Perquè es millor un President de la República de dretes a una Monarquia?

L’argument més absurd i hipòcrita amb que alguns suposats progressistes defensen la corcada institució monàrquica es la possibilitat que amb un règim republicà la Presidència recaigués en el PP i Aznar, per exemple, fos escollit en el carreg.

I jo em pregunto: No està la dreta governant ja a Europa, Espanya, Catalunya i a gairebé tots els Ajuntaments, excepte alguna vil·la gala com L’Hospitalet? No té la oligarquia financera el poder executiu, legislatiu, judicial i mediàtic al seu servei? I evidentment que em puc imaginar a Aznar al capdavant del Estat: exactament això mateix va ocórrer entre 1996 i 2004 i amb l’actual règim constitucional en vigor. Així doncs pitjor no ens podria anar!

Però la part més retorçada i escabrosa de l’argument es el raonament de fons: preferim una institució hereditària i vitalícia, medieval i pre-il·lustrada a acceptar un resultat desfavorable en unes eleccions lliures? Però quina merda de demòcrates estem fets?

Seguint aquest fil argumental podríem adduir que, davant la possibilitat que la dreta pugui guanyar eleccions municipals, autonòmiques o generals, seria millor re-establir un règim polític nobiliari i feudal en tot el seu esplendor alt-mitjeval. Retornem al segle X i substituïm alcaldes i diputats per marquesos, barons i comtes; els parlaments els transmutem pels furs i els drets humans dels ciutadans pel vassallatge dels territoris. De ben segur que els nacionalistes conservadors, que no deixen de ser una versió moderna del carlisme, saltarien d’alegria, doncs la seva utopia romàntica passa, precisament, per reinstaurar les fronteres i les institucions d’aleshores.

Sempre serà millor un President de la República de dretes, algú a qui se’l pot fer fora en els propers comicis, a un Rei que es propietari del càrrec fins a la seva mort o abdicació voluntària. Sempre serà preferible un polític antipàtic, a qui se’l pot seure davant un tribunal, a una figura que és inviolable davant qualsevol delicte que pugui cometre. Sempre serà una opció més òptima que hi hagi una rotació política al Cap d’Estat a que aquest títol passi de pares a fills, indistintament de la capacitat, preparació o ideologia de l’hereu.

Es necessari un àrbitre supra-partidista en el nostre sistema parlamentari? Home, doncs podria arribar a acceptar que en el convuls període de la Transició, en un moment on sortíem d’una dictadura feixista, amb els militars nerviosos, els comunistes com a gran força de la oposició i dues bandes terroristes molt actives (ETA i GRAPO), gran part de la població penses que un Rei apolític podria fer de balança entre els dues  Espanyes evitant un nou conflicte bèl·lic civil.

Afortunadament aquest context es història i ara ens trobem dins la voràgine d’una crisi on els Borbons no son solució sinó problema, mostrant obertament el que sempre ha estat aquesta família des dels temps de Lluís XVI: una casta parasitària de lladregots, amb les seves capacitats intel·lectuals obturades per dècades d’endogàmia matrimonial. I ara tan sols cal que ens indiquin si volen acabar els seus dies com Maria Antonieta o com Alfons XIII: guillotina o exili.

Cuida’t dels Idus de Març!

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política americana. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat.

Els “Idus de Març” és un deliciós viatge per les clavegueres d’una campanya electoral, amb un realisme tan esfereïdor que veritablement espanta. El recurs fàcil, sens dubte, hagués estat escollir als altres, caricaturitzar a un Partit Republicà com la dreta corrupte per definició i el mal per inherència. Però no, Clooney agafa al partit pel qual ell demana el vot, el Demòcrata, i ens mostra com de cruels, salvatges i maquiavèl·liques poden ser unes primaries entre companys d’ideologia, fent bona aquella dita que afirma que en unes eleccions els rivals son els candidats dels altres partits, però els enemics son els del teu propi.

La història versa sobre un dels aspectes que a mi més em fascinen de la democràcia: el basckstage, els passadissos, les reunions a porta tancada, les estratègies que no s’expliquen als periodistes, les filtracions a la premsa, els secrets que se’n van a la tomba un cop tanquen les urnes. Una feina bruta que algú ha de fer necessàriament, però que no es gaire agradable d’explicar en públic, doncs la gent simplement deixaria de creure en els ideals i tot el sistema de llibertats es desmoronaria fins que un cabdill dictatorial hi poses ordre. I no volem que això passi , oi?

