Susan Boyle: una Diva Punk!

Us imagineu que un bon dia la vostre tieta del poble, solterona, entrada en anys, verge als 48 i més aviat lletjota, es presenta al càsting d’un concurs televisiu, cent milions de persones veuen la seva actuació via You Tube i treu un disc de versions de balades trillades (com “Silent Night” o “Amazing Grace”) que bat el rècord històric de ventes d’Amazon.com, despatxant més d’un milió de còpies en 4 dies? I que fins i tot productors de porno posin preu a la seva castedat??

Doncs aquesta és la història de Susan Boyle, una barreja del frikisme de Tamara Seisdedos i el talent de Barbara Streisand, que trenca tots els esquemes haguts i per haver. Pot existir una transgressió més radical que una cinqüentona esperpèntica arrasi amb un àlbum absolutament previsible, entonant himnes de fa 20 i 30 anys, passant la ma per la cara a superventes com U2, Black Eyed Peas o Lady Gaga?

Com és possible que jo, que odio OT amb tota la meva ànima i especialment els artistes que fan mera gimnàstica vocal d’orquestra de barri amb popurris de clàssics del pop, estigui enganxadíssim al seu disc “I dreamed a dream” i no pugui deixar d’escoltar-lo un cop i un altre al meu ipod?

Doncs perqué Boyle té quelcom que la fa peculiar: quan canta no desganyita les seves cordes vocals amb un patró preestablert, no es gens “academicista”com tots els triumfitos, és una veritable artista punk “do it yourself” que ha modulat al seu aire el seu incommensurable talent, fent seves cançons clàssiques, implicant tota la seva ànima en cada vers, eriçant-te el vell a cada nota, arrencant-te violentament les llàgrimes a cada estrofa.

Però sobretot Boyle és un personatge que representa a la perfecció mite de l’anaguet lleig o el de la ventafocs per sorpresa que tots anhelem: un bon dia un cop de sort ens converteixi en una superestrella, capgirant les dècades on la soledat i el fracàs han estat les millors amistats.

Sens dubte una veritable revolució musical contra la estètica i tot patró comercial establert! El temps dirà si aquesta soprenent anti-diva Punk ha vingut per quedar-se o tot era un “hype” sense fonament! Doneu-li una oportunitat!

Aquí la seva  magistral versió del clàssic dels Rolling Stones “Wilde Horses“, que és el seu primer single. INONMENSURABLE

Els grups musicals més sobrevalorats de la història

.

.

Benvnguts a la era del Emule i del Myspace, on una banda de noiets de vint anys anomenats Artic Monkeys poden vendre 150.000 còpies del seu primer àlbum el dia de l’estrena gràcies a la difusió per la xarxa i al marge de tot l’entramat del star-sistem,  aquest lobby sediciós format per les discogràfiques, les emissores i les cadenes musicals.

Ha arribat, doncs, el moment de mirar enrere i veure com les generacions anteriors van catapultar als Olimps musicals a alguns passerells sense més talent que el de fer veure que eren “lo más”.  

 MICKAEL JACKSON 

Algú em pot explicar que ha fet aquest home per tenir 26 nº1 i vendre més de 60 milions d’àlbums? Repassant la seva hagiografia hi destaca la modificació del seu color de pell,  els seus vestits de lluentons ultrahoteras, que ballava tocant-se el paquet, “Neverland”: el parc d’atraccions privat per poder abusar de menors, o que s’ha canviat de nas més vegades que Madonna de vestuari en un concert.

Si, d’acord! El videoclip de Thriller tenia la seva gràcia (tot i que prefereixo la versió del Fary jiji), però les seves cançons son avorrides, previsibles i més llargues que un dia sense pa! No he estat mai capaç d’aguantar-ne una sencera.

 THE BEATLES 

Estic avorrit de veure el nom d’aquesta banda de Liverpool al cap de munt de tots els Tops musicals del món: que si el millor grup de la història, el millor àlbum, la millor cançó; fins i tot Jonh Lennon va dir que ell era més famós que Jesucrist….PROU! Ha arribat em moment que una generació que no va viure els seixanta i que, per tant, no es troba alienada per el moviment de masses que va conduir a aquest quatre hippies a apoderar-se del mainstream  musical posí fi a aquest fals mite.

I jo no dic que no tinguis bones cançons eh! “Hey Jude”, “Get back” o “Back to USSR” m’encanten però estan tan absolutament overplayed que resulta impossible escoltar un àlbum sencer aguantant les seves empalagoses tonades.

Quina diferència amb els Rolling Stones, per favor! Jaguer i companyia han aconseguit estar molts més anys sobre els escenaris, sonant igual d’innovadors que el primer dia!

 U2 

La banda de Bono va tenir algun moment de lucidesa allà pels 80’s, amb un gran disc com Joshua Tree, i a partir d’aquí va començar a davallar en una espiral de melodies autofotocopiades per avorrir a les ovelles.

Total, els seus talifans incondicionals estan disposats a comprar tots els recopilatoris que facin, encara que portin les mateixes cançons, i a pagar 250 euros per entrar als seus concerts. Soc la única persona que s’ha adonat que “Vertigo” i “Beautiful day” son la mateixa cançó amb diferent lletra?

 PINK FLOID 

El odio taant! I mira que m’agraden “Another break in the wall” i “Wish you were here”, però realment es podria dir que son uns “one hit wonder” per que la resta de la seva discografia és infumable; a vegades em pregunto si realment es pot considerar o no música aquesta cosa que fan, ja que més aviat semblen sorolls gravats de forma aleatòria, sense més.

Potser és que per entendre les seves melodies has de fotre’t la mateixa quantitat de LSD que ells portaven al cos, nu sé…

     

Una cançó que..

Avui contesto, per fi, un meme que em va passar el Moz ja fa temps, però com soc un xic trampós l’he modificat com m’ha donat la gana, jeje. Qui el vulgui copiar que ho faci.

…que em va costar una bufetada!

Doncs si! Quan anava a 2n d’EGB a un col·lègi de capellans, un Mossén amb poc sentit de humor em va donar una senyora bufa qual li vaig ensenyar la meva carpeta del cole forrada amb una imatge de la meva cantant favorita en aquell moment, Sabrina Salerno, vestida de bomber, ensenyant un pit i llepant una manguera. Jo no entenia rés! L’únic que m’agradava d’ella era la música…

…que m’avergonyeixo d’haver escoltat.

Ho confesso… jo era fan de Tamara! De fet em vaig empassar tot Hotel Glam en secret, no i digueu a ningú! Però a que son genials les seves lletres!!: “hoy voy a salir sin ropa interior para hacerte enloquecer, peligro en ambiente, camisa transpernte ” BRUTAL!

…que em posa romàntic.

Moltes! Però avui em ve al cap aquesta versió dels Rolling Stones que va fer Garbage en el seu dia, del clàssic “Wild Horses“. GENIAL!

.

…que em fa plorar.

Tot i que la  lletra tracta de com e Michael Stipe tracta  de fer riure al seu nòvio, a mi aquesta melodia em fa saltar les llàgrimes.. mai he sabut perqué…

.

Arqueocat

…que NO m’avergonyeixo d’haver escoltat

Com ja vaig dir un cop, soc fan de Camela. Si fossin suecs serien ABBA i si visquessin a Anglaterra Depeche Mode, però com han tingut la mala sort de viure a un país que no tolera la raça gitana han de sobreviure al marge del star-sistem venent les seves còpies gasolinera a gasolinera. QUINA INJUSTÍCIA!

PD: Algú sap com es redueix el tamany dels videos a WordPress??