Posts Tagged ‘rosseau’

h1

Es l’Origen de la Guerra una conseqüència del Patriarcat?

Juliol 11, 2016

##awar

Perquè existeix violència a la prehistòria? Perquè societats absolutament igualitàries econòmicament, sense existència de plusvàlues ni jerarquies hereditàries, es maten entre elles?  Com es possible que existeixin guerres en societats sense estats ni exèrcit? Aquest es un dels temes que més m’ha obsessionat des de que investigo en arqueologia prehistòrica i, sens dubte, en el que més he canviat d’opinió. I avui ho tornaré a fer, per tercer cop.

Originàriament jo seguia els postulats del filòsof Rosseau i el mite del “bon salvatge“, defensant que les societats prehistòriques son pacífiques per naturalesa i es l’estat el que genera violència per justificar la seva pròpia existència, creant exèrcits per protegir-nos d’enemics externs (quan en realitat tan sols busquen la explotació interna). En oposició a això trobem els plantejaments de Hobbes, on diu que l’home es un llop per l’home, que som violents per naturalesa, que les societats prehistòriques eren terriblement violentes i va caldre un estat repressor (un “Leviatan“)  per impedir que ens matéssim entre nosaltres.

Rosseau no anava del tot desencaminat. Realment la prehistòria es un període majoritàriament pacífic. L’únic cas de possible violència intrahumana que tenim documentat en tot el Paleolític Inferior i Mitjà (3M-40.000 bp) son les traces de sílex sobre ossos humans, que s’han interpretat com un procés de descarnament vinculat al canibalisme (i no sabem si es tracta d’un aprofitament de la carn de persones mortes per causes naturals o violentes). En el Paleolític Superior (40.000-12.000 bp) s’han documentat casos de violència puntual contra individus aïllats (jaciments de Grimaldi i Montfort), un cas de canibalisme sobre 10 persones trossejades per ser devorades (jaciment de Masycka) i dues representacions de persones amb sagetes clavades en pintures rupestres (coves de Cosquer i Plagicci).

Però es al Mesolític, amb les darreres societats caçadores recol·lectores ja en transició cap a l’agricultura, quan ens trobem amb la presència ineludible de nombroses fosses comunes amb tribus senceres massacrades de forma violenta. A jaciments com Jebel-Sahaba (Sudan, 12.000 ANE) hi trobem 59 individus morts per punta de sageta, fenomen que es repeteix a Sarai Nahar Rai (India), Voloshkii (Ucraïna) o Schela Cladovei (Romania). En els inicis de la Revolució Neolítica aquesta violència encara augmenta més: Asparn-Schletz (Àustria) amb 67 cadàvers mutilats, Manheim (Palatinat, Alemanya) amb diversos cranis dipositats dins un fossat perimetral, Fronhofen (Baviera, Alemanya) amb 5 individus carbonitzats i a Nitra (Eslovàquia) on es va descobrir un collaret fet amb dents humanes, entre altres.

Quan vaig escriure el meu llibre Patrimonicidi vaig plantejar una primera hipòtesi, de caire materialista: El mesolític es un període de crisi subsistència on, amb la transició geològica del plistocè al holocè, s’extingeixen les principals espècies de megafauna a Europa (mamuts, hipopòtams, rinoceronts…) i es passen a caçar animals de talla mitjana i petita (conills, cérvols, senglars…). Això suposa que, per obtindre una mateixa quantitat de carn, cal invertir una major quantitat de força de treball. Es produeix així una contradicció entre producció i reproducció. Com més augmenta la demografia menys menjar hi ha per repartir, més ha d’augmentar la caça, posant perill d’extinció els animals que haurien d’alimentar les futures generacions. Això acaba provocant guerres i violència entre diferents tribus pel control de les zones més fèrtils, com ho demostra que tots els jaciments mesolítics amb foses comunes es trobin en oasis o a prop de rius.

