TOP: Els llibres del segle XX més censurats arreu del món

La American Library Association, organització destinada a promoure la llibertat intel·lectual i la lectura, es dedica a fer un seguiment intensiu a tots els intents de censura i boicot a diversos llibres que les ultraconservadores associacions de pares  i diversos grupuscles cristianofeixistes o integristes islàmics intenten realitzar, per tal de retirar-los de les biblioteques públiques, salvant la seva obscurantista i retorçada moral dels progressos de la humanitat.

Així doncs, per tal d’iniciar un Especial Sant Jordi, us faig un breu extracte amb els volums literaris del segle XX que tenen l’honorífic mèrit d’haver despertat la ira dels enemics de la llibertat

EL SENYOR DELS ANELLS– J.R.R. Tolkien : Cremat a Nou Mèxic per l’Església de la Comunitat de Crist, al considerar-lo satànic.

LA TARONJA MECÀNICA- Anthony Burgess: Censurat a Uta, Colorado i Madison pel seu llenguatge violent

PER QUI DOBLEN LES CAMPANES – Ernest Hemingway: El Govern Turc va portar a judici a 11 editorials per difondre aquest llibre que, suposadament injuria a l’estat. Van ser  condemnats a presó i se’ls va confiscar els volums

MATADERO CINCO -Kurt Vonnegut: Aquest llibre, que narra viatges en el temps d’un soldat a la II Guerra Mundial, ha estat censurat a nombroses biblioteques i escoles de Los Angeles, Florida, Kentucky, Virginia, Ilinois, Georgia i Michigan, per culpa de la seva violència i el seu llenguatge sexual.

ALGÚ VA VOLAR SOBRE EL NIU DEL CUCUT – Kean Kessey. Censurat a California, Ohio, Madison i Colorado per que “glorifica l’activitat criminal, té una tendència a  corrompre menors i conté descripcions de la bestialitat, la violència, la tortura, el desmembrament, la mort i l’eliminació d’humans.“

LOLITA- Vladimir Nabokov. Prohibit durant els anys 50-60 a Irlanda, França, Argentina, Anglaterra i Nova Zelanda, per obscè i incitador a la pederàstia.

DE RATOLINS I HOMES- John Steinbeck. El llibre més cremat pel Ku Klux Klan, ha estat relegat a l’ostracisme al llarg del segle XX a Sicacussa, Irlanda i a la majoria dels estats americans per blasfèmia, emprar el nom de Deu en va, el seu llenguatge vulgar, per antipatriòta i difamar als negres, les dones i els discapacitats.

VERSÍCLES SATÀNICS – Salman Rushdie. Prohibit i cremat a Pakistan, Aràbia Saudita, Egipte, Somàlia, Sudan, Bangla Desh, Malàisia, Qatar, Indonèsia, Sud-Àfrica, India, Veneçuela,  Bulgaria i Polònia per la seva crítica a l’Islam. El 1991, en incidents separats, Hitoshi Igarashi, el traductor japonès, va ser assassinat a punyalades i el seu traductor italià, Ettore Capriolo, va ser ferit de gravetat.

TRES AMB TANGO- Justin Richardson y Peter Parnell. Aquest conte il·lustrat infantil que explica una verídica història de com dos pingüins mascles van adoptar un ou per tal de ser pares, és el llibre més censurat a tots els EUA durant 2010, per pressions homofòbiques del Tea Party.

L’art de manar

És una evidència empírica que tota feina que impliqui a un nombre significatiu de treballadors requereix d’una organització jeràrquica operativa, i tan sols en les fantasies onanístiques dels hippies més fumats funcionaria una labor en cadena sense una planificació piramidal eficaç..

Jo soc infinitament feliç quan em toca tancar-me tot sòl dins un lúgubre laboratori a fer anàlisis arqueozoològics o d’antropologia física, al meu rotllo, on ningú em controla ni jo he de controlar a ningú. La llàstima és que els ossos no surten sols dels jaciments (encara) i, per tant, el 95% de la meu ofici es desenvolupa en excavacions en grup on em toca manar, ser manat, o ambdues coses alhora.

Obeir és una tasca rematadament senzilla: simplement t’has de limitar a executar unes ordres, per absurdes que aquestes siguin, sense cap responsabilitat ni reunió administrativa a la que donar comptes.

Manar en canvi, a mi em resulta una carrega feixuga i plena de decisions difícils i dubtes retòrics: que es millor ser odiat o estimat? Generar tensió a fuetades o crear bon rotllo i germanor esplaiera? Com tractar a un subordinat que et pren el pèl, es nega a complir una ordre o trama conspiracions a les teves esquenes? Que fer si un dels teus ajudants posa traves a la teva feina o sap més que tu i et deixa en evidència constantment?

