Ets feliç?

A vagades em pregunto si soc feliç…

Com saber-ho? Existeix quelcom més infinitament subjectiu i alhora immesurable que els sentiments?

I sobretot: com saber quines coses son les que necessitem per ser feliços?

El psicòleg Abraham Maslow va desenvolupar una teoria anomenada “Piramide de Maslow”, segons la qual els essers humans establien una jerarquia mental de les seves prioritats per assolir la felicitat, on en primer lloc existien les necessitats fisiològiques bàsiques, seguides de les de seguretat, l’amor, les relacions socials, l’ego i l’autoestima. No tinc molt clar quin criteri va fer servir aquet bon home per configurar aquesta piràmide, però dubto molt que es pugui universalitzar d’una forma tan matussera la formula per aconseguir ser feliç.

Quan vaig estar a Brasil en una campanya de solidaritat amb els Meninos de Rua, varem penetrar en un inframón de faveles insalubres, nanos abandonats al néixer, violència urbana, droga i embarassos preadolescents on, curiosament, tothom semblava ser la mar de feliç ballant samba i capoeira tot el dia!

En canvi conec unes quantes persones que no poden desfer-se de la seva cara de pena i amargura permanent, com si la seva vida fos un veritable mar de llàgrimes. Solen ser individus que s’han instal•lat en la comoditat de la queixa i la culpabilitat aliena: tot el que els succeeix és responsabilitat de la resta del món que confabula i conspira secretament per fer-los la punyeta.

Jo, en canvi, he optat per adoptar una postura inexpressiva i hieràtica com una escultura egípcia: tot i que soc d’amors i odis molt intensos, he de reconèixer que cada cop els sentiments passen per mi d’una forma més efímera i banal, alliberant-me de la càrrega psicològica d’innecessàries depressions, impossibles amors platònics, ensucrades nyonyeries varies, així com eterns rancors i desitjos de venjança que no em duien enlloc.

Segueixo sense saber si soc feliç, però del que estic ben segur es que, en un món d’injustícies i desigualtats extremes, no tindré la temible gosadia de pretendre fer llàstima a ningú i, si mai hagués de cercar un responsable a la meva frustració amorosa o a la meva manca d’autorealització personal, no tinc el menor dubte que l’únic culpable soc jo.

I vosaltres sou feliços?

PD: Us deixó amb aquest clàssic de Lou Reed, interpretada en coral per Bowie, Bono Elton John i altres, on descriu com seria per ell un dia perfecte!