Anècdotes electorals

Ahir, mentre Europa sucumbia lentament a la dreta parlamentària més extrema des de 1945, davant la indiferència còmplice de milions de progressistes que estaven passant el dia a la platja, jo vaig contribuir a la finalitat política més elevada que existeix: el procés d’elecció democràtica.

Concretament ho vaig fer com a representant de l’administració, es a dir, un treballador eventual de l’ajuntament, amb una formació de ½ hora i que s’ha de fer càrrec de tot el que succeeix en un col•legi electoral, per inverosímil que sigui, com el cas d’una dona que apareixia com a morta al cens, però ella insistia en que no havia estirat la pota encara i pretenia inútilment exercir el seu dret a vot.

Però nosaltres no érem, ni molt menys, els únics personatges estranys que voltàvem per aquell indòmit indret ple d’urnes i paperetes! Per una banda teníem els membres de la mesa, gent gran sense cap preparació prèvia que s’havien de quedar tot el dia al peu del canò i que ens culpaven a nosaltres de que els hi hagués tocat per vuitè cop consecutiu o que la policia no els vingués a buscar per portar les actes al jutjat.

I finalment els meus favorits: els interventors i apoderats. Es tracta d’uns freaks acabats sense res més a fer en la seva trista vida que anar a passar el dia voluntàriament veient com al gent vota, vigilant-se entre ells i col•leccionant còpies de les actes de cada mesa, imagino que per empaperar-se l’habitació o masturbar-se amb elles. El més graciós es que m’he adonat que cada partit presenta un arquetip molt concret de personatge per tal que exerceixi aquest paper, com a mínim a la meva ciutat:

•PSC: Noies i nois d’entre 25 i 30 anys, vestits amb texans i samarretes, amb voluntat d’ajudar en el procés i acabar ràpid.

•CIU: Dones de 40-50 anys amb look de quarentona pija acabada de divorciar i buscant follón. Son insofriblement tocacollons, tenen un caràcter tan agressiu i violent contra qualsevol administració pública socialista, que espantaria als fans més radicals de Batasuna. Veuen conspiranoies per robar els seus pocs vots per arreu i em vaig quedar amb les ganes d’emular a Ramon Mercader estampant artísticament un piolet contra la seva bòveda cranial.

•PP: Homes de 40 o més, vestits d’executiu amb voluntat de passar desapercebuts, tot i que poden muntar en còlera al veure’s acorralats entre marabuntes sociates.

•ICV-EUiA: Ex-hippies de 40-50 anys, sindicalistes retirats i dones madures amb els cabells tenyits de colors inquietants.

·ERC: Nois i noies d’entre 20 i 30 més perduts que un hooligan en una biblioteca.

•Ciutadans: Ultrafreaks autistes que parlen sols en una cantonada amb amics invisibles.

I res, tan sols afegir que les meves taules van ser les primeres en acabar el recompte en tota la meva ciutat, comprovant el primer que la baixíssima participació i l’elevadíssima mitjana d’edat dels votants s’havia traduït en un desastrós resultat per a l’esquerra, tot i que el meu adorat Raül Romeva va mantenir el seu escó, alimentant les meves esperances que, més d’hora que tard, sigui ell qui substitueixi a Saura.

Com a apunt indicar que el Partit Família i Vida va triplicar a Iniciativa Internacionalista al meu col·legi, desobeïnt així a la meva enquesta.