Aquelles persones que creiem en la política com una forma de transformar la realitat a partir d’uns ideals,  jo m’hi incloc, hem de tenir molt clar que la idealització romàntica està molt bé, però que els partits (i tot moviment social o organització) estan formats per persones humanes, amb interessos i amb sentiments, com tots els aspectes de la realitat.

Per molt nobles i justes que siguin les causes que moguin a un col·lectiu, el nivell humà i personal existeix i determina les relacions socials; des del PP fins a les assemblees del 15M del poble més remot, doncs aquí ningú està lliure de culpa. I us asseguro que la guerra més caïnita per un càrrec jo la he presenciat en un dels llocs més insòlits i inesperats que us podríeu imaginar: un Centre d’Esplai, amb tota la càrrega kumbayà i naïf que l’envolta. Simplement ho hem de tindre present i no ho hem de prendre mai de vista, doncs no sabem per on pot vindre el punyal del Brutus de torn.

Es trenca el Tabú de la Monaquia?

La Transició espanyola es va basar en un pacte mitjançant el qual cada una de les dues espanyes acceptava un “tabú inqüestionable” de l’altre: mentre els partits de dretes (UCD i AP) s’empassaven una estructura democràtica de l’estat que, en allò fonamental, era idèntica a la II República; les dues formacions polítiques de l’esquerra (PCE-PSUC i PSOE) claudicaven davant la bandera bicolor i una monarquia “light” sense cap poder executiu. En aquell moment històric no es podia demanar més: s’havien de fer concessions davant l’estructura militar franquista, que es mantenia intacte i sempre a punt per fer un cop d’estat; acceptar una Família Reial com a figura ornamental va ser un mal menor.

Des d’aleshores es va imposar una “omertà” periodística entorn a tot allò referent a la Casa Reial; una mordassa de silenci que impedia parlar obertament en els mitjans de comunicació de temes com el fratricidi que va cometre l’actual Rei quan va assassinar al seu propi germà (i veritable hereu al tro), de quin va ser el veritable paper del monarca en el 23F, quines relacions van mantenir els Borbons amb sonats escàndols de corrupció com el cas Kio o Mario Conde ; la possible implicació de la monarquia en la creació del terrorisme d’estat (GAL), els rumors insistents sobre els que s’han emprat fons reservats de l’estat per pagar xantatges a les amants del monarca, els  caríssims regals que rep la Casa Reial per part de destacats empresaris i dirigents de la Patronal, o de com es gestionen les partides pressupostàries destinades a aquesta família (uns 8 milions d’euros anuals), entre molts altres exemples.

Des de la coronació de Juan Carlos I, s’han vist casos flagrants d’atemptats contra la llibertat d’expressió per tal de protegir aquest tòtem sagrat:

– 1994: Mikimoto apartat de TV3  per un divertit  monòleg sobre el treball de la monarquia  i s’anul·la el seu programa “Persones Humanes“. Vegeu el vídeo a continuació

– 1994: “El peor programa de la semana“, genial espai humorístic  de TVE dirigit per David Trueba i el Gran Wyoming, es cancel·lat per pressions de la Casa Reial després d’entrevistar a Quim Monzó i parlar obertament sobre “Persones Humanes” i la Infanta.

-2001: El jutge Baltasar Garzón ordena la clausura de la revista d’investigació Ardi Beltza, just després que publiqui el llibre  “Un Rey golpe a gople: biografia no autorizada de Juan Carlos de Borbón“. El seu director Pepe Rei (i autor del llibre) és acusat de formar part de l’entramat d’ETA. Cinc mesos més tard l’Audiència Nacional el deixa en llibertat per manca de proves.

-2007: L’Audiència Nacional prohibeix la venta d’un número de la revista satírica “El Jueves” després que aquest posés a la seva portada una caricatura del Príncep i Letícia follant.

-2010: El setmanari Època (del grup Intereconomia) es condemnat a pagar una indemnització milionària a Jaime de Marichalar per haver-lo acusat de consumir cocaïna.

-2010: Tv3 suspèn la emissió del documental “Monarquia o República”. Segons la directora  Mònica Terribas, calia donar-li un enfoc diferent; mai més se n’ha sabut res.

Doncs bé, sembla que finalment arran de la investigació del cas Palma Arena  ha posat al descobert la pútrida màfia corrupte que s’amaga al darrere d’aquesta casta de paràsits, que xuclen els nostres pressupostos sense mesura. Els periodistes, increïblement, s’han atrevit per fi a estirar d’aquest fil i no passa un dia sense que es descobreixin en tot tipus de mitjans (premsa seria i del cor, tant d’esquerres com de dretes) nous i foscos episodis sobre els negocis fraudulents d‘Iñaki Urdangarín. Sembla, doncs, que s’ha obert la veda, s’ha trencat el mite, s’ha desemmascarat el tabú.

En certa forma em recorda al conte infantil de “El Vestit de l’Emperador“, tothom sabia perfectament que el Rei anava despullat, però ningú s’atrevia a cridar-ho en públic.

PD: Per cert, avui és el 80é aniversari de la Constitució de la II República!

Lluís Companys i José Montilla: ànimes bessones?

La passada setmana es va complir el 70é aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys, a mans de les tropes franquistes, esdevenint així la única execució d’un president democràtic a Europa durant tot el S.XX. I com jo soc molt de celebrar efemèrides, m’ha donat per llegir-me la biografia d’aquest personatge realitzada per Enric Vila i que du per títol “Lluís Comanys. La veritat no necessita màrtirs“, frase amb la qual no podria estar més d’acord.

I com més m’endinso en el coneixement d’aquest històric dirigent, més semblances hi trobo amb l’actual inquilí de la Pça St.Jaume, el cordovès José Montilla:

-Tots dos varen cursar la carrera de dret, sense gaire fortuna: Montilla la va deixar a segon i Companys va trigar 9 anys a llicenciar-se.

– Companys pertanyia a la ala més d’esquerres i menys nacionalista d’ERC. De fet ell venia del Partit Republicà Reformista Català, on dirigia la seva publicació “La Lucha“, treballa d’advocat laboralista durant els anys del pistolerisme ; NO va donar suport als fets de Prats de Montlló, on Macià intentava envair Catalunya, i el 14 d’Abril del 1931 va proclamar la República Espanyola (i no catalana), una hora abans que Macià el rectifiqués. Al integrar-se dins ERC sempre va estar profundament enemistat amb els sectors ultranacionalistes provinents d‘Estat Català. A Montilla li passa quelcom semblant, doncs sempre és vist molt menys catalanista que el seu predecessor Maragall i dins el seu partit els sectors més nacionalistes s’el miren amb recel o directament demanen el vot per Mas, com Sobrequés.

-Ambdós comencen la seva carrera política a l‘àmbit del municipalisme: Montilla com a regidor d’Hisenda a St.Joan Despí (amb només 25 anys) i posteriorment com a alcalde de Cornellà amb àmplies majories absolutes durant 19 anys. Companys és escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà l’any 1917 i el 1931 per ERC.

– Tant Companys com Montilla van ser Ministros del Gobierno de España: Companys va dirigir durant part de 1933 el Ministeri de Marina, on va conèixer a Francisco Franco en un acte a Mallorca i es van caure mútuament bé. Montilla va ocupar la cartera d’Indústria, Comerç i Turisme entre 2004 i 2006, on es va destacar per la opa a Gas Natural o el domini “.cat” a Internet.

-Els dos accedeixen a la Presidència de la Generalitat, succeint a figures extremadament carismàtiques (Macià i Maragall), encapçalant governs d’esquerres molt inestables i amb enemistats internes. Companys governa amb ERC, PSUC, POUM, CNT i USC, arribant a un grau d’enfrontament tal que acaben a trets i amb 500 morts el Maig del 1937. Montilla pacta amb PSC, ERC i ICV-EUIA, amb fortes tensions i enemistats internes arran de l’Estatut, el Quart Cinturó, la educació concertada, els referèndums-farsa indepes…

-Tot i la seva poca fervor catalanista en moments molt concrets dels seus mandats, els dos acaben fent actes simbòlics extremadament arriscats i de signe quasi independentista: Companys proclama la República catalana dins la República Espanyola l’Octubre de 1934 en solidaritat a la Vaga General Revolucionària de PSOE-UGT a Astúries contra l’entrada del partit filo-feixista CEDA al Govern, fet que acaba portant la suspensió de la Generalitat fins al 1936 i l’empresonament de tot el Govern autònom. Montilla va encapçalar recentment la manifestació nacionalista més multitudinària de la història de reivindicació independentista, en front a les retallades de l’Estatut, sent agredit per grupuscles violents.

