Que deia el Programa de CIU el 2010 i que ha fet en realitat

PROGRAMA – La prioritat bàsica en matèria econòmica en aquest moment és garantir la viabilitat del major nombre possible d’empreses i mantenir el màxim nombre possible de llocs de treball.

REALITAT- El nombre d’aturats a Catalunya ha passat de 686.800 a 821.600 persones, s’han perdut 250 llocs de treball cada dia del Govern Mas. Han tancat 9.000 empreses.

PROGRAMA – Incrementarem els ajuts a les famílies amb infants, tant des del punt de vista de la quantitat de la prestació econòmica com dels anys durant els quals es té dret a percebre’ls.

REALITAT – S’ha retallat 160 milions d’euros en ajudes a les famílies

PROGRAMA – Transformarem la renda mínima d’inserció i donarem resposta a les situacions que hagin esdevingut cròniques.

REALITAT – El nombre de prestacions de la RMI ha disminuït de 6.119 a 4.155, tot i que les sol·licituds han augmentat de 6.000 a 10.000. La inversió s’ha retallat en 1.964 milions d’euros.

PROGRAMA – Promourem la creació d’activitat i de llocs de treball en sectors de present i futur, com ara la rehabilitació i gestió energètica dels edificis, l’eficiència energètica, la gestió del transport, la gestió dels residus, les energies renovables, el cotxe elèctric, la gestió dels boscos, etc.

REALITAT- Eurovegas

PROGRAMA –Es reduiran les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques, i s’establiran temps màxims per a cirurgia electiva 

REALITAT– Boi Ruiz va reconèixer obertament que les llistes d’espera a Catalunya han augmentat un 42% durant el seu mandat

PROGRAMA– Convergència i Unió es compromet amb l’objectiu de fer sostenible el sistema sanitari català. Per aquest motiu, es garantirà, com a mínim, el manteniment en termes reals dels recursos econòmics destinats al sistema sanitari.

REALITAT- El pressupost en Sanitat s’ha retallat en 689 milions d’euros: 8.000 metges menys i 21.000 operacions menys. S’ha intrudiït el copagament i l’euro per recepta

PROGRAMA- Posarem l’escola i l’institut al centre del sistema educatiu i procurarem els instruments necessaris per a la seva qualitat. Aquest és l’element que pot contribuir més a millorar la igualtat d’oportunitats i ’equitat, i a assegurar l’ascensor social.

REALITAT– El pressupost en educació ha disminuït en 283 milions d’euros. 3.000 professors menys amb 30.000 alumnes més. S’han reduït en 23 milions els ajuts en beques menjador. Les taxes universitàries han augmentat un 66%

PROGRAMA – En un moment en què hi ha qui qüestiona el futur de l’estat del benestar, o que pretén retallar-lo amb l’excusa dels riscos que comporta per a l’estabilitat econòmica, Convergència i Unió revalida la seva aposta per aplicar polítiques públiques que garanteixin el benestar de les persones, l’atenció sanitària i educativa.

REALITAT-  El govern ha preferit fer retallades draconianes en educació, sanitat i benestar, eliminant alhora impostos a els rendes més elevades i defensant l’amnistia fiscal als defraudadors, es a dir, privatitzant l’estat del benestar en mans de les empreses privades afins, prioritzant retallar a redistribuir.

Podeu consultar CLICANT AQUÍ el programa complert de Convergència i Unió a les eleccions autonòmiques de 2010

BOI RUIZ: el Conseller més odiat pels lectors d’aquest Blog

El poble ha parlat! Tot i que l’elecció era certament molt difícil, els lectors d’aquest blog han escollit a l’actual titular de Sanitat i ex-president de la Patronal de les mútues privades, com el pitjor Conseller del Govern dels Horrors. Amb un 38,96% del vot, Ruiz s’ha imposat davant un Felip Puig que li trepitjava els talons amb el 33,77% i força allunyat de la opusina Irene Rigau (14,58%) i un Andreu Mas Colell que amb prou feines rasca el 11,68%.

Amb la salut no s’hi juga! I és evident que la població no és ximpleta (del tot) i s’ha adonat que aquest repugnant voltor carronyaire està tancant salvatgement Centres d’Atenció Primària i plantes d’Hospitals, amb la única finalitat d’enriquir-se personalment amb els seus sucosos negocis a les mútues.

