La diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura

Darrerament hem escoltat com molts moviments polítics i socials repeteixen els conceptes “Ruptura“, “Revolució” o “Reforma” com si fossin paraules màgiques que invoquessin sobtadament l’arribada d’un nou mon que solucionaria de cop tots els problemes derivats de la crisi. Tot plegat te una forta càrrega d’infantil utopisme idealista, pensament màgic irracional i adanisme mil·lenarista i molt poc (per no dir gens) de concreció detallada en la realitat material. Com sabem que aquests conceptes no son tan sols buits eslògans o “significants flotants” ? Com podem diferenciar-los entre ells? On es el límit?

A continuació la meva proposta teòrica:

Esquema sobre la relació entre l’estructura social i els conceptes de canvi

La societats i les cultures humanes es troben en un procés de canvi constant des del Paleolític Inferior. Algunes transformacions son extremadament lentes i paulatines i d’altres son sobtades i insospitades. Jo no soc partidari, però, de mesurar les variacions en funció de la seva velocitat en implementar-se, ja que tal cosa es troba en funció de la capacitat de transmetre informació en l’espai i el temps, independentment de la profunditat de la revolució en si mateixa, així com de la capacitat de resistència que tingui l’estatu quo. Per exemple: el Neolític va trigar uns dos mil·lenis des del seu sorgiment a Pròxim Orient fins que es va generalitzar a tota Europa.

Tampoc crec que les diferències entre “revolució”, “reforma” i “ruptura” es puguin establir segons la seva trascendència de forma subjectiva, en base a l’autoritat de qui ho formuli, sino que s’haurien de relacionar objectivament en funció en quina part de la societat es troba situada la metamorfosi.

Des d’un punt de vista estructuralista, marxista i lacanià, podem afirmar que totes les cultures i societats es troben dividides en tres parts clarament diferenciades: superestructura (o part morfològica), estructura i part mítica. Els tres blocs es relacionen entre ells de forma dialèctica i la variació en un d’ells pot transformar als altres. Tornant al mateix exemple, el Neolític provoca una transformació estructural en el mode de producció de la caça-recol·lecció a la agricultura-ramaderia, però també genera el sorgiment de la ceràmica, l’excedent, la pedra polida, el sedentarisme, un important canvi de rols de gènere, una gran expansió demogràfica i, finalment, acabarà cristal·litzant també en noves formes de cosmologia i rituals funeraris, com el megal·litisme.

Superestructura

Es refereix a la part més visible i morfològica d’una cultura. Alló que primer cridaria l’atenció a un turista d’una altre part del món: vestuari, moneda, costums, cuina, idioma, art o el desenvolupament tecnològic. També inclouria, però, les seves lleis, institucions, fronteres, així com la forma d’estat (monarquia, república, dictadura…).

Aquesta es la part de la societat on es donen més canvis de forma constant i proposo que s’anomenin “Reforma“. Podem destacar com a exemples importants: el luteranisme, el Barroc, la música rock, l’art avantguardista, l’aparició del cinema, la proclamació de la II República, un canvi de Govern, la reunificació d’Alemanya, la declaració d’independència des EE.UU.,  Internet, l’adopció de l’euro o la minifaldilla.

Estructura

Son les condicions objectives i materials que donen lloc a l’existència d’una societat humana: la producció i la reproducció. Entenent com a producció el conjunt de les relacions econòmiques, l’estructura de classes socials, la divisió social del treball, la propietat, les lleis de mercat i la generació de plusvàlues o excedents. I entenem com a reproducció les relacions entre homes i dones, els rols de gènere, la pressió demogràfica, la divisió sexual del treball o l’estructura familiar/clànica.

Quan es produeix una mutació en aquesta part sol ser molt profunda, canvia dràsticament la vida de les persones i s’anomenaria “Revolució“. En serien exemples: el sorgiment de l’heteropatriarcat, el neolític, l’origen del estat, el feudalisme, la revolució industrial, la revolució francesa, la revolució russa, l’abolició de l’esclavisme, el feminisme o el moviment LGBT.

Part Mítica

Es la part “inconscient”, la més profunda i invisible d’una cultura, on es troben tots els mites, rituals i tabús, les creences més arrelades, la visió del món, del temps o l’espai, la cosmologia o l’origen de l’univers. Qualsevol canvi en aquesta part suposa una transformació radical en la forma en que una cultura concep la realitat i s’anomenaria “Ruptura”.

Alguns exemples de ruptura serien: l’aparició de l’animisme xamànic al paleolític superior i els primers rituals funeraris, les primeres religions organitzades de l’antiguitat,  la romanització, l’Edicte de Milà, l’expansió de l’Islam, el Renaixement i l’Humanisme, la Il·lustració, el darwinisme o la psicoanàlisi.

Per tant, podem concloure que un petita variació dins la part mítica o estructural pot resultar molt més trascendent que una gran mutació a la superestructura. També es cert que una suma de canvis en la superestructura poden acabar comportant metamorfosis més profundes i radicals a la resta de blocs.

Doncs res! Espero que aquest post ajudi a obrir un debat sobre una necessària objectivació terminològica.

Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.

El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.

Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava  indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.

Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?

En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.

Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.

Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.

L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.

Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

El 15M i l’Aliança de les Generacions Alternes

Si un bon dia us passeu per cap de les múltiples assemblees de barris i pobles que s’han estès per la nostre geografia, arran del moviment social del 15M, és ben possible que us adoneu que, amb  comptades excepcions,  la piràmide demogràfica de les persones que en formen part es troba absolutament polaritzada:

– Per una banda trobaríem a la gernació de la que jo formo part, joves d’entre 25 i 32 anys que formen el gruix del moviment. Persones que tenim la més àmplia preparació acadèmica de la història, accés xarxes socials i a tota mena d’informació, però que ens veiem abocats a un incert futur de precarietat laboral i explotació social.

– Per altre banda, tenim als jubilats i jubilades. Iaios que van lluitar contra el feixisme a la postguerra (o fins i tot a la guerra), des de les associacions de veïns, els sindicats i els partits i que veuen amb llàgrimes als ulls com tot el benestar que van construir s’esfondra i els inspira il·lusió aquest nou moviment social on, a més, hi poden anar a passar la tarda desfogant la seva indignació. És també la generació de Stephen Hessel i, en part, d’Arcadi Oliveres, algunes de es cares més distingides d’aquest moviment.

Doncs bé, com haureu deduït, aquí hi ha un buit sospitós corresponent a la massa situada entre els 32 i els 65 anys. Clar, jo vaig pensar que potser la població situada dins aquests paràmetres demogràfics estava molt enfeinada cuidant els fills, o bé, tenien la vida solucionada amb un treball fixe que no els donava cap motiu per a la indignació. Quin misteri!

Així doncs li vaig preguntar als meus pares per quin estrany motiu la seva generació, que va viure el Maig del 68 i la Transició, es mostrava tan apàtica envers acampades i assemblees. La meva mare, amb el seu pragmàtic economicisme, em va etzibar que la única forma de sortir de la crisis era creant ocupació i que, mentre el 15M no es constituís en una empresa capitalista emprenedora, a ella no li veurien pas el pèl per allí.

Posteriorment un article del catedràtic d’Antropologia Social Carles Freixa a El País em va donar un xic de llum a l’assumpte: A l’antropologia clàssica existeix la teoria segons la qual els canvis socials es produeixen per un enfrontament entre les generacions consecutives (pares/fills) i per una aliança entre generacions alternes (avis/nets). La revolució és , per tant, un trencament abrupte en la cadena de transmissió de bens i poder entre una generació i la següent

Així doncs veiem com el poder polític, econòmic i social es troba concentrat en la “Generació Absent“, gent d’entre  32 i 65 anys, que té uns índex d’atur molt més baixos que els joves, acumulen tots els contractes indefinits, no els preocupen massa les retallades en educació (ja no estudien) ni en sanitat (encara no tenen les malalties de la vellesa). Han perdut tota il·lusió i esperança en un canvi que en el fons ni desitgen, doncs a ells ja els hi va bé el sistema tal com està. I de ben segur que desconfien i molt d’aquest estrany moviment que els pretén fer la pinça entre els seus fills i els seus pares.

PD: Totes les fotografies son de Imaginium.es i pertanyen a l‘Assemblea de l’Hospitalet, de la que en formo part.

AVATAR: On és la revolució?

James Camerón s’ha omplert la boca dient que el seu darrer film, Avatar, es una revolució dins la Història del Cinema. Si? De debò? Doncs bé, a mi la única cosa que em sorprén d’aquesta mediocre cinteta és la infinita estupidesa de l’èsser humà.

Quan Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen van signar l’any 1995 el Manifest Dogma ja van denunciar llavors la decadencia de Hollywood, posant de manifest com la infinita avarícia de la indústria havia convertit aquest art en un mer espectacle d’efectes especials que donen lloc a històries artificials amb nula profunditat argumental i poblades per personatges plans  sense cap mena de trascendència.

Quinze anys més tard descobrim com d’encertats van estar aquell grup de directors danesos que, a diferència de Cameron, si van fer una Revolució.

Avatar és una mera masturbació visual plena de colorins i efectes 3D que dificilment enmascaren un guió nyoyno i patètic, plagiat de Pocahontas (canviant indis per gats blaus), ple contrediccions, amb els tics maniqueïstes americans (bons vs dolents, sense cap marge pel matís) i un final més previsible que el curs de la òrbita terrestre. Per postres la cançó de Leona Lewis és exactament igual que “My hearth will go on” de Celine Dion, que també va popularitzar el mateix Cameon a Titanic.

Un film es una HISTÒRIA i una INTERPRETACIÓ. Punt i final!! La resta son confetis i serpentines per enteretindre aquells que defugen de tota profunditat intel•lectual.

Us imagineu valorar un llibre per la qualitat de la seva portada? O un quadre pel seu preciós marc? Doncs aixó…

On és la Revolució Mr Camerón? El cinema en 3d fa dècades que existeix! O potser es tracta de la quantitat de calerons que vostè s’embutxacarà amb la cinta?