Faria bè de rellegir  “El Príncep” de Maquiavel en busca de respostes…

Jo sempre he procurat buscar un punt entremig entre l’autoritat i el bon rotllo, però sovint acabo aconseguint una injusta fama de dictador o de tou, segons bufi el vent. Dic jo que interpretar els dos papers alhora deu ser una performance ben esquizofrènica!!

Del que no tinc cap dubte es que un noi efeminat o una noia han d’invertir molt més esforç per ser respectats, especialment en terrenys quasi exclusivament “heteromachos”, com les obres o l’arqueologia de camp, on l’autoritat es guanya a cop de crit. Mai t’ho diran a la cara però hi han mirades, gestos i comentaris que diuen més que una declaració de principis.

Quina sort tenen els autònoms….

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

 

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA””

 

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta del centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

CAPITOL 2 CLICANT AQUÍ

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

L’Esglesia del Espageti Volador arriba a Espanya.

Fa molt i molt de temps, al meu anterior blog, ja us vaig confessar que jo soc seguidor d’una religió un xic estrambòtica però que ràpidament s’està expandint pel mon: el Pastafarisme, o Esglesia del Espagueti Volador (FSM en anglès).

Aquesta religió, que és la única i veritable, va sorgir las Estats Units com a resposta a la onada d’integrisme cristià que guiats, com no, per la filosofia ultradretana del relativisme, van posar en dubte la Teoria de l’Evolució de els Espècies de Charles Darwin i van demanar que s’ensenyés en igualtat de condicions el Creacionisme (que l’origen de l’espècie humana és un pla de Deu, tal com exposa la Biblia).

A arrel d’això els pastafaris van desenvolupar aqusta nova creença basada en una paròdia irònica del cristianisme: El món i l’home han estat creats per un plat d’espaguetis a la bolonyesa (Flying Spaguetti Monster) i demanen que la seva ideologia, que té la mateixa base científica que el cristianisme, s’ensenyi també a totes les escoles.

Com a bons religiosos son relativistes i creuen que la ciència ens enganya i que en realitat cada cop que un científic fa un experiment, el resultat es manipulat per els espaguetis divins del FSM, i plantegen també la hipòtesi que el calentament global sigui un producte de la dismunució de pirates i corsaris al món, cosa que ha enfurismat de sobremanera al FSM. Els seus 8 manaments, que en realitat son suggerències, recomanen lluitar contra la pobresa, les guerres, les discriminacions de tot tipus, practicar la llibertat sexual, utilitzar el preservatiu i no creure en cap dogma de fè.

I finalment ha arribat al nostre país el pastafarisme! Aquí podeu veure la seva web. I perqué Espanya? Doncs perqué al nostre estat tenim un Concordat milionari amb el Vaticà, una emisora religiosa que vomita odi fanàtic les 24 h del dia, l’assignatura de religió católica s’imparteix en escoles públiques dins del horari escolar… I així doncs, perqué no també el FSM?  Fins i tot han presentat al Minsteri d’Educació una proposta de currículum i de progama per a l’assignaura de pastafarisme que podeu llegir aquí.

Llarga vida al Flying Spaguetti Monster! Crec que és la iniciativa amb més sentit del humor que he vist mai en defensa de la ciència davant un mòn on l’amenaçant auge del fanatisme religiós i les filosofies postmodernes estan posant en un serios perill el progrés racional i social que haviem aconseguit després d’ardues batalles contra els obscurantismes medievals que fins fa poc encara dominaven els designis polítics a casa nostre. 

 

Solucions imagnatives a la sequera

Que si el Roine, que si l’Ebre, que si el Segre… prou! Els nostres polítics realment tenen molt poca capacitat imaginativa! Afortunadament aquest blog sempre està al peu del canó, tot i que mai em facin cas… que hi farem!

A part de buidar totes les piscines privades i tancar el camps de golf dels pijos, aquestes son les meves propostes estrella de cara a solventar la carestia d’aigua a les terres catalanes sense cap necessitat de realitzar un transvassament:

Dutxes col·lectives

Es obvi que si en comptes de que cada escú fes servir uns 10 litres d’aigua diaris, poguessim instal·lar unes estructures comunes a cada plaça perqué amb una mateixa quantitat moltes persones poguessin fer-ne us, reduïriem ostentosament el consum hidric!

Com a suggerencia podeu veure que bé s’ho passa Tom Ford fent una pova pilot de la meva idea! No us venen ganes d’afegir-vos?
 

