Cinc Reflexions sobre Can Vies

Recordo el primer cop que vaig entrar a Can Vies, deuria tindre com 16 anys i a dins hi feien una exposició fotogràfica. En altres ocasions van ser festes de música petarda, xerrades i, sobretot, la imprescindible Festa Major Alternativa de Sants i el seu mític cercatasques. Després del desallotjament del CSO La Hamsa, era el darrer bastió al barri del mític moviment okupa dels anys 90’s i, sens dubte, un element simbòlic de resistència. Aquí algunes reflexions al respecte:

1.- Imagineu per un moment un bosc, sec, sense tallafocs, ple de matolls i ben xop de benzina; de sobte algú se la ocorre la meravellosa idea de llençar un misto encès. Oi que no cal ser gaire espavilat per saber que allí hi haurà un incendi? Doncs quelcom similar ocorre amb la crisi i la violència social.  Ja el mesolític, fa uns 12.000 anys, tenim documentades matances violentes arreu d’Europa i al nord d’Àfrica, relacionades amb la  crisi ecològica/demogràfica produïda per l’extinció dels grans animals plistocènics, com explico més detalladament a Patrimonicidi. La gent quan no té menjar es torna violenta i això ha passat sempre. Els anàlisis polítics i, sobretot els científics socials, han de superar la boba moralina de hippy cristià, esgarrifant-se per quatre flametes, per tal d’entendre les causes i factors socioeconòmics que provoquen aquesta situació: desnonaments, atur, retallades, plans urbanístics depredadors, una Govern municipal que ha oblidat les persones, prepotència i abusos policials…

2.- La violència no dona vots i es una estratègia electoral nefasta. A Gamonal, escenari de  recents disturbis molt similars, ha guanyat per primer cop les eleccions europees el PP quan normalment era un indret de vot socialista. Als comicis francesos del Juny de 1968, celebrats just després de les revoltes estudiantils del Maig del 68, la dreta de la Unió de Demòcrates per la República liderada pel general Charles De Gaulle va sortir enormement reforçada amb un 38% de vot, mentre socialistes i comunistes s’ensorraven perdent gairebé la meitat de diputats. De la mateixa forma que l’any 1968 el Partit Republicà va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes amb Richard Nixon sota el lema “Llei i Ordre” per fer front a les movilitzacions dels drets civils i contra la guerra del Vietnam. Per tant, es força probable que CiU estigui tractant de recuperar espai polític mitjançant una imatge de ma dura.

3.- Les revoltes socials son el principal tret identitari de Barcelona. Ni modernisme, ni Olimpíades, ni punyetes. La Ciutat Comtal no es va guanyar el sobrenom de “Rosa de Foc” en concursos florals, precisament. Sense ni mirar bibliografia em venen al cap: Revoltes antisemites i progoms (1391), Motins de la Biga i la Busca  (1425-136), Corpus de Sang (1640), Bullangues anticlericals (1835), Revolta civil contra les polítiques lliurecanvistes d’Espartero (1842), Revolta de les Quintes (1870), Setmana Tràgica (1909), Vaga General de 1917, Vaga de la Canadenca (1919), Revolució Social Antifeixista (1936), Fets de Maig (1937), Caputxinada (1966), Mobilitzacions Antiglobalització contra el Banc Mundial (2001), assalt al Parlament per membres del 15M (2011). Per tant, que ningú em vingui ara fent-se el sorprès ni amb falòrnies etnicistes com “Els catalans som un poble alegre i pacífic” que no cola.

4.- La dreta nacionalista de CIU-ERC ha embogit. Núria Feliu plorant a RAC1, assegurant entre gemecs que estava aterrida de baixar al barri perqué uns okupes del Baix Llobregat havien trencat una jardinera i que son gent molt dolentota perqué a la Festa Major no la van ajudar a guarnir els carrers (podcast: Versió RAC1, 29/05/14, emès les 16h, a partir de minut 40); El dirigent de la sectorial d’immigració de CIU Àngel Colom parlant amb el neonazi Lluís Coromines (nº3 a la llista de PxC de l’Hospitalet  a les municipals de 2011) sobre com s’haurien d’expulsar del país els okupes que no fossin de raça blanca. L’economista d’extrema dreta neoliberal Xavier Sala i Martín i l’ex-Conseller d’ERC Joan Huguet assegurant que hi ha una conspiració per part dels serveis secrets del Ministeri del Interior per desestabilitzar el procés independentista i ocupar policialment Catalunya. Comentaristes del Diari Ara demanant la intervenció dels Cascos Blaus de la ONU. En el seu món il·lusori de les Tres Bessones i Puff el Drac Màgic, on no existeix la crisi ni cap conflicte social,  no entrava en el guió que de sobte esclatés una revolta en clau esquerra-dreta. Us deixo amb els deliris psicòtics en que ha degenerat tot plegat en el fòrum ultranacionalista Racó Català (una mena de Foro Coches per Boixos Nois):

5.- Tot i les simpaties que pugui tindre envers Can Vies, tampoc puc oblidar-me de reiterar un cop més les crítiques envers el Moviment Okupa en si, com ja vaig dir fa temps. Mentre que un col·lectiu similar com la PAH ha esdevingut un referent ineludible d’empoderament i transformació, rebent simpaties de tota la societat, els okupes segueixen generant un rebuig absolut en totes les enquestes que pregunten sobre el tema. El sectarisme ideològic, estètic i musical (amb dignes excepcions) els ha impedit teixir complicitats amb el moviment veïnal, sindical o polític, rebutjant transformar la societat per conformar-se a construir petites bombolles d’aparent alternativitat (tot i que es segueixen donant actituds de testosterona patriarcal, es funciona amb diners, s’utilitzen productes produïts en industries capitalistes…), això quan no es limiten, simplement, a ser espais on anar a consumir droga, veure kalimocho i escoltar punk.