Dit això vull retre un petit homenatge als meus veïns del barri de Bellvitge que duen quasi 100 dies tancats dins el CAP de Rambla Marina de Bellvitge, protestant per les retallades d’aquest desvergonyit mafiós neoliberal. Fins i tot The Washington Post els va dedicar un artícle fa poc. De ben segur ells també han col·laborat a convertir a Boi en una de les criatures més detestables de Catalunya

20J: Crònica d’una esgotadora jornada de lluita

Ahir, mentre el Govern dels Horrors de CIU dinamitava l’Estat del Benestar i aniquilava els drets socials dels catalans, amb l’inestimable ajuda mesella i palanganera de les seves minyones habituals (PP, PSC, Laporta i en part ERC), milers de persones sortíem al carrer en una històrica jornada de lluita i reivindicacions des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit! Aquí la meva crònica:

8:30h-> Em llevo del llit, em vesteixo de dol rigorós i surto corrents cap al metro.

9:00h-> Trobada a Pubilla Cases de les diverses Assemblees de Barri de l’Hospitalet del moviment 15M. Tothom d’estricte negre i amb làpides i corones de flors simulem el funeral per l’Estat del Benestar.

9:30-> Ens sumem a la concentració dels treballadors de Correus, on alguns dels seus representants ens expliquen les retallades en aquest sector

10:00-> Arribem al CAP de la Florida. Llegim un manifest on es recullen les diferents retallades a la Sanitat catalana. Repartim octavetes entre els usuaris i els animem a acompanyar-nos.

10:30-> Pel camí van arribant companys i companyes dormilegues! Ja sumem quasi un centenar de manifestants. Creuem el Barri de Torrassa, llençant crits i consignes contra les retallades i Artur Mas, deturant-nos a la seu del PSC, que està just a sobre de La Caixa.

11:00-> Arribem a Ciutat Judicial, on es llegeix un manifest contra les retallades en Justícia i reinserció social. Coincidim amb una altre concentració, més minoritària de suport a un jutjge.

11:30-> Creuem Santa Eulalia i Sant Josep a un ritme lleuger, ja que el temps s’ens tira a sobre. Tan sols fem una breu parada a Tele Hospitalet i a Benestar Social, per demanar mitjans públics plurals i recordar les brutals retallades en  el sector que afecta als sectors més desfavorits de la societat.

12:00h-> Arribem ja al centre d’Hospitalet, deturant-nos a la Regidoria d’Educació i davant les oficines de l’Inem, on es llegeixen textos sobre la precarietat i les retallades a les escoles, així com sobre la reforma laboral que ens ha dut als 5 milions d’aturats.

12:30h-> Baixem la Rambla a un ritme de vertigen, creuem el barri de Bellvitge on s’ens suma moltíssima gent pel camí. Ja gairebé som 200!

13:00-> Arribem a la porta de l’Hospital de Bellvitge on ens sumem a les protestes dels treballadors. Ara sí, ja som més d’un miler de persones, amb una gran diversitat, tot i que als més radicals no els fan gaire gràcia les banderes d’UGT, finalment anem tots junts a tallar la Gran Via. Em trobo, també, a molts companys de ICV i EUiA. Tallem el transit en els dos carrils durant mitja hora i quan es llegeix el manifest es desvetlla la sorpresa millor guardada fina al moment: una enorme pancarta on posa “ATUREM LES RETALLADES” es desplega de sobte per la façana de l’edifici, entre els aplaudiments dels manifestants; tan sols una quants teníem coneixement d’aquesta operació que es va desenvolupar amb absolut secretisme i discreció, amb la complicitat d’un sol treballador de l’hospital.

13:30-> Acaba el tall de la Gran Via i mentre un grupet fa una donació de sang, la resta anem a dinar a un jardí davant de l’Hotel Hespéria.  Ens ajuntem amb gent de les Assemblees de Sant Joan d’Espí, Sant Boi, Esparreguera, Cornellà i Sants. Jo estic a punt de defallir ja que no he menjat res en tot el dia i m’ha tocat molt el sòl, afortunadament els bocates i gaspatxo de tetrabric hi posen remei.Alguns companys  participen en un taller de resistència pacífica i no violència

16:00-> Fem una assemblea general amb tota la gent vinguda del Baix Llobregat i Sants on es discuteixen diverses accions, performances i flashmoobs per realitzar durant el dia d’avui, com simular un Hospital de Campanya.