 Provocar a la Llei de Murphi

Segons els principis sagrats  de la mala sort, sempre plou quan estrenem un vestit nou o acabem de rentar el cotxe… així doncs perqué no tots els catalans i catalanes quedem en un dia i una hora per netejar el nostre vehicle i sortir a pasejar amb alguna prenda d’estrena? Segur que causem un veritable temporal!  

 

Festival de grups patétics als pantans catalans

Convocar diversos concerts i festivals a la vora dels embassaments més necessitats de pluja (Sau, Camarassa, Susqueda…) amb els canants més horribles i desafinats del món, tipu La Quinta Estación, Luis Miguel, Enrique Iglesias.

I si aquestes grans figures internacionals es neguen a fer-nos el favor, sempre podem recorrer als inaudibles cantautors nostrats (Marina Rossell, Nuria Feliu…) o al soporifer rock català (Gossos, Sopa de Cabra…) tot i que en aqust cas potser acabarem patint el risc d’inundacions i Tsunamis!

Canviar l’aigua per begudes alcòliques en tots els àpats.

A veure, es possible que els accidents de tràfic augmentessin un 10.000%, els comes etílics fossin més freqüents que el resfredat, que la gent faltés a la feina per ressaques brutals i que els pocs que assistissin al seu lloc de treball fossin incapaços de realitzar cap tasca amb un mínim de precisió… però hauriem disminuït el consum d’aigua potable o no? 

A la imatge podeu veure en quin estat lamentable va acabar el Pare Noél després de posar en pràctica els meus consells ecològics!

  

Algú té alguna altre idea?

El consultori sexual i sentimental de LILY & DEBBY

Antenció lectors d’aquest blog! Es per mi un veritable honor anunciar la inminent col·laboració estrella de dues reputades especialistes mundials en afers sexuals i amorosos: Miss Lily Put i Debby Fijarme.

Elles ho saben tot sobre sexe i amor: no hi ha detall ni problemàtica que els hi resulti aliena, tot allò que la vostre perversa ment pugui arribar a imaginar en les solitaries nits de luxuria elles ja estan aburrides de fer-ho!

Així doncs s’han decidit a obrir un consultori per resoldre els vostres dubtes i qüestions que us plantegi la vostre vida sentimental i sexual, així com aconsellar-vos per poder caçar el vostre Princep Blau! I com fer-ho? Doncs bé, elles respondran ben aviat als vostres comentaris, que podeu deixar aquí fins al proper Dilluns de Pasqüa, dia en que jo tornaré de vacances.

En el cas que us faci vergonya teniu dues opcions: o bé deixeu el comentari emprant un pseudònim eròtico/festiu (en plan POL VAZO, per exemple) o bé començeu la frase amb el tópic “Jo tinc un amic que…” . Podeu preguntar tot alló que se us passi pel cap, real o imaginari, tan rebuscat i provocador com us vingui de gust: elles poden amb tot!

Diàlegs imaginaris en una discoteca

–  Perdoni em pot mostrar el seu carnet d’identitat?

–  QUEEE? M’ESTÀ DIENT QUE APARENTO MENYS DE 18 ANYS?? SIII! GRÀCIEEEEEEES!! SOC FELIÇ!! UNA ABRAÇADAAA!!

                       ***************************************

– Ai, t’has fixat aquesta disco està plena de gais armaritzats! Fins i tot es lien amb ties per dissimular! Quin horror!

–  Has pensat en la possibilitat que siguin realment heteros? 

                        ***************************************

– slurp… slurp… slurp…

 – Ui!! Crec que he confós el “cuarto oscuro” amb la sala de fumadors… vostès disculpin eh! No volia pas interrompre!

                      ***************************************

–  Wooo! Aquesta cançó no es de Rafaella Carrà?

–   Ehhh… bé, no! Es Rammstein i tenint en compte que això és una discoteca heavie-sinistre, jo no ho diria molt alt no fos cas que et patejin la cara i facin un aquelarre al voltant de les teves despulles… pero de bon rotllo, eh?

                     ***************************************

–   Perdona tu entens?

–   Que si t’entenc? Oi tant! Bé que parles català, no?

–    Ja… si.. volia dir que… si ets del ram de l’aigua…vaja

–     Doncs no, no soc pas fontaner, em dedico a la informàtica.

–     Nooo! Em referia a que… si ets de la vorera del davant….

–    Que va! Soc de Viladecans!

–     QUE SI ET MOLEN ELS TIOS, COOONY!!!

                  ***************************************

– Oh my God! Ens hem ficat en un local de pagerols calents i quarentones sortides, fugim! Això ens passa per entrar a discos de poble que no coneixem!

– Espera un moment que un llenyataire em vol ensenyar la seva destral!