ENTREVISTA A JAHVÉ

Després d’entrevistar a la Verge de Montserrat, a Mahoma o al Rei, aquest blog reempren la ronda d’informals diàlegs amb personatges sagrats e imaginaris de diferents conviccions religioses. Aquest cop ens ha concedit audiència el mateix Jahvé o Jeohvà, divinitat suprema del poble jueu, amb el que conversem sobre història hebrea, el Talmud, així com dels seus gustos sexuals.

-AG: Com es que vostè va permetre que succeís l’Holocaust en contra del seu poble escollit?

–JAHVÉ: L’any 1933 un rabí va encendre un llumí en ple Sabbath!! Com comprendrà, un crim d’aquesta naturalesa tan abominable mereixia un càstig proporcionat!

-AG: Ah clar, això ho explica tot! Tinc un dubte que sempre m’ha encuriosit: menjar polles és pot considerar “kosher“?

–JAHVÉ: Oh,  aquest és un debat teològic apassionant que sovint mantinc amb mi mateix, doncs resulta que cal que transcorrin 3 hores entre que una persona mengi carn i llet, així que si algú degustés un penis (carn) i seguidament li ejaculessin a la boca (ho podem considerar llet?) hauria infringit una de les normes “sehità” sobre el menjar “kosher“. En tot cas la polla hauria d’haver estat  degudament circumcidada!

-AG: I per què cal mutilar una part del fal·lus als nens petits, vuit dies després del seu naixement?

–JAHVÉ: Quina millor mostra d’amor a Deu hi pot haver que oferir-li una part de la teva pròpia polla? A més, a mi m’agraden les tranques ben descapullades

-AG: Vostè té fama de venjatiu i rancorós… es cert o forma part del mite?

–JAHVÉ: Oh, quina bestiesa! Tot al contrari, soc un tros de pa, tot tendresa, amor i abraçades… I qui digui el contrari li envio un àngel exterminador, un diluvi universal, set plagues de llagostes i el converteixo en estàtua de sal… Peró de bon rotllo eh!!

-AG: En quant a demanar a Abraham que sacrifiqués el seu fill Isaac en honor seu…

-JAHVÉ: Era una broma!! ajajaj Es que mira que teniu poc sentit de l’humor els humans!  Com sou uns pecadors  de tant en tant us he de fer aquestes putadetes per recordar-vos la culpa eterna que carrega sobre els vostres espatlles!

-AG: I tot perquè Adam i Eva van menjar una pometa de res??

–JAHVÈ: ERA LA MEVA POMAAAARGGGH!! Era una collita especial per fer sidra i melmelada! Ja sabia jo que hauria d’haver parat la Creació el tercer o quart dia, però em vaig  anar animant, animant, mai veia el moment de parar i en quant me’n vaig adonar havia creat 400.000.000 d’espècies animals i vegetals!

-AG: I fer portar als jueus ortodoxos tirabuixons, barba, roba negre del s.XVI i barrets esperpèntics, forma part del càstig  diví o és una altre brometa catxonda de les seves?

–JAHVÈ: Els tirabuixons em posen palote, les barbes m’endureixen els mugrons i la roba anacrònica és per putejar, bàsicament!

–AG: I quin sentit té la celebració del Sabbath si no es pot fer absolutament res, a part de contemplar-lo! Ni tan sols donar una volta pel parc?

-JAHVÈ: Una volta al parc… sempre i quant no trepitgis la gespa, doncs es podria considerar que estas segant (categoria 3 de feines prohibides en Sabbath), en el cas que la herba et taqués la roba podríem dir que estas tenyint (categoria 15) i si, per un casual, arrenquessis un tros de terra, això jo ho interpretaria com que estas llaurant (categoria 2).

-AG: Moltes gràcies per l’entrevista! M’han entrat unes ganes boges de ser jueu… quina llàstima que els meus pares no ho siguin eh…

-JAHVÉ: De res! Vaig a causar uns quants diluvis, terratrèmols i bombardejos per tal de castigar aquells que hagin fet més de tres passes seguides sense el barret Kiphà!

