La curiosa fascinació Trotskista pel Procés

Hi ha un soprenent fenomen que em te encuriosit: com els diferents grups trotskistes catalans han acabat sent els màxims defensors del Procés i de la farsa del Pseudoreferèndum del 1O, contradient radicalment així el seu brillant llegat de lluita per l’internacionalisme.

“Nos critican los troskos. Siempre nos criticaron. Pero yo los conozco. Nunca pisan un barrio. Ellos estudian la historia. Se la pasan leyendo. Y nosotros la hacemos”. Cançó de les Joventuts Peronistes.

Mira que intento defugir els prejudicis heretats del meu espai polític; reconec que el trotskisme català ha fet interessants i indiscutibles aportacions als moviments socials catalans, com impulsar el moviment “Aturem la Guerra”, el 15M o la lluita unitària antifeixista. Però en aquest tema trobo que fiquen la pota i es situen en les antípodes ideològiques de l’essència de la seva filosofia i trajectòria.

Hom podria pensar que prestar la menor atenció a una ideologia tan minoritària es una pèrdua de temps, doncs el darrer cop que els diversos grups trotskistes es van presentar sols a unes eleccions, amb la coalició Anticapitalistes a les generals del  2011, van obtenir un 0,41% de vot, tot i estar en ple fervor del 15M. Però des d’aquell estrepitós fracàs han optat per “l’entrisme“, es a dir, colar-se en partits més grans per controlar-los des de dins. Així doncs Izquierda Anticapitalista està dins Podemos, Lluita Internacionalista i En Lluita formen part de la CUP, el POR es una corrent dins Esquerra Unida i Revolta Global té alguns membres  a la executiva de Catalunya en Comú i controla la direcció catalana de Podem. De fet, podríem assegurar que Podem, a dia d’avui, es la organització trotskista amb més influència a Catalunya des del POUM del 1936-37.

(NOTA: aquesta article es de 2017, la informació no està actualitzada)

Recordem que el trotskisme es va escindir de la III Internacional i del moviment comunista oficial, entre altres motius, per les discrepàncies en torn a les tesis del “Socialisme en un sol país” adoptada el 1925 en el XIV Congrés del Partit Comunista de la URSS, segons la qual la revolució social s’havia de limitar a les fronteres nacionals de Rússia. Davant això Trosky va plantejar un internacionalisme radical amb una expansió d’una revolució permanent arreu del món. Una posició coherent i que calia defensar, llavors, davant els abusos autoritaris de l’estalinisme.

La majoria de grups trotskistes tenen noms clarament anti-sobiranistes en els quals es fa referència a que els revoltes han de ser globals i les lluites internacionalsites. Així doncs… en quin moment els trotskistes catalans van passar de defensar una revolució sense fronteres a ser uns apassionats proselitistes del fiscal-sobiranisme, les banderes, el patriotisme i el replegament identitari?

El problema de fons es que els trotskistes tenen una malaltissa fascinació hipnòtica per “la gent”, “el carrer” i “els moviments socials“. Segons aquesta visió infantil, maniquea i simplista, qualsevol mobilització popular es bona per naturalesa, dona igual la causa o qui la promogui. Si hi ha gent al carrer es l’inici d’una revolució, sempre tenen la raó i s’hi ha de ser al costat. I punt.  Amb aquesta lògica tan pueril, els trotskistes han acabat donant suport a mobilitzacions populars d’allò més curioses:

• El 1941 van donar suport a la “revolució” nacionalista d’Ucraïna, en contra de la ocupació soviètica. Aquests nacionalistes, però, acabarien poc després col·laborant amb Hitler per deportar jueus als camps d’extermini.
• Als anys 80’s van aplaudir als moviments anti-comunistes a la RDA que van provocar la caiguda del mur de Berlín, tot i que la implosió de la URSS va suposar un triomf del neoliberalisme de Reagan i Tatcher, la fi de les polítiques keynesianes i de suport a l’estat del benestar a occident.
• Recentment han donat un suport incondicional i acrític a “Les primaveres àrabs“, tot i que això suposés estar al costat de les intervencions militars i bombardejos de la OTAN a Líbia o Síria, així com el sorgiment del terrorisme islamista del ISIS.
• El 2013 van vitorejar al moviment nacionalista “Euromaidan” que defensava la independència d’Ucraïna respecte a Rússia, tot i que aquest estava liderat per un grup d’ultradreta obertament neonazi com Svoboda.

A mi ja em perdonareu, però creure que totes les causes son vàlides de per si o que tots els moviments socials son el germen d’una revolta em sembla d’una ceguera preocupant.  Encara sort que no es van creuar mai amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari o l’avortament que va organitzar Hazte Oir i el Foro de la Família durant el govern de Zapatero! Com hi havia gent al carrer, tenien la raó i, per tant s’hi havia de ser, oi? O no?

Ja he explicat que, per mi, el Procés no es més que un moviment reaccionari i una farsa propagandística organitzada pel Govern convergent per aturar els efectes polítics del 15M i dirigir la ràbia social per la crisis envers suport messiànic a CDC.

La immensa majoria de població que no es manifesta pel Procés no es gent? Que son? Subhumans? Animals? Les classes populars i treballadores de l’Àrea Metropolitana que han donat l’esquena massivament al Procés, amb apatia i indiferència, son menys “gent” que Laporta, o Artur Mas? Pregunto.  Els 5 milions de persones que no van votar el 9N son menys vàlides que els 2 milions que ho van fer? Son tots feixistes o centralistes? No ho crec pas.

Amics trotskistes, recupereu l’ànima internacionalista i alter-globalista que us havia caracteritzat fins 2012 i situeu-vos al costat dels que treballem per construir un món federal, sense fronteres nacionals i amb unes sobiranies fiscals a nivell continental que permetin redistribuir la riquesa i el deute d’una forma més eficient, superant les desigualtats socials i econòmiques a escala planetària. Si, tal com afirmàveu el 1925, Rússia no podia fer una revolució tota sola, menys encara Catalunya contra un mercat globalitzat! I, sens dubte, mai ho farà de la maneta de CDC.

Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

Es possible una Syriza Catalana?

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.

Fotocrònica “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.