A partir de la lectura de diversos textos antropològics, que han estudiat el control demogràfic en societats preindustrials, apunto a una segona hipòtesis que podria ser complementària amb l’anterior:

Un recurs que tenen les societats mesolítiques per superar la contradicció producció/reproducció es reduir la demografia. Però com no tenen cap tècnica abortiva ni de control sexual eficaç (a part de l’allargament del període de lactància materna), el que acaben desenvolupant es l‘infanticidi femení, es a dir, maten a les nenes un cop neixen. Una societat amb menys dones, es una societat que es reprodueix més lentament. Per exemple, entre els Shuar (tribu de la selva amazònica entre Equador i Perú) es maten a totes les nenes que neixen abans del primer fill.

Quina es la conseqüència social i cultural d’això? Doncs que es generen societats extremadament masculinitzades que competeixen violentament amb altres tribus per “caçar” dones amb qui reproduir-se, ja que l’infanticidi femení produeix un gran desequilibri sexual, amb molts homes per cada dona. Per exemple, en algunes zones rurals i pobres de la Xina del segle XIX es va arribar als ràtio de 3 homes per dona, degut a la pràctica massiva d’aquest infanticidi, segons mostren els censos de l’època.

Un estudi realitzat entre els antropòlegs William Divale i Marvin Harris va posar de manifest una correlació molt elevada entre les guerres i l’infanticidi femení, a partir de l’observació de 112 cultures diferents. Com més exagerat era el desequilibri entre homes/dones en un grup, més probable es que aquest fos violent.

##awar1

Massacre al jaciment neolític de Talheim

Això lliga amb els recents descobriments en el jaciment del neolític inicial a Talheim (Baden-Wuttenberg, Alemanya) on es van documentar 34 individus massacrats a cops de destral quan estaven de genolls o de boca terrosa, entre els quals 16 nens i 7 dones. Alguns investigadors, que han analitzat els llaços familiars dels esquelets, a partir dels isòtops de les dents, apunten a que podria ser un conflicte entre dos poblats per raptar dones adultes, ja que hi ha una absència de les femelles del grup local entre els morts (que haurien estat raptades).

La guerra serveix, també, per fer acceptable cultural i psicològicament l’infanticidi femení per un grup social. No pot ser fàcil matar a una filla teva per la pròpia voluntat. Per això cal una cultura basada en la guerra i la violència masculina que doni valor social als homes (que esdevindran grans guerrers), davant de les dones (que son vistes com una càrrega per al grup). D’aquesta forma es fa culturalment acceptable prioritzar les cures i el menjar als nens abans que a les nenes, que sol ser la forma d’infanticidi passiu més habitual.  En un polèmic estudi de l’antropòloga Nancy Scheper-Hughes a les zones més pobres i violentes del Brasil, va comprovar com moltes mares sentien alegria per la mort d’una nena (o d’un nen físicament dèbil) en el primer any de vida, ja que creien que la seva filla estava menys preparada per sobreviure i hauria mort igualment.

Es el que Drivale i Harris anomenen un “complexe supremacista masculí“, generant un culte al home guerrer o a la violència masculina i menyspreant la vida de les nenes; un dels primers passos ferms en la construcció del Patriarcat. Per exemple, entre els Yanomami (poble de l’Amazònia veneçolana i brasilera), el 33% de morts d’homes adults son provocades per causes bèl·liques, fet que els converteix en la societat més violenta mai documentada. En aquest grup les relacions de gènere son extremadament androcèntriques i patriarcals: un home pot arribar a tindre fins a 6 dones amb matrimonis forçats, on es dona una elevada violència de gènere. El controvertit antropòleg Napoleó Chagnon va documentar tota mena de tortures i mutilacions envers dones desobedients per part dels seus marits.

h1

Postal de París

Agost 15, 2010

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós

h1

NO al Assemblearisme

Juliol 18, 2009

GLBT caucus

Segons les ideologies més hippies i ultraidealistes de l’esquerra (anarquisme i socialisme utòpic), si les persones fossin educades en el respecte mutu i l’amor, l’assemblea seria una forma perfecta de prendre decisions polítiques a nivell mundial i podríem eliminar qualsevol democràcia parlamentaria canviant-la per aplecs kumbayà al voltant d’una llar de foc.

