Indicadors objectius de la invenció del Nacionalisme al s. XIX

El nacionalisme i la concepció actual que tenim de les nacions ( la equació territori=ètnia/llengua=estat), son idees absolutament modernes sorgides amb posterioritat a la Revolució Francesa. Durant l’Antic Règim (no diguem ja a l’antiguitat) la legitimitat dels estats es basava exclusivament en el dret de conquesta i la propietat per part d’una el·lit  aristocràtica, que transmetia via herència als seus descendents aquest poder; independentment de la llengua, religió o ètnia dels subordinats.

La principal característica de tots els nacionalismes, sorgits a partir del segle XIX, es la negació d’aquest fet històric i la re-invenció del passat, asseverant categòricament que les nacions, que s’acabaven d’inventar, eren mil·lenaries, confonent deliberadament la seva moderna visió ètnica de “nació” amb el concepte d'”estat“, sorgit a la prehistòria recent i que, com ja he explicat, res tenia a veure. Per tal de demostrar empírica i objectivament la veracitat d’aquest procés d’invenció del nacionalisme al segle XIX us deixo amb alguns indicadors asèptics que ho demostren sense lloc a dubte.

1) Definició de “Nación” pel Diccionario de las voces de las ciencias y artes y sus correspondientes (1787), editat per Estaban de Terrenos y Pando

Com podem veure en aquesta definició del segle XVIII la nació es un territori o un estat o un poble, o bé els habitants d’aquest. En cap cas s’estableix, encara, una relació amb la llengua, la ètnia, la història o la voluntat de ser.

2) Definició de “NACIÓN” pel  Diccionario de la Real Academia Española (RAE)

 –Abans de 1884: “colección de los habitantes en alguna provincia, país o reino”

–Any 1884:  “conjunto de los habitantes de un país regido por un mismo gobierno  viviendo bajo el mismo régimen o gobierno y teniendo una comunión de intereses; la colectividad de los habitantes de un territorio con tradiciones, aspiraciones e intereses comunes, y subordinados a un poder central que se encarga de mantener la unidad del grupo, el pueblo de un estado, excluyendo el poder gobernante”

–Any 1925: “conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”.

3) Percentatge d’ús del mot “nacionalismo” a la literatura espanyola i “nationalism” a la literatura anglesa entre 1800 i 2008, segons Google Books Ngram Viewer

Es a dir, fins ben entrat el segle XIX no trobem el menor indici de la teoria i els conceptes del nacionalisme, equiparant un estat a característiques ètniques, lingüístiques o religioses. En canvi, al segle XX la presència es dispara sense fre, especialment a partir de la II Guerra Mundial.

4) El Congrés Estadístic Internacional de 1860, alhora de decidir quines variables calia incloure en els censos, va considerar que els elements identitaris, com la llengua, no tenien cap importància i va deixar als estats llibertat per afegir, o no aquesta qüestió. En canvi en el Congres de 1873 es va determinar que la llengua si era un factor fonamental i, a partir d’aquell moment, tots els  censos l’haurien d’incloure. Possiblement va influir molt que durant la dècada de 1860/70 l’estadístic Richard Bóckh va fer un seguit de publicacions afirmant que la llengua era el millor indici de nacionalitat, per tal de justificar la unificació d’Alemanya que s’estava produint aquell moment.

5) Intervenció de Bariere davant del Comitè de Salud Pública, el 1793. Un dels primers cops a la història en que s’associa la llengua a la identificació amb un estat, concretament als enemics de la Revolució Francesa.

6) Cita de Karl Renner, polític socialdemòcrata austríac, en el llibre Staat und Nation (Viena, 1899)

Segons aquest autor, el nacionalisme existia, però estava madurant en silenci i no van sortir a la llum fins 1789. Una explicació fantasiosa que tracta d’explicar la inexistència absoluta de nacionalismes al Antic Règim, tot i la suposada antiguitat mil·lenaria de les nacions.

Òbviament podeu seguir pensant que tot això es fals i que la nació Catalunya té 1.000 anys o la nació Espanya 3.000, tal com s’afirma en Tricentanaris i Simposis varis.