– Els dos pacten amb l’esquerra espanyola per derrotar a la dreta catalana, en tot moment: Companys, forma part del govern republicà espanyol, dona suport als governs d’esquerres a Madrid, posteriorment es presenta de cap de llista pel Front Popular el 1936, amb el PSOE i el PCE i dirigeix tota la Guerra civil contra la burgesia catalana de la Lliga Catalanista, que havia boicotejat totes les lleis de la Generalitat i no dubta en finançar el cop d’estat franquista. Montilla impedeix que el PSOE l’obligui a pactar amb CIU i fa un front d’esquerres, donant suport també al Govern Zapatero.

-Els dos han de fer front a un Estatut d’Autonomia retallat lleugerament a Madrid després de ser aprovat en referèndum a Catalunya, acceptant en tots dos casos les retallades com a mal menor (molt més bèsties les  retallades del 1932, ja us ho dic ara!!)

-Els dos governen en moments de gran crisi econòmica i social, en una desconfiança generalitzada cap a la democràcia parlamentària i en un context en el que a Europa creix una dreta extrema que basa els seus preceptes ideològics en la xenofòbia populista.

-I ja a nivell anecdòtic afegir que tots dos son divorciats i reajuntats amb dones més joves, arriben al Govern a l’edat de 50 anys i l’exerceixen durant una legislatura (de moment).

Home, deu n’hi do les coincidències! I que quedi clar que jo no he votat a cap dels dos. Tan sols espero que la oligarquia burgesa catalana tingui el detall de no afusellar a Montilla al Castell de Montjuïc, amb un judici fals, si el proper Novembre no té prou vots per retornar al poder de forma democràtica. Seria tot un detall!

Resultats de la meva enquesta: LLAMAZARES PRESIDENT!!

Atenció estimats lectors! Avui darrer dia legal per fer públiques enquestes electorals us anuncio els resultats de la meva, feta entre 41 lectors d’aquest blog, que donen un tomb radical a panorama polític!!

Amb un petit i insignificant marge d’error del 99,9%, la participació a les properes eleccions serà del 92%  dels votants i el proper President del Govern no serà ni ZP ni Rajoy sinó Gaspar Llamazares després de que la seva coalició IU-ICV pateixi un soprenent i inesperat augment electoral, passant del 5% al 31% i convertint-se en la primera força electoral. Sens dubte és obvi que a influència d’aquest blog ha estat més decisiva en la campanya que els debats cara a cara.

Els comunistes no tindrien gaires problemes en formar govern amb la segona força política espanyola, que augmenta encara de forma més increïble,  Esquerra Republicana passa del 2% al 29% en tota Espanya (es a dir, el voten fins i tot a Salamanca). Així doncs entre les dues forces polítiques sumarien suficients suports (60%) per modificar la constitució i proclamar la III República, aprovar el dret d’autodeterminació, acabar amb el concordat amb l’esglesia catòlica i, ja posats a fer, nacionalitzar la banca!

A la oposició queda el PSOE despres de patir una forta caiguda del 42% al 24% i que a més, veient el radicalisme esquerranista del Govern Llamazares-Ridao, deixa a Zapatero com a lider conservador. No seria d’extranyar que l’esglesia, l’exercit o la AVT s’acabin manifestant per demanar el seu retorn!

CIU té una lleugera pujada del 5 al 9% i es converteix  en la única força de dretes amb representacíó parlamentaria, la qual cosa  fa que  Duran  esdevingui  el que ha volgut sempre ser, el Lepen espanyol.

El gran derrotat a les urnes serà sens dubte el PP que perdrà tots els seus vots, passant del 37 al 0%, es a dir, no es votarà ni Rajoy a si mateix!

Al Senat, la coalició Entesa Catalana de Progrés (PSC+ERC+ICV) obtè un 85% del vot i pràcticament com a força unànime, tot i que el possible pacte IU-ERC que deixarà a Zapatero a la oposició pot canviar el panorama.  

Aixì doncs, estimats lectors, queda menys d’una setmana per viure a la República Socialista i Federal Espanyola!!