Posts Tagged ‘romain gary’

h1

Dues propostes teatrals

Mai 24, 2009

Deia Lorca que el teatre és la poesia que s’aixeca del llibre per fer-se humana i, al fer-ho, parla, crida i es desperta. Es sobre un escenari, despullat de tot efecte especial, on un actor s’enfronta al seu personatge, davant la crua mirada del públic, armat tan sols amb la seva capacitat interpretativa. Performance extrema en estat pur, literatura encarnada i espectacle sense artificialitats.

Jo, que havia comés l’imperdonable error d’oblidar aquest mil•lenari art, quasi tan vell com l’escriptura mateixa, m’he proposat esmenar aquest error i, en plan mariculta radical, he assistit a veure els dues obres més destacades de la cartellera actual, que a continuació us passo a ressenyar!

LA VIDA POR DELANTE
Teatre Goya (Barcelona). Text de Romain Gary. Direcció: Josep Maria Pou.

velasco_pou_g

Una sublim Concha Velasco dona vida a Madame Rosa, una prostituta jueva, vella i decadent, encarregada de l’educació de Mohamed Momo (Rubèn de Eguia), un adolescent musulmà, fill abandonat d’una altre barjaula.

La obra és un brillant diàleg entre els dos extrems de la vida, la insultant joventut inexperta de Momo, que comença a descobrir els plaers hedonistes, i la senectud decrèpita de Madame Rosa, que s’aferra a la vida amb les poques forçes que li queden i la nostàlgia dels horrors que va viure a Auswitch o a la prostitució.

la-vida-por-delante1L’acció transcorre entre un fosc soterrani i les intimistes golfes d’un edifici parisenc, on els actors, entre els que destaca Carles Canut, giren al voltant d’una exultant Concha Velasco que omple l’escenari ella sola, desbordant rius de dramatisme, tendresa o bogeria senil, pautada pels violins i cançons antigues franceses, com “J’attendrai”, o “Que reste-t-il de nos amours?”.

El públic, amb una mitjana d’edat que triplicava la meva, va aplaudir merescudament dempeus aquesta fantàstica adaptació, un xic lliure, de la novel•la de Gary i a una Velasco, que em va deixar veritablement bocabadat per la seva descomunal força interpretativa.

LA CASA DE BERNARDA ALBA
Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona), Text de Federico Garcia Lorca. Direcció: Lluís Pasqual

Foto_Bernarda_1A_David_Ruano_TNC.1

Amb el vell eriçat, els ulls humits i les mans roges d’aplaudir vaig sortir ahir del TNC, amb la sensació que aquell clàssic era la definició de Teatre per antonomàsia, i que era una llàstima haver-la vist als meus 27 anys, ja que en el que em quedi d’existència pocs cops presenciaré res que eclipsi aquest espectacle.

El mateix any que començava la guerra civil espanyola Federico Garcia Lorca va deixar escrita la obra cúspide de la seva creació dramatúrgica, que mai veuria estrenada, tot i que ahir l’esperit el poeta granadí es podia palpar en cada pam de l’escenari.

Foto_Bernarda_9_N.EspertA_David_Ruano_TNCUna incommensurable Núria Espert, en una de les millors interpretacions femenines que he vist i veuré mai, encarna a la pèrfida matriarca andalusa Bernarda, una fanàtica religiosa i classista obsessionada per controlar la vida de els seves filles i per cuidar les aparences davant la rumorologia popular.

Espert es troba acompanyada per una llarga llista d’actrius, a quina més encertada, entre les que destaca una excel•lent Rosa Maria Sardà fent de Poncia, la cridada inculta i xafardera o Teresa Lozano, interpretant a la mare boja.

La obra transcorre amb una fidelitat mil•limètrica al text de Lorca, dins un claustrofòbic cortijo andalús cada cop més enfosquit a mida que transcorre la funció, on un seguici de dones vestides amb fosques mantilles de viuda trencaran l’harmonia de l’omnipresent blanc de l’escenari, en un simbolisme estètic tan característic de la Generació del 27.

La opressió de la dona, la lluita de classes, la moral conservadora, l’autoritarisme matriarcal, el pes de la religió, la vida al camp o el desig de llibertat sexual amordaçat pel que diran son alguns dels temes que es donen cita en aquesta inoblidable funció que ja esteu trigant en anar a veure!

Aquí us deixo amb l’anunci oficial: