Indicadors objectius de la invenció del Nacionalisme al s. XIX

El nacionalisme i la concepció actual que tenim de les nacions ( la equació territori=ètnia/llengua=estat), son idees absolutament modernes sorgides amb posterioritat a la Revolució Francesa. Durant l’Antic Règim (no diguem ja a l’antiguitat) la legitimitat dels estats es basava exclusivament en el dret de conquesta i la propietat per part d’una el·lit  aristocràtica, que transmetia via herència als seus descendents aquest poder; independentment de la llengua, religió o ètnia dels subordinats.

La principal característica de tots els nacionalismes, sorgits a partir del segle XIX, es la negació d’aquest fet històric i la re-invenció del passat, asseverant categòricament que les nacions, que s’acabaven d’inventar, eren mil·lenaries, confonent deliberadament la seva moderna visió ètnica de “nació” amb el concepte d'”estat“, sorgit a la prehistòria recent i que, com ja he explicat, res tenia a veure. Per tal de demostrar empírica i objectivament la veracitat d’aquest procés d’invenció del nacionalisme al segle XIX us deixo amb alguns indicadors asèptics que ho demostren sense lloc a dubte.

1) Definició de “Nación” pel Diccionario de las voces de las ciencias y artes y sus correspondientes (1787), editat per Estaban de Terrenos y Pando

Com podem veure en aquesta definició del segle XVIII la nació es un territori o un estat o un poble, o bé els habitants d’aquest. En cap cas s’estableix, encara, una relació amb la llengua, la ètnia, la història o la voluntat de ser.

2) Definició de “NACIÓN” pel  Diccionario de la Real Academia Española (RAE)

 –Abans de 1884: “colección de los habitantes en alguna provincia, país o reino”

–Any 1884:  “conjunto de los habitantes de un país regido por un mismo gobierno  viviendo bajo el mismo régimen o gobierno y teniendo una comunión de intereses; la colectividad de los habitantes de un territorio con tradiciones, aspiraciones e intereses comunes, y subordinados a un poder central que se encarga de mantener la unidad del grupo, el pueblo de un estado, excluyendo el poder gobernante”

–Any 1925: “conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”.

3) Percentatge d’ús del mot “nacionalismo” a la literatura espanyola i “nationalism” a la literatura anglesa entre 1800 i 2008, segons Google Books Ngram Viewer

Es a dir, fins ben entrat el segle XIX no trobem el menor indici de la teoria i els conceptes del nacionalisme, equiparant un estat a característiques ètniques, lingüístiques o religioses. En canvi, al segle XX la presència es dispara sense fre, especialment a partir de la II Guerra Mundial.

4) El Congrés Estadístic Internacional de 1860, alhora de decidir quines variables calia incloure en els censos, va considerar que els elements identitaris, com la llengua, no tenien cap importància i va deixar als estats llibertat per afegir, o no aquesta qüestió. En canvi en el Congres de 1873 es va determinar que la llengua si era un factor fonamental i, a partir d’aquell moment, tots els  censos l’haurien d’incloure. Possiblement va influir molt que durant la dècada de 1860/70 l’estadístic Richard Bóckh va fer un seguit de publicacions afirmant que la llengua era el millor indici de nacionalitat, per tal de justificar la unificació d’Alemanya que s’estava produint aquell moment.

5) Intervenció de Bariere davant del Comitè de Salud Pública, el 1793. Un dels primers cops a la història en que s’associa la llengua a la identificació amb un estat, concretament als enemics de la Revolució Francesa.

6) Cita de Karl Renner, polític socialdemòcrata austríac, en el llibre Staat und Nation (Viena, 1899)

Segons aquest autor, el nacionalisme existia, però estava madurant en silenci i no van sortir a la llum fins 1789. Una explicació fantasiosa que tracta d’explicar la inexistència absoluta de nacionalismes al Antic Règim, tot i la suposada antiguitat mil·lenaria de les nacions.

Òbviament podeu seguir pensant que tot això es fals i que la nació Catalunya té 1.000 anys o la nació Espanya 3.000, tal com s’afirma en Tricentanaris i Simposis varis.

BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.

El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.

Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava  indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.

Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?

En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.

Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.

Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.

L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.

Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.

TUNÍSIA: La Revolució Francesa del món islàmic?

Com de ben segur ja sabreu ahir divendres va culminar amb èxit a Tunísia la primera revolució democràtica i laica de la història del món islàmic, després d’un mes de revoltes juvenils i vagues sindicals que han posat fi a la dictadura autocràtica de Zine el Abidine Ben Ali, després de 23 anys al poder, ben apuntalat pel FMI, que li dictava la seva política neoliberal, deixant al 50% dels joves a la misèria i l’atur.

Una revolta creada arran del suïcidi d’un jove precari i que, segons el meu punt de vista, podria significar un punt d’inflexió al Magreb, amb el sorgiment d‘una tercera via entre les dictadures militars laiques i les teocràcies islamofeixistes, obrint pas a una veritable democràcia al nord d’Àfrica, allunyada de fanatismes talibans i genocides, de la mateixa forma que la Revolució Francesa va suposar el trencament amb l’Antic Règim de monarquies absolutes legitimades per la gràcia de Deu, per entrar de ple dins d’una era de racionalisme il·lustrat.

Per primer cop un avalot a un estat musulmà no té un caràcter islàmic, com havia succeït a Iran al 1979 o a Palestina amb Hamas. Davant l’explotació econòmica de les dictadures o monarquies absolutes havia sorgit un complex entramat de serveis socials (hospitals, escoles, distribució d’aliments…) vinculada a moviments extremistes religiosos,  substituint l’inexistent estat del benestar, augmentant així el fanatisme. Doncs bé, sembla que aquest model també s’ha revelat corrupte i ineficaç.

Aquesta sedició popular aniquila definitivament el pensament neocon de la ultradreta  americana, ideada per Donald Rumsfield i Paul Wolfowitz, segons el qual la única forma d’aconseguir el progrés i la llibertat als països musulmans es mitjançant l’imperialisme bèl·lic.

Que s’ha aconseguit gràcies a les guerres d’Afganistan i Irak? Al-Qaeda  i l’amenaça terrorista segueixen enexistint, la seva democràcia és una estafa caciquista,  el fanatisme anti-occidental del wahabisme (Islam radical) s’ha incrementat, milers de persones varen morir durant la invasió i, sobretot, durant la ocupació posterior. Tant a Afganistan com a Irak el nivell de vida ha baixat però, això si, tenen dos governs titelles de les multinacionals: Hamid Karzai, president afgà i antic conseller de la petroliera Unlocal, ja ha signat un acord per construir un macro-gasoducte fins a Turmekistan; mentre que a Irak s’ha atorgat sense licitació el manteniment de la majoria de pous petrolífers a Halliburton, companyia de la què havia estat conseller l’ex-vicepresident de Bush, Dick Cheney.

Desgraciadament, però, sembla que aquest destacat fet històric no aconseguirà enderrocar les perjudicis islamofòbics que s’entesten a ficar a tots els seguidors de Mahoma dins el mateix sac, vinculant-los inexorablement a tiranies obscurantistes medievals, com si la mateixa naturalesa del Cora impulses la dictadura política.

En fi! Espero que això sigui l’espurna d’un veritable canvi social que s’estengui ràpidament a Jordània, Alger, Egipte o, perquè no, Iran. Mahmud Almarineyad, ja pots posar les barbes  a remullar!

 

Versalles i el pes de la Història

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!