Doncs bé, jo des de que tenia 15 anys tota la meva vida la he passat amb l’agenda atapeïda de reunions: que si l’Esplai, que si la Colla de Diables, que si Clubs de Rol, associacions gais, cases okupes, estudiants de la UAB, Grups d’investigació en Arqueologia…

I analitzant tota la meva experiència empírica acumulada en interminables reunions he arribat a una conclusió determinant: l’assemblearisme, tot i ser desgraciadament necessari, és la forma més absurda e inútil de govern polític pels següents motius:

1.- Es la dictadura dels carismàtics: Aquelles persones que tenen vergonya a parlar en públic no tenen cap pes polític i la seva opinió queda completament invisibilitzada per aquells líders que, fent ús de la seva popularitat, acaben imposant sempre la seva opinió. Com algú s’atreveixi a portar-los la contraria ja ha begut oli!

2.- Es la forma més lenta de prendre una decisió: Quan cal reaccionar ràpidament i a contrarellotge, per que la urgència dels fets així ho exigeix, no podem esperar a llegir la ordre del dia, demanar torn de paraula, esperar que ens la donin, discutir amb 25 persones més, fer votacions, arribar a consensos…

3.- Les resolucions que s’acorden son de paper mullat: Si una reunió decideix quelcom que a algú no li agrada, no passa res, se’n convoca una altre al cap d’una estona excloent els que han pres la decisió anterior i Santes Pasqües.

4.- Es la culminació de la hipocresia extrema: Heu vist mai una assemblea on la gent digui el que pensa realment? No, en aquests actes públics tothom aparenta ser amic i es guarden els ganivets per a més tard. Ningú s’atreveix a votar en contra del nomenament d’un càrrec encara que sàpiga que la persona escollida és un perfecte inútil:  a veure qui es el guapo que li diu a ma alçada.

5.- Es facilíssim manipular una votació: Tan sols cal que convidem a l’assemblea a tota la gent que sabem que ens donarà suport i procurem que aquell dia i hora no puguin vindre els que segurament estan en contra.

6.- Els que proposen una acció son els primers a no fer-la: “Per que no anem a aquells nazis i els hi donem una pallissa? Be, jo no podré vindre ja que tinc un sopar eh, però vosaltres aneu-hi que jo us dono suport moral”

7- Es un diàleg de sords: En una reunió la majoria de gent no hi va a escoltar els arguments dels altres i arribar a un consens pactat, sinó a imposar els seus propis criteris de forma dogmàtica i excloent.

8.- L’assemblearisme no es garantia de que les resolucions adoptades siguin més d’esquerres: Les primàries del Partit Republicà als EUA es fan en “caucus” o assemblees locals i solen escollir a persones tan anarquistes com Georges W. Bush.

Es evident que la filosofia de Rosseau ha fet molt de mal! El teòric francès pensava que l’home era bo per naturalesa, però l’havia corromput la societat. Ell proposava  tornar al estadi de la bondat primigènia en el que es vivia en harmonia amb la natura (al Paleolític??), abolint qualsevol forma de jerarquia i representació indirecta, prenent qualsevol iniciativa col•lectiva per assemblearisme.

Però els científics socials ja sabem que Rosseau va ficar la pota per tot arreu: ni la bondat ni la maldat es porten escrites als gens, ja que son termes idealistes, platònics i subjectius; que al Paleolític les jerarquies socials existien perfectament, tot i que en comptes d’estar marcades per la riquesa ho estaven per la edat i l’experiència i que, des d’un punt de vista antropològic, com ja he demostrat, les assemblees tenen molts més defectes que la democràcia representativa que, per a mi, segueix sent el millor sistema polític inventat fins a la data.