APOLOGIA DE LA JUVENTUT ACTUAL

Sempre que algú comença un discurs amb l’apocalíptica sentència “Els joves d’avui dia…” ja começo a tremolar. El que ve a continuació és una trillada col•lecció de tòpics segons la qual la degeneració i posterior extinció de l’especie humana és un fet inminent.

Resulta que jo he estat monitor d’un esplai durant 8 anys i he treballat fent extraescolars en un col•legi de Primària, la qual cosa em dona una experiència empírica que em permet ser objectiu i desmuntar aquesta burda fal•làcia analitzant, de pas, el discurs que s’hi amaga al darrere.

Que volen dir realment els crítics de l’adolescència actual?

1.- Els nanos estan poc controlats a casa-> ergo: la culpa es de la independència de la dona

Es el patriarcat el que ha donat forja a aquest ressentiment en contra de la emancipació de la dona, a qui la veu culpable de la suposada degenaració juvenil. O, com diria l’escriptora Lucia Etxebarria, son “El club de las malas madres”, fèmines treballadores criticades visceralment per les marujes envejoses de la seva independència econòmica d’un falus.

2.- Les famílies ja no son el que eren -> ergo: la culpa és del divorci i les mares solteres.

Catolicisme ultra que veu en les noves formes de relació sentimental com el principi i la fi de l’existència humana i no conceb com un noi/a pot ser educat sense la figura d’un pare i una mare. No digem ja el que pensarien d’una parella homoparental.

3.- La culpa és de la ESO-> ergo: tornem a la educació memorística i fins als 14 anys

La ESO va treure a una veritable marabunta de quinquis, skins i gamberros d’entre 14 i 16 anys dels carrers que tenien l’edat suficient per no estudiar, peró encara no podien treballar. Aixó per no parlar de la nova pedagogia basada en valors i estuctures, no en una mera repetició memorística de conceptes. Peró clar, educar millor per tothom, i no per una minoria empollona, requereix de més esforç, amb la qual cosa alguns sectors de professors nostàlgics s’han apuntat al carro de que “la culpa és de la juventud”(no de la seva vagancia, FALTARIA MÉS!!).

4.- Tot ve del Maig del 68-> ergo: tornem al autoritarisme franquista.

La lletra amb sang entra. Que es aquesta mania progre d’abandonar els càstigs físics a l’escola, donar drets als estudiants o no reverenciar als mestres com si fossin cabdills? No, home, no! Copiar lliçons 50 cops si és pedagogia! De braços en creu!

5.- Els joves d’avui dia no tenen valors…

… catòlics, homòfobs, masclistes o racistes. Aquests son els únics principis que, afortunadament, s’han perdut! Es al•lucinant veure amb quina normalitat accepten els diferències i han acabat amb qualsevol perjudici vers els altres. Us ho diu un monitor que mai ha hagut d’entrar en un armari davant els seus nanos!

6.- La droga e mu mala!!

Segons el Ministeri de Sanitat el consum de marihuana entre menors és l’únic estadísticament significatiu: el consumeixen un 29% segons dades de 2003(es a dir un 71% no ho fan!). La resta de substàncies no superen en cap cas un paupèrrim 5%.

L’augment del consum de maria amb prou feines ha augmentat un 4% des de que jo era adolescent, la resta ha variat dècimes, així doncs no veig jo que aquesta pugui ser precisment una causa global de la decadència juvenil. En tot cas ara tenen al abast una millor informació per saber-ne les conseqüències i fer-ne un bon us.

7.- Els joves son uns hedonistes que tan sols pensen en satisfer el seu plaer-> ergo: el sexe es pecat.

Disfrutar de la sexualitat amb precaució no suposa cap perill, en tot cas, el que cal és més educació sexual i superar els tabús. Ara ja no resulta necessari un matrimoni per tapar un embaraç no desitjat: aquesta és la única diferència intergeneracional real!