17:30-> Agafem el metro on el nostre vagó esdevé una caixa de ressonància dels lemes contra Artur Mas i la seva política neoliberal. De sobte algú ens assegura que Camps acaba de dimitir a València, ho comprovem via mòbil i esclatem en aplaudiments.

18:00-> Ens ajuntem a Plaça Espanya amb molta gent d’Hospitalet, Sants i altres assemblees. Som més d’un miler i comencem la marxa  a peu cap a Plaça Catalunya, tallant de nou el transit. Pel camí ens anem ajuntant amb més manifestants d’assemblees de barris, treballadors i nouvinguts.

19:00-> Arribem a una Plaça Catalunya desbordant de gent. Em perdo 50 cops saludant coneguts i antigues companyes d’Universitat. La manifestació arrenca ràpid, som més de 20.000 i ens dirigim a la porta de la Borsa de Barcelona on ens desfoguem cridant contra la especulació del capitalisme financer

20:00-> Baixem per una Via Laietana, absolutament col·lapsada de gent, amb milers i milers de persones. Jo ja estic quasi en estat catatònic, fa 12:00h que m’he llevat i amb prou feines he descansat! Arriba més gent de l’Hospitalet que surt ara de la feina. Passem a l’alçada de Plaça Catedral, amb un desplegament de mossos espectacular. En això no hi han retallades!

21:00-> Em rendeixo! No puc donar ni una passa més, necessito menjar, beure i descansar! A més motius familiars em fan desistir i abandono definitivament la jornada, poc abans d’arribar al Parlament, absolutament rodejat per les forces de repressió. Tres hores més tard em truquen amics per explicar-me que s’ha acordat en una macro assemblea, per tal que ho difongui a les xarxes socials. Veig a Internet que els diputats de l’únic partit que planta cara al terrorisme de CIU (ICV-EUiA, com no) han mostrat pancartes contra les retallades dins el Parlament mentre presentaven l’única esmena a la totalitat a la Llei Òmnibus; una noticia genial saber que encara hi ha un petit grup de polítics que es resistixen a fer genuflexions al embogit i atroç neoliberalisme convergent.

Una jornada veritablement esgotadora, però que ha valgut molt la pena! Gràcies a tots els que ho heu fet possible! La lluita continua!

El Kamarada Obamarx derrota les tenebres capitalistes

El passat diumenge, el Soviet Suprem dels Congres dels EUA, desafiant a les forces satàniques del capitalisme farmacèutic, que s’havien deixat més de 400 milions d’euros en pressionar als diferents congressistes, va aconseguir donar un pas definitiu i de no retorn cap al Paradís Bolxevic on tots volem viure!

L’inquilí de la Casa Blanca Roja, el Kamarada Obamarx, merescut guanyador del premi Novel de la Pau, ha aconseguit materialitzar un somni que, des de 1945, havien intentat Truman, Jonhson o Clinton: sotmetre a l’avarícia dels pèrfids empresaris de la sanitat al Jurament Hipocràtic: un metge no es pot negar a atendre mai a cap pacient, i menys per el vil metall del diner.

Amb llàgrimes als ulls he contemplat les restes del camp de batalla: una àcida carta del genial cineasta Micheal Moore al seu congressista demòcrata, que es va resistir fins al final a donar el SI,  espelmes mal apagades de les vetllades  dels gups d’esquerres esperant la victòria, així com les trepitjades pancartes del nou moviment d’ultradreta cristiana i neoliberal: els “Tea Party” liderats, com no, per la intel·lectualment limitada Sarah Palin.

No patiu! Segur que alguns miserables ingrats, palanganers del Partit Republicà i a sou de les farmacèutiques, vindran a minimitzar la victòria del Socialisme sobre les Tenebres! No trigaran a xiuxiuejar-vos a cau d’orella les seves verinoses mentides, que seguidament us desmuntaré:

“ deixa fora de cobertura als immigrants sense papers”
El que no us diuen, clar, es que la reforma legal per incloure dins al sistema als 12.000.000 de nouvinguts, ja està en marxa i es preveu la seva imminent aprovació, tal com ho va afirmar el Kamarada Obamarx en un missatge per vídeo als manifestants llatins el passat dia 20 de Març.