h1

Reflexions sobre la VIOLÈNCIA

febrer 10, 2008

 Escac a la Reina

Després de veure l’excel·lent film “This is England“, que narra en clau tragicòmica les desventures d’un nano de 12 anys quan es decideix a fer-se Skin Head feixista a l’Anglatera dels anys 80’s, em van sorgir un munt de dubtes i reflexions sobre la violència i el paper que aquesta juga dins al nostre societat…

REFLEXIÓ Nº1 La violència és innata en l’esser humà?:  Existeixen múltiples punts de vista sobre aquest tema, segons les diverses disciplines del coneixment…

    · Biologia: La clau sobre l’agressivtat humana es troba dins la testosterona, generada a partir de l’evolució dels pimats arran de la competitivitat entre mascles per la reproducció o per la defensa del territori; la qual cosa explicaria també que el comportament masculí sigui més bel·licós. Altres biòlegs afirmen que ni les hormones ni l’instint son condicinats absoluts en el nostre comportament; si bé és cert que ens poden influir, mai determinar.
     · Filosofia: Thomas Hobbes afirmà que l’home és un llop per l’home, un primat assasí i individualista que, guiat per el seu instint de supervivència, competrià per aconseguir més poder dins la societat; mentre que anys més tard Rosseau plantejà que els homes son bons per naturalesa i que son les lleis humanes i la societat el que el corrompen i el porten a cometre actes violents.
     · Arqueologia: Si bé trobem evidències de canibalisme des del Paleolític Inferior, aquest comportament podria estar vinculat a qüestions alimentaries o rituals; les primeres mostres de massacres, assassinats recurrents i guerres no apareixeran fins a la prehistòria recent, al mateix temps que trobem armes especialitzades i el sorgiment de les desigualtats socials i econòmiques. Un exemple seria la necròpolis calcolítica de Dos Rius, on es va documentar una gran quatitat de cossos humans amb puntes de sageta clavades al cap i als braços. 

REFLEXIÓ Nº2 La privatització de la violència a la societat actual: El capitalisme global postmodern ha provcat que els estats deixin de tenir el monopoli bèl·lic, deixant en mans de la industria armementística de caire internacional (que ja representa el 5% del PIB en el món occidntal) les decisions geoestratègiques de major importància, com per exemple la Guerra al Irak o els conflictes a l’Àfrica Subsahariana.
Per altre banda, i com a contraposició a aquest oligopoli, el terrorisme ha sorgit com una veritable amenaça planetaria: qualsevol persona amb els mínims recursos pot provocar una matança en el moment menys pensat. 

REFLEXIÓ Nº3 Com es transmet la volència?:  Estic fart de veure l’alarma social creada per alguns pedagogs sobre la quantitat d’agresivitat present en els mitjans de comunicació i els espais infantils… que volen? que un nano preadolescent  de 11/12 anys (o més gran) segueixi veient els Teletubbies i Heidi? Au va! Com abants afrontin la realitat social millor! Jo em vaig criar veient Bola de Drac i pelis ultragore i soc la mar de hippie i pacifíc.
No seria més adient buscar les arrels de la tansmissió del comportament agressiu en les característiques del enton familiar i social? La meva experiència com a monitor d’esplai m’ha portat a afirmar categòricament que darrere de tot crio violent hi ha una familia desestrucurada.

REFLEXIÓ Nº4 Pot existir una societat sense violència?: Arran de la meva estada a Brasilia vaig poder veure una exposició d’art de Yoko Ono en la que una peça em va cridar enormement l’atenció… es tractava d’un tauler d’escacs en el que totes les peces estaven pintades de color blanc, i per tant resultava impossible jugar una partida. Conclusió: en una societat igualitaria la guerra seria absurda, ja que no hi hauria forma racional de distingir els aliats del enemics i, per tant, les desigualtats socials son una condició previa imprescindible per a que existeixi una societat armada i violenta.

Reina juga i guanya

PD: Aneu a veure “No Country for old man“!! És la millor reflexió sobre la violència que s’em pot ocorrer ara mateix!