Posts Tagged ‘Robert hare’

h1

Com he domesticat els meus Dimonis Interiors

Juny 3, 2013

2012_11_14_IMG_2012_11_14_163A413A53_dexter654_3

Igual que Rosseau jo sempre he pensat que l’ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat el que ens torna dolents; tal com deien els Smiths en una cançóSee, the luck I’ve had, can make a good man turn bad”. I es que no hi ha res millor que una adolescència plena de bullyng homòfob per tal de desenvolupar un odi i rancor cap a la resta de la humanitat en general.

La psicologia conductivista alerta que els traumes infantils poden alterar l’aprenentatge moral, així doncs la violència o marginació pot acabar fent que l’infant no s’identifiqui amb les normes ètiques que li transmeten els seus progenitors creant així trastorns antisocials de la personalitat, el més greu dels quals seria la psicopatia.

El psicòleg criminal Robert Hare descriu les característiques que ell ha detectat en molts expedients penitenciaris i ha establert una relació directe entre una infància/adolescència marcada per abusos i una personalitat adulta on els remordiments estan completament absents i no hi ha cap mena de sentiments de responsabilitat, compassió o empatia envers la resta d’éssers humans.

Jo no dic que la meva adolescència fos terrible, però si que va ser durilla i que, coincidint amb els episodis d’assetjament escolar que vaig ser víctima, de sobte experimentava impulsos de fer mal a la gent sense motiu aparent. Eren criaturades innocents, brometes pesades com: robar bolígrafs, escriure un anònim insultant algú pel simple fet que era lleig, llençar una bomba de fum en una missa, revelar secrets, enviar pizzes a qui no les havia demanat, ficar mala maror entre dos amics, gastar bromes telefòniques…

El pitjor de tot es que no tenia cap mena de remordiment i experimentava un gran plaer veient sofrir persones innocents que no m’havien fet res. Mai va ser res terrible, ningú va resultar ferit, ni es van trencar grans amistats. Vaig sortir de l’armari, es va acabar l’assetjament, vaig tindre un grup d’amics veritables i tot va acabar en un absurda criaturada… o no?

Va passar el temps i aquest turments es feien petits, petits, petits… com si mai haguessin ja existit. Un cop he tingut parella estable, aquesta conversió monogàmia  m’ha servit per poder trencar l’escut de gel al meu voltant i ser capaç d’estimar veritablement algú. Ell no ho sap però m’ha ajudat molt.

I finalment he trobat el lloc ideal on canalitzar els reductes i les engrunes de la meva maldat anti-social posant-a al servei d’una causa justa: l’antifeixisme. El fet de que existeixin persones veritablement dolentes per la societat, de forma objectiva i indubtable, com son les formacions d’ultradreta, els casals neonazis o els regidors obertament feixistes, es l’excusa ideal per focalitzar l’energia negativa. A través d’Unitat contra el Feixisme tinc al meu petit Diable entretinguéssim organitzant, tocant els fils, difonent els secrets i espiant aquells energúmens que pretenen destruir la nostre convivència.

Així doncs em sento una mica com Dexter, aquest personatge de sèrie a qui la seva traumàtica infantesa el transforma en un compulsiu assassí, però que s’autoimposa un codi ètic per tal que les seves malifetes estiguin dirigides exclusivament en vers terribles criminals que hagin aconseguit escapar de les urpes de  la justícia per algún formalisme burocràtic