8.- Els nanos son uns individualistes que no es relacionen entre ells i estan tot el dia al sofà.

Segons dades de 2002 de la Generalitat de Catalunya: Un 56% de joves fa activitats extraescolars entre setamana (un 30% cada dia!!), un 38% forma part d’un esplai o cau escolta, un 64% es membre d’un club esportiu, un 23% realitza activitats musicals, un 7% es membre d’una associació juvenil i un 14% d’un centre parroquial. Home… està prou bé no?

Resumint: cada generació creu que amb ells es va trencar el motllo i que la sang nova que els ve a pendre el relleu son uns infames esbojarrats. Han oblidat la seva pròpia juventut, o és potser l’enveja i el rencor amb la que la troben a faltar el que els fa adoptar aquesta postura?

Dedicat a tots els nanos dels que jo he estat monitor, i que avui son uns admirables joves que treballen àrduament per millorar la realitat, molt millor del que jo els vaig ensenyar!

Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

“Agora” i el fanatisme cristià avui.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

Els veritables motius del rebuig religiós al avortament

Al•lucinant és l’adjectiu que millor escau a la darrera campanya de l’Església Catòlica SA: com li surten els diners per els orelles, han iniciat una campanya publicitària en la que comparen l’avort amb la protecció del linx (!!!)

Els arguments que donen de cara a la galeria, es a dir, els falsos que no creuen ni ells i que tan sols serveixen per entabanar iaies de poble semianalfabetes, és que tots hem estat embrions i que un zigot és un esser viu. Si, i també un espermatozoide! Llavors cada cop que ens masturbem causem un holocaust no? En fi, no donaré més voltes al tema, ja que imagino que ningú que sigui capaç de llegir creurà en la existència d’ànimes en masses amorfes de cèl•lules i burrades per l’estil!

Quin son doncs els arguments REALS de la nostre secta feixista favorita per fer aquesta campanya? Subministrar més carn tendre per a les depravacions pederastes dels capellans? Be,segurament si, però hi ha quelcom més…

La religió no és més que una societat inventada per tal de mantenir l’ordre, la jerarquia i la propietat, legitimant el poder i la submissió de forma divina i garantint el control sobre els mitjans de reproducció social: les dones. Com ja us vaig dir un cop, qui té possessió sobre les vagines, domina totalment el control de l’herència i, per tant, de la propietat.

Així doncs, si les dones poden decidir sobre la seva sexualitat, escollint quan i com volen reproduir-se, s’emancipen de la explotació imposada mitjançant la monogàmia i el matrimoni heterosexual, la resta d’institucions que formen part del entramat patriarcal destinat a  controlar la successió de les propietats econòmiques.

Els cristianofeixistes, presos de la bogeria pròpia de qui veu com el seu imperi moral s’enfonsa inexorablement, han arribat a l’extrem d’excomulgar a la família d’una nena brasilenya de nou anys que va interrompre el seu embaràs després de ser brutalment violada pel seu padrastre.

Tots hem estat embrions, si, però alguns seria millor que s’haguessin quedat en avorts!

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

 

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA””

 

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta del centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

CAPITOL 2 CLICANT AQUÍ

Islamofòbia i etnocentrisme

M’horroritza veure com, darrerament, els arguments dels defensors del sionisme israelita han adoptat un caràcter perillosament islamofòbic i etnocèntric. Sense anar més lluny els meus pares, que l’únic motiu que em saben donar que justificar la massacre que està abordant l’estat d’Israel sobre la franja da Gaza és una llista de tòpics tronats sobre l’Islam.

