Una caixa de fusta, un telèfon mòbil, dues llanternes, un encenedor i un sol actor. Aquest és tot el material que és necessita per fer una pel·licula brillant en la seva originalitat,tenaç en la seva interpretació i desoladora en el seu argument. Sincerament, no recordava haver trobat una joia cm aquesta des de “La Cinta Blanca” a començaments d’any.
No, encara no ha començat el Festival de Cinema de Sitges, però aquest film podria perfectament haver arrasat amb el palmarès de l’imminent certamen de fantasia i terror. “Buried” es basa en una idea simple, però molt ben desenvolupada: un home es desperta lligat i tancat dins un taüt enterrat sota terra. I millor que no en sapigueu rés més, doncs com més verges de spoilers assistiu al cinema, millor.
El film es va rodar en 17 dies a Barcelona, encara que aquesta dada resulta del tot irrellevant, doncs diguéssim que molts molts paisatges no es veurien. I d’allí a Sundance, la Meca del cinema independent americà, on va arrasar fins al punt que les entrades per la sessió es revenien a 150 euros.
El seu director, el galleg Rodrigo Cortés, ja m’havia captivat amb la seva desconeguda òpera prima “El Concursante”, que va passar injustament amb més pena que glòria per les pantalles. De nou torna a atacar brutalment les injustícies i les desigualtats del capitalisme i la guerra, però no de front, com faria un previsible realisme social argentí, sinó dissimuladament, quan ja et té captivat i mig ofegat en la tensió asfixiant de claustrofòbia i foscor... PAM! Et clava una punyalada per l’esquena. I fins aquí puc llegir.
Menció a part mereix la interpretació d’un desconegut actor, Ryan Reynolds, artífex de l’èxit en crear aquesta trepidant atmosfera d’impotència i desesperació que s’ens contagia con si fóssim nosaltres mateixos els que ens trobem tancats dins aquella caixa.
En una època en que el cinema sembla haver-se oblidat de la originalitat i la transgressió, més enllà del buit confeti de colorins que representa la onada de 3D post-Avatar, Buried és un flotador al que agafar-se en aquest desolador oceà de vulgaritat, guions previsibles, pallassades teenagers i nyonyeria barata made in Julia Roberts, en que s’ha convertit la cartellera a les darreres setmanes.
Sens dubte el perfecte aperitiu de cara a Sitges!