Ahir va ser, sense cap mena de dubtes, el pitjor dia per la història de l’esquerra catalana des de que el 21 de Febrer de l’any 1939 les tropes franquistes fessin el “Desfile de la Victória” pels carrers de Barcelona. Mai abans en unes eleccions plenament democràtiques els partits que defensen a les classes socials oligarques i als principis ideològics del conservadorisme havien obtingut una quantitat de vots tan impressionant: sumant CIU, PP, C’s, SI, PxC i R.Cat arriben casi al 60% de vot!! Això no és una derrota, és un Holocaust.
La dreta guanya a llocs tan insòlits com Badalona, Sant Boi, Barberà del Vallés ,el Prat de Llobregat o Sant Feliu, fins ara feus inexpugnables de les diferents formacions d’esquerres. I, per acabar-ho de rematar el feixisme racista i populista de l’Anglada, com ja us vaig advertir, s’ha quedat a les portes del Parlament. Hauríeu d’haver vist el meu nivell d’histèria quan van començar els recomptes que els atorgaven 3 diputats! A la meva ciutat ja superen a ERC i, estic convençut que entraran a moltíssims ajuntaments.
La classe explotadora ja torna a posseir l’estructura de l’Estat, aquest invent que va ordir fa 3.000 anys per perpetuar els seus privilegis i que ha governat ininterrompudament durant aquests tres mil·lenis, a excepció dels breus parèntesis de la República i el Tripartit
I això tan sols és l’aperitiu del que ens espera a les Municipals i a les Generals. La dreta està arrasant Europa i EUA. Quines son les causes d’aquesta hecatombe política sense precedents a la democràcia? Aquí algunes reflexions…
1.- L’hegemonia cultural de la dreta: Els mitjans de comunicació, les tertúlies del TDT o tots els diaris s’han encarregat de difondre una nova forma de pensar que rebutja tot el pensament políticament correcte, que havia regit la nostre convivència fins ara, i presenta com a revolucionaris i trencadors aspectes repugnants i reaccionaris: la llibertat és poder insultar a un immigrant o a un gai, els sindicats son uns dropos, les ONG agències de viatges, la pederàstia i el masclisme son divertits, ser analfabet és estar a la moda, la cultura no serveix per res, pagar impostos és una tirania, els pobres ho son perquè volen…
2.- La crisi global provoca desafecció, però només a l’esquerra: Els més afectats per les retallades socials son les classes populars i aquestes perden la fe en la democràcia, que veritablement ha esdevingut una titella davant el mercat. En canvi, la dreta està més mobilitzada que mai, excitada per la demagògia populista xenòfoba i patriotera. La corrupció desmoralitza als treballadors, però excita sexualment als burgesos que ho veuen com un signe de virilitat. Francesc Camps , Berlusconi o Esperanza Aguirre de ben segur que no tindran la mateixa sort que Montilla.
3.- El nacionalisme identitari i xenòfob: Davant l’atur i la misèria la gent necessita recuperar la fe en quelcom, sentir-se part d’un col·lectiu superior a un altre, buscar enemics imaginaris a qui culpar (Madrid, els immigrants, Catalunya..), discursos simplistes (Barça – Madrid). No és estrany doncs que, al Parlament, el nombre de partits nacionalistes catalans o espanyols hagi augmentat molt davant els que centraven el seu discurs en el terreny social. Espero que els tres partits governants s’hagin adonat, per fí, que la campanya de referèndums farsa o la desfilada folklòrica del 10-J només formaven part del pla urdit per la dreta, exclusivament per acabar amb ells.
4.- El Messianisme Populista: En una situació de crisi total la gent tendeix a desconfiar de els estructures col·lectives i les institucions democràtiques, buscant refugi en líders salvadors que els guiïn cap a la llum. No és el moment, doncs, dels gestors silenciosos i explicacions complexes i raonades, sinó dels venedors de fum, falses promeses buides i solucions immediates.
5.- La desorientació ideològica de l’esquerra: No existeix un discurs valent, clar, coherent i definit que suposi una alternativa clara al neoliberalisme, tot i que ja sabem que aquesta ideologia és la que ens ha dut a la bancarrota i al nivell de desigualtats socials més extrem des del s.XIX. Cal una resposta realista, pragmàtica i coherent que presenti una utilitat real a la ciutadania, allunyada de tota utopia o dogma obsolet. O ho fem ja o ens en anem de cap al feixisme anarcocapitalista. No és d’estranyar, doncs, que el partit amb les idees més clares hagi estat el que ha resistit millor el cop, ICV-EUiA.
No busqueu a la derrota de l’esquerra motivacions de caire local o anecdòtic. No té res a veure amb el disseny dels cartells d’ICV, la oratòria de Montilla o el sectarisme de Puigcercós, això pot moure un escó amunt o avall, no provocar l’arribada de l’Apocalipsi!
Per la meva banda, celebro que per primer cop des de que escric un blog pugui criticar al Govern sense haver-me de mossegar la llengua! Si!! Per fi podré fer oposició total, radical, mordaç i amb tota la meva acidesa des del minut zero. Mas, ves-te calçant!