Així doncs, i aprofitant que avui em toca estudiar el temari referent al sorgiment del Islam i l’evolció d’Al-Andalus, anem a revisar i desmuntar aquests perjudicis amb arguments racionals i objectius:

1.-L’Islam és una cultura inferior i subdesenvolupada.
-> Tothom creu, obviament, que la seva cultura és la millor i que totes les altres son inferiors. D’això ja se’n varen adonar els antropòlegs socials del s.XIX, com Boas i Malinowski, que plantejaren els principis teòrics del “relativisme cultural” segons el qual es impossible arribar a comprendre o jutjar una realitat cultural si no se’n forma part i tan sols se la pot descriure exteriorment. Els valors socials d’una cultura tan sols son vàlids per aquesta, per tant la nostre visió del món, determinada per la Il•lustració i els Drets Humans, es vàlida i aplicable per la nostre realitat jurídica i, presumiblement desitjable per les altres, però no som nosaltres a qui ens pertoca imposar els nostres principis a ningú fent gala del imperialisme moral que tenien els colonitzadors britànics al s.XIX o els espanyols a l’Amèrica llatina del s.XVI.

2.- Iran és una potencia militar perillosa per a Occident
-> Iran no ha atacat cap nació occidental des del s.V aC. El principal venedor d’armes a Iran ha estat EEUU, concretament la administració Regan (escandol del Iran Contra), durant la guerra Iran-Irak i a través d’Israel. El programa d’expansió del armament nuclear del Sha va ser completament desmantellat per Jhomeini. Els míssils Shihab-3 que se suposa que tenen, en cap cas podrien amenaçar Europa ja que el seu radi d’abast es molt inferior a la distància geogràfica amb el nostre continent. En tot cas representaria una amenaça per Israel que, òbviament, té un armament moooolt superior.

3.- Els règims islàmics son intrínsecament totalitaris, teocràtics i d’extrema dreta
-> Per començar dir que Marx i Engels van basar part de les seves teòries dialèctiques en l’historiador Ibn Jaldun del s.IX. Per continuar han existit règims comunistes o socialistes a quasi tots els països islàmics, com a Iran als 40’s o Egipte amb Nasser als 70’s.

4.- La nostre cultura Occidental es basa exclusivament en la tradició grecorromana i cristiana, no tenim cap influència islàmica.
->Noo! Cap! Tan sols petits detalls com l’àlgebra d’Al-Jwarizimi, la agricultura intensiva, la química, les aportacions a la medicina moderna d’Averrois o Ibn al-Jatib, el descobriment de la brúixola, el paper, la transmissió de la filosofia clàssica gràcies a les traduccions d’Avampace i Averrois, o l’elaboració de la primera enciclopèdia, que no va ser la de Diderot, sinó que la va realitzar Ibn Abd Rabí al s.IX (titulada “El collaret únic”) Això per no parlar de els seves aportacions arquitectòniques al patrimoni cultural de la Península, clar!

5.-Els països islàmics son profundament homòfobs
-> No discuteixo que és cert, però matisem-ho!
En primer lloc dir que no hi ha cap base en tot el Cora ni la Sunna que parli d’homofòbia, com si ho fa la Bíblia, per cert. La condemna religiosa a la homosexualitat, segons la opinió d’Abdennur Prado (Junta Islàmica Catalana), és basa en una mala interpretació d’algunes ummes en les que es defensa el rol masculí del home. De fet, existeixen corrents islàmiques que toleren el marimoni homosxual des de fa SEGLES! A Espanya, segons el “Acuerdo de Cooperación firmado entre el Estado español y la Comisión Islámica de Espanya” de 2006 es reconeix totalment el poder per establir matrimonis religiosos islàmics de caracter homosexual, cosa absolutament impensable a l’església catòlica!!
Dels 85 paisos que condemnen la homosexualitat, 26 son islàmics.Però, recordem que al mon musulmà mai ha existit un Stonewall ni un Maig del 68 i una cosa son les lleis i l’altre la pràctica: tinc amics que han assistit a orgies  gais en hotels de Teheran o que han lligat en bars obertament d’ambient a Istambul.

6.-El Cora propicia el suïcidi prometent un paradís amb verges
->No! Al contrari, el Cora especifica clarament la condemna al suïcidi i al assassinat i prohibeix l’entrada al paradís als que ho cometin! El terrorisme és un moviment de caire exclusivament polític que poc te a veure amb cap escriptura sagrada.

Dit això, abans que us llenceu a la meva jugular com hienes famèliques, dir-vos que soc ateu i rebutjo totes les religions per igual, però que abans de prejutjar una realitat tan infinitament complexa com la islàmica, que tal si ens documentem una mica?
No clar, es molt millor ficar tothom al mateix sac, sense tenir en compte que existeixen grups musulmans tan diferents com els Xiites, que prediquen una interpretació laxa i individual de les escriptures, fins als Khariqites-azaquites, que plantegen la pena de mort als infidels, pasant per els ortodoxos Sunnis, o els místics Sufís.
Es necessari un procés d’il•lustració al món islàmic? SI!
Aquest es farà mitjançant la invasió militar americana? NO, ja que el xoc orient-occident tan sols provoca un radicalisme en els principis islàmics, com es va demostrar amb la contrarevolució de Jhomeni o els moviments Talibans que han sorgit recentment com a fanatització d’una societat que, sense influències externes, ja hauria assolit el laïcisme social fa temps!

L’eterna lluita de la Raó contra els Sentiments

Aquests dies en els que em trobo inmers en una desmesurada guerra contra un incommensurable temari que avarca tot el contingut de carreres d’Història, Art, Geografia i Dret, estic arribant a diverses conclusions teòriques, que no sé si seran pròpies de la meva saturació o de que ja he passat a un estat mental superior. En tot cas, aquesta és la meva primera aportació…

Tota la cultura humana es troba dividida en dues línies paral•leles, enfrontades diametralment entre si des dels albors dels temps que es manifesten en tots els camps de la cultura. Aquestes línies venen derivades d’una eterna disputa entre els sentiments i la Raó.

En la Filosofia veiem com ja en el classicisme grec es contraposava l’idealisme platònic amb el pragmatisme aristotèlic. Aquestes dues corrents han seguit vies paral•leles al llarg del temps; els idealistes varen aconseguir dominar el pensament durant segles gràcies a la religió cristiana que, mitjançant teòrics com St. Agustí, perpetuaren les corrents idealistes platòniques al pensament medieval. Aquesta corrent teòrica va arribar al seu esplendor amb Hegel i es troba avui representat per les corrents postmodernes. Mentre estant les teories derivades de la raó es fragmentaren en els teòrics partidaris del deductivisme racional matemàtic (Descartes) i el materialisme empíric (Marx).

Òbviament, aquestes corrents teòriques han tingut la seva concreció material en la Història política, on en els darrers segles hem vist com les corrents idealistes- sentimentals plasmaven el seus principis amb les teories nacionalistes, etnicistes, racistes i utòpiques, ja fossin tradicionalistes (carlistes) o revolucionàries (anarquistes), mentre que les corrents sorgides de la raó i la ciència varen dur a terme totes les revolucions que han originat la configuració actual del nostre sistema polític- la francesa ens ha donat la democràcia, la industrial la tecnologia, i la russa (us agradi o no) els drets socials i l’estat del benestar.

Però és en el camp del Art on aquesta lluita raó-sentiments es veu més clarament: les corrents pictòriques i arquitectòniques han oscil•lat pendularment entre aquells models que partien de la perfecció tècnica i la imitació (classicisme grecoromà, Renaixement i barroc,realisme i neoclassicisme), en contra d’aquells altres que plasmaven sentiments del autor, que bàsicament es basava en la seva intuïció i llibertat creativa (romanticisme, avantguardes i, en bona part, l’art romànic i gòtic).

Tot això em porta a formular-me un seguit de qüestions: On es troba doncs la base per aquesta dualitat que ha marcat constantment la evolució de la cultura humana? Té la clau la psicologia? Es troba la conducta humana dividida en una bipolaritat esquizofrènica entre les persones que segueixen al seu jo emocional i aquelles que, com jo, fem cas del racional? Pot existir un terme mig o son esferes de la realitat impossibles d’ajuntar? Es millor la frivolitat del sexe efimer i impersonal o la passió del amor idealitzat?