“no estableix un model públic com l’europeu, sinó que deixa les assegurances mèdiques en mans privades”
El mateix model que la majoria de països europeus com Dinamarca, Suècia o Irlanda! Amb la diferència que a EUA estaran gestionats per societats sense ànim de lucre. Roma no es va construït en un dia, tot es començar! Cal dir, també que la proposta d’Obamarx era molt més radical i revolucionaria, però la va tenir que negociar amb els seus diputats. Es el que tenen les llistes obertes i la democràcia!

“A Cuba segueixen tenint millor sistema sanitari”
I quants anys de socialisme porten? EUA amb prou feines un! I, al ser una democràcia, USA ha de negociar amb tots els sectors de la societat, no es limita a imposar la voluntat del líder. Anyway, reivindicar el castrisme no es porta gens aquesta temporada, Almodovar ha signat un manifest en contra la repressió dictatorial a la illa. I Almodovar SEMPE es tendència!

“No és un pas tan important”
Qui pronuncii una fal·làcia semblant es que desconeix totalment la història dels EUA. Es un canvi de rumb total i absolut en quant a la mentalitat ultracapitalsita d’aquest estat. Imposar una regulació sobre el mercat, limitar l’avaricia i la llibertat individual, son un canvi radical amb doscents cinquanta anys de burgesia explotadora, que enllaça amb els millors moments de la “new deal” de Roosvelt i el keynesianisme, el sobrenom que rep a Amèrica el socialisme democràtic.

Us deixo amb les paraules de la companya Nancy Pelosi, presidenta del Sòviet del Congrés:

“Pasaremos por la puerta. Si la puerta está cerrada, saltaremos la valla. Si la valla es demasiado alta, usaremos una pértiga. Si eso tampoco funciona, utilizaremos un paracaídas. Pero vamos a aprobar esta reforma sanitaria”.

PD: Declaracions de l’Estimat Líder Obamarx en el moment de signar la llei

“Estoy firmando esta ley en nombre de ella (mi madre), que se enfrentó a las compañías aseguradores como luchó contra el cáncer en sus últimos días”

Visca la Sanitat Pública!

 

Aquests dies que he estat interminables hores en sales d’espera d’un hospital, per motius familiars que no venen al cas, he tingut temps de fer un munt de reflexions que ara seguit us resumeixo breument:

Estem tan acostumats a queixar-nos de tot i per tot que molts cops no som conscients de la sort que tenim de pertànyer al exclusiu club de països que tenen una sanitat pública, gratuïta, universal i de qualitat.

El primer que em va venir al cap és el molt recomanable documental de Michael Moore titulat “Sicko”, on mostrava horribles imatges i testimonis dels inimaginables extrems en els que pot arribar a caure un país amb la sanitat completament privatitzada: gent auto-operant-se a casa sense cap condició higiènica, una mare obligada a deixar morir la seva filla de 4 anys perquè la mútua no li cobria la malaltia que tenia, un home que havia perdut dos dits en un accident laboral obligat a triar quin dels dos preferia salvar, una dona hipotecant casa seva per adquirir uns medicament que a Cuba valien 5 cèntims…

A la mateixa sala d’espera on estava jo hi havia una nombrosíssima família gitana que cridava constantment a qualsevol metge o infermer que per allí passés: “AY EL PAPA!! ¿¿COMO ESTÁ EL PAPA?? ¿¿PUDEMO ENTRÁ AL QUIROFANU YA??”

Lluny de sentir vergonya aliena em va rodolar una llàgrima per la cara, però aquesta ja no era de nervis o tensió per la situació, ni tan sols fruït dels meus deliris hipocondríacs hospitalaris, no. Era d’orgull de viure en dels pocs recondits punts del planeta terra on totes les persones, fins a la més pobre de totes, tenen dret a ser atesos dignament per un metge. Estic del tot segur que aquella estrambòtica família si visques en un altre estat desenvolupat s’estaria morint sota un pont. I això, estimats lectors, es una puta injustícia!

Doncs res, tot ha anat bé per sort, i tan sols tenia ganes de desfogar-me!