cap mena de control possible.

Vaig descobrir aquesta fal·lera pel criticisme racionalista il·lustrat  a la classe d’Història de la Filosofia al ja desaparegut curs de  COU. En quant el temari va abordar al teòric prussià, vaig sentir un desbordant  impuls de treure’m la roba i llençar-me apassionadament en braços del professor, demanant-li entre gemecs que em recités “La metafísica de les costums”  a cau d’orella. Per sort vaig a aconseguir sortir al lavabo, on desfogar la meva calentor.

A partir d’aquell dia amagava  sota el llit exemplars de “Prolegómenos a toda metafísica futura que pueda presentarse como ciencia” per tal de saciar les meves diàries fantasies onanístiques. Entre salvatges orgasmes tot el veïnat em podia escoltar cridant Que puc fer?” “Que puc esperar?” “Que he de fer?” “Que és l’home?” “Quines són les condicions de possibilitat de la ciència?”.

I si, un text de Kant va aparèixer a la Prova d’Accés a la Universitat. Jo, evidentment, vaig girar el full ben de pressa per tal d’agafar la opció de Marx, amb qui mantinc un amor més platònic i menys carnal. Peró la temptació estava allí, a un cop de full… i malgrat els meus esforços inhumans contra la luxúria, aquell examen va acabar entre suors i altres humitats més denses, que no van despertar la curiositat dels altres alumnes concentrats en el seu text.

Per mi les seccions de filosofia de les biblioteques públiques són com un Bingo per a un ex-ludòpata. Procuro evitar-les i demano als escèptics bibliotecaris que allunyin de mi tot possible volum o novetat en relació a l’autor alemany. Reservo una selecció des seus textos folrats i plastificats al mateix calaix que els preservatius o el lubricant: qui necessita viagra quan pot escoltar la impossibilitat de la metafísica com a ciència?

h1

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Juliol 18, 2010

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)


Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.


Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.


Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI


Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall


Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.


Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris


Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.


Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.


El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX


Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.


Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria


Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres


Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899


Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925



h1

On son els meus pantalons?

Juliol 15, 2010

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.

h1

ESPECIAL: Sex in the Blog!

Juliol 14, 2010

Les temperatures marquen màxims anuals, la humitat es dispara i les persones que tenim la desgràcia de treballar 10 hores al aire lliure sota un sol de justícia i cap ombra que ens empari tenim el cervell liquat i fora de servei… però no altres òrgans…

He intentat en diverses ocasions començar a redactar un post sobre l’alienació al futbol, literatura estiuenca o sobre el debat de l’estat de l nació però em veig incapaç d’articular una sola frase coherent sobre algun tema mínimament transcendent, les meves neurones ja s’han agafat vacances o bé deuen estar de vaga general indefinida.

Així doncs m’he decidit per fer un especial sobre confessions sexuals: un tema planer, engrescador, superficial, però alhora amb el suficient morbo per mantenir la meva estratosfèrica audiència (darrerament duc una mitjana de 600 visites diàries!!).

Fantasies sexuals, pèrdua de la virginitat, mites eròtics… de ben segur és un tema en el qual tinc molt a dir i que estic absolutament obert a suggerències temàtiques i en el que, espero, els heteros no us sentiu marginats!

A partir de demà a les vostres pantalles!

h1

LA COL·LECCIONISTA DE POLLES

Mai 9, 2010

Sor Rita no era una monja com les altres, doncs guardava un terrible secret darrere el seu angelical i adorable somriure d’àvia senil: era una compulsiva assassina en sèrie i una depravada col·leccionista de polles humanes.

Tot va començar com una innocent diversió per escapar de la rutina, tan insulsa, fatigosa i avorrida, que es vivia en el seu convent de Carmelites Descalces: era evident que, després de passar el rosari més de 10 cops el dia, la seva cordura l’havia abandonada per sempre més. Just llavors li va assaltar la curiositat de saber com eren els genitals masculins, doncs ella, que s’havia posat l’hàbit de ben joveneta, mai havia tingut la oportunitat de catar-ne cap.

Dit i fet! Armada amb guants, cloroform, cianur i una col·lecció de bisturís rovellats, va posar fi a la vida del jove lampista que havia acudit al convent a reparar una inexistent fuita d’aigua. La policia mai va poder treure l’entrellat d’aquell estrany cadàver que presentava una inusual mutilació fàl·lica i, evidentment, ni se li va passar pel cap sospitar d’una mongeta octogenària.

Sor Rita atresorava les seves tranques dins d’uns grans pots de vidre, en una estranya barreja de vinagreta i silicona, ideada per ella, que mantenia els membres virils incorruptes i en una erecció infinita, delectant així la seva contemplació en un fosc soterrani que cap altre membre de la congregació recordava que existís.

A ella li agradava la varietat: gruixudes o primes, negres i blanques, circumcidades o no, grans i petites, totes tenien un lloc reservat a la seva insòlita col·lecció anatòmica.

Aquell pecaminós vici havia agafat proporcions incontrolades i tenia a tota la policia, premsa groga i programes sensacionalistes voltant al seu poblet investigant sense descans qualsevol pista que els dugués al assassí mutilador que havia causat el terror en tots els mascles ben dotats de la comarca.

Així doncs Sor Rita va decidir posar punt i final a aquell hobbie abans que passes a formar par de la història del crim, junt a Hannibal Lecter, Lorena Bobbit, Joseph Ratzinguer o Charles Manson. Un cop més i prou. Una vegada més i ja estava. No es podia retirar sense aconseguir la seva peça estrella: la supertitola de Pol Vazzo, la estrella internacional del porno que dintre de poc estaria rodant un anunci de llet condensada en un paratge proper. Si X-Tube no mentia aquell monstre no cabia dins un got de cubata.

Peró, ai las, mai hauria imaginat la nostre virginal protagonista que Vazzo era un avid acaparador de vagines arrugades, que guardava dissecades amb agulles penjades sobre la seva xemeneia. I finalment la caçadora va acabar caçada, víctima de la seva pròpia luxúria assassina quan es va veure sorpresa en la seva incursió nocturna a l’habitació del famós actor.

Mai ningú va poder esbrinar la solució  d’aquells curiosos crims sense resoldre i la infame selecció de membres virils fou sepultada arran de les obres al convent, quedant resguardada per si algun glamurós arqueòleg del futur li donava per excavar per allí.