I vosaltres sou racionals o sentimentals??

Es el suïcidi un acte de valentia?

Arran de la mort d’una de les components del grup de música petarda Nancys Rubias, que es va llençar daltabaix d’un pont, m’he plantejat obrir un debat moral sobre el suïcidi i si aquesta pràctica ha de seguir sent tipificada com a delicte al nostre codi penal (fins i tot està penalitzat no evitar que un altre ho faci) o bé hem de canviar la percepció sobre aquest fet i entendre-ho com un sublim acte d’extrema valentia.

Al Japó els samurais practicaven un ritual anomenat “seppuku” (Biel, corregeix-me si vaig errat), on voluntàriament acabaven amb la seva pròpia existència mitjançant l’eviscerament amb una daga, després de veure sake i llegir un poema de comiat anomenat zeppistu. Aquesta pràctica es considerava la més honrosa forma de morir i, tot i que va caure en desús per la seva prohibició legal l’any 1873, encara al 1990 un alt directiu d’una empresa ho va practicar davant l’anunci de la seva jubilació forçada.

El cristianisme considera el suïcidi un pecat horrible, equivalent al assassinat i en prohibeix l’entrada al cel a qui l’hagi practicat, ja que entén que aquesta persona ha renunciat a la salvació oferta per Deu. A la Bíblia trobem diversos exemples de suïcides, tots ells persones cruels i malvades com Saúl, Ahitofel o el mateix Judes.

En quant a altres religions, per a Budistes o Hindús, el suïcida es reencarnarà en una altre vida on sofrirà exactament els mateixos problemes que l’han dut a la seva tràgica mort (ja és mala sort, eh). Els jueus, tot i que no tenen cap prohibició expressa dins les normes del Talmud, les autoritats rabíniques postalmúdiques varen establir lleis penalitzant l’acte i considerant-lo un atemptat contra la creació de Deu a partir d’una cita del Gènesi “El Creador declara así que castigará a toda aquella persona que derrame su propia sangre” (Génesis 9:5).

Però i l’Islam? Son els terroristes suïcides uns pecadors o uns màrtirs divins? El Corà prohibeix explícitament posar fi a la pròpia vida i és un mite completament fals la promesa d’un paradís ple de verges disponibles als suïcides per la causa. Per tant podem concloure que els atemptats terroristes suïcides NO es fan en cap moment per ordre religiosa ni emparada sota aquesta, sinó exclusivament per finalitats polítiques.

Dintre de la psicologia es distingeixen diferents tipus de suïcidis segons si la persona tan sols vol cridar l’atenció, però no té cap intenció real de dur-lo a terme (amenaça suïcida), segons si té un mètode planificat o li és absolutament igual la forma o si és accidental o intencional. Les idees suïcides son molt freqüents en l’adolescència sense que comportin un perill real; es calcula que tan sols acaba amb la seva existència un de cada 300 adolescents que s’ho ha plantejat.

Bé i finalment exposaré el meu particular punt de vista: jo crec, òbviament que el suïcidi és la darrera opció que un pot prendre i que no hi ha cap problema tan greu com per emprendre aquest camí sense retorn i, amb l’excepció de malalties terminals, estem amb la obligació legal i moral d’impedir que un altre ho porti a terme. Dit això crec fermament també en el dret al propi cos i que si finalment algú opta per aquest tràgic camí, no es pot penalitzar al supervivent ni estigmatitzar o avergonyir-se de qui ha tingut aquest infinit valor.

I vosaltres, que n’opineu?

PD: La fotografia es titula “Barbie suicide nº12” i es obra del fotògraf italià Roberto Roseano

PPD: Us deixo amb la millor cançó que s’ha escrit mai sobre el tema, “Rock & roll suicide” de Bowie.