Un record hivernal *by Toni, ex-arqueòleg*

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann

Metamorfosi

Jonathan va deixar anar un sonor i agut crit quan, horroritzat, va contemplar davant el ronyós mirall de la seva habitació com s’havia transformat, de la nit al dia, en una quarentona progre acabada de divorciar; amb el seu típic cabell curt tenyit de vermell i la roba minúscula i arrapada que escanyava cruelment els seus mitxelíns amb uns llampants colors que semblaven dir a crits “estic buscant pollón follón”.

Hi havia d’haver alguna explicació racional per aquell fenomen, tan desconcertant a primera vista. Potser si hagués prestat un xic més d’atenció a les classes d’ESO, en comptes d’anar-hi completament fumat o passant l’estona masturbant-se a les darreres files, ara entendria perfectament que aquella sobtada metamorfosi no era més que un dels típics efectes secundaris del còctel de pastilles de dubtosa procedència que havia ingerit la passada nit.

I encara havia tingut sort! La transformació hauria pogut donar com a resultat un ésser veritablement monstruós … com per exemple… la nova cantant de Presuntos Implicados!!.

Li esperava un futur d’allò més encoratjador: ja no hauria de continuar treballant de traficant d’heroïna en col·legis de primària, a partir d’ara obtindria ingressos de la pensió del seu ex, amb qui es barallaria constantment per la custodia d’una filla pija, que segurament s’hauria tornat anorèxica per cridar l’atenció dels seus progenitors.

I que dir dels seus nous hobbies! El tunning havia caigut sobtadament en l’oblit i ara sentia una inesperada motivació per organitzar trobades tupper-sex amb altres quarentones progres. S’apuntaria a un gimnàs per fer tai-chi o, per què no, a sortir de marxa, mig borracha, a qualsevol revetlla de poble amb orquestra d’organillo per tal de tirar-se el primer llenyataire despistat que trobés per davant.

Pum!!!!

Però de sobte, un tret sec i sonor va posar fi a les seves fantasies de feliç divorciada. La seva novia, una perillosa garrula violenta molt temuda al barri, havia acabat la seva dura jornada de caixera al prostíbul i, sense pensar-ho dos cops, havia volat el cap d’aquella estranya desconeguda que es mirava amb cara de viciosa al seu mirall, ara esquitxat dolçament per vísceres i sang.

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

Un conte nyonyo

 Fa dies alguns lectors del blog em van acusar vilment de ser incapaç d’escriure històries empalagoses i romàntiques protagonitzades per heteros … aixi doncs vosaltres ho heu volgut!! Aquesta és la meva irònica i exagerada vísió sobre la nyonyeria, dedicada de tot cor a tots els meus lectors heteros! 

La Martona era molt feliç: encara no s’havia diplomat en Educació Infantil i el seu promés, en Rai, ja li havia proposat casar-se.

Havia començat a sortir amb el Rai als 13 anys, als 18 s’havien fet el primer petó i sempre, sempre havien mantingut encesa la flama del amor com el primer dia, cuidant els detallets, fent-se regalets sorpresa per no caure en la monotonia, o trucant-se 10 cops al dia.

I ara, amb la boda, ella fins i tot havia deixat d’anar a classe, no podia pensar en res més i, total, de que li serviria una Diplomatura quan estigués tot el dia a casa cuidant els fills, que de ben segur no trigarien en arribar? En Rai s’acabava de llicenciar en Ingenyeria Industrial, una carrera de debó, i ja s’encarregaria ell de portar els diners a la família. Ho tenia tot calculat al milímetre.

Però de sobte, sense previ avís, la desgràcia va arribar a la seva vida….

Era un bonic i encisador capvespre del més de Maig i res feia presagiar la tragédia que estava a punt de succeïr. La Martona anava tota feliç caminant pel Gran Parc, ensimismada llegint el catàleg que li havien donat a la Agència, pensant en els detalls del seu viatge de noces a Eurodisney, on coneixerien per fí al Mickey i la Minnie, i no va prestar cap atenció a aquell fatídic cartell, on es podia llegir perfectament:

“Prohibit trepitjar la gespa”

Quan s’en va adonar ja era massa tard: els seus peuets calçats amb unes sabatetes de xarol rosa estaven esclafant la verda herba, acabada de regar.  La Martona va llençar el catàleg amb totes les seves forces i començà a correr esporuguida cap a la sortida del Gran Parc, mentre les llàgrimes de culpa afloraven tremoloses als seus ulls, apagant aquell etern somriure que sempre havia il·luminat el seu rostre.

Es sentia bruta, pecadora, com una vulgar criminal. Com havia pogut? Segurament l’hauria vist mitj barri i no dubtarien en assenyalar-la pel carrer com si fos una meuca qualsevol. Amb quina cara es presentaria ara al casament? Com li explicaria aixó al Papà? I al Rai?

 Així doncs va decidir posar punt i final a tanta agonia i sofriment: havia arribat el moment d’acabar amb aquella punyent fal·làcia en que s’havia convertit la seva vida. Sense pensar-ho dos cops es va tapar el nas amb una ma mentre amb totes les seves forçes tancava la boca, esperant  que la Mort se l’edugués cap al més enllà on els angelets, de ben segur, compendrien que el seu final tràgic era la única sortida que li havia deixat el destí. 

 PD: La fotografia que encapçla el post es titula “Little princess” i és del fotògraf especialista en arqueologia Aykan Özener, mentre que la imatge que tanca el relat es diu “Death” i és obra de Cezary Galaj.

Tens un missatge no llegit…

La Irene va obrir l’ordinador per primer cop en dues setmanes, el mateix temps que portava de baixa per depressió, ficada dins un llit, plorant i dormint, sense més companyia que les caixes d’orfidal i diacepan que s’amuntegaven sobre l’escriptori.

 Amb tota la desgana del mon va mirar els mails que tenia pendents a la seva conta de correu electrònic, tot i que es temia que fossin xorrades infumables, bajanades inútils i propaganda que en cap moment havia demanat. Sabia que dificilment n’hi hauria cap  d’un amic preguntant pel seu estat de salut, o d’un company de la feina o familiar preocupat.

Però de que s’extanyava?  Durant aquell any en que havia sortit amb l’Alex s’havia distanciat totalment del seu cercle d’amistats fins al punt que els qui un dia foren inseparables havien passat a ser simples coneguts o saludats, testimonis d’un llunyà i oblidat passat en el que ella havia estat la més  popular de la facultat.

No va ser fins el dia en que l’Alex la va deixar que  es va adonar de fins a quin punt s’havia tornat absolutament adicte a la seva parella, una droga que ara li era impossible d’aconseguir i que li estava causant un mono d’imprevisibles conseqüències.

El mateix dia en que va llegir aquella maleïda noteta mal garabatejada a llapis, agafada amb un iman sobre la porta de la nevera… això era forma de trencar una relació? Sense cap mena d’explicació racional? Segur que s’havia enrollat amb una d’aquelles meuques jovenetes de la seva feina i no havia tigut el valor de confesar-li, ni d’agafar-li el telèfon un sol cop. L’odiava tant…

“Té 1 missatge no llegit“

Com? No entenia Res! La Irene es va tornar boja mirant la seva conta de correu. Aparentment ja havia obert i esborrat els 34 mails carregats d’absurd SPAM i no trobava quin era el misteriós missatget que li quedava per llegir. 

Així que va començar a tirar enrere i enrere, rebuscant entre els arxius de feia setmanes, mesos i fins i tot anys: això ja era una questió d’orgull! Fins que al final va localitzar aquell maleït correu, que els atzarosos designis del destí s’havien encaregat de mantenir ocult fins aquell moment. 

Hola Irene!

Soc l’Alba, la germana del Alex. Demà marxo a Australia a fer un màster i dubto que ens tornem a veure en molt temps. Tan sols dir-te que admiro el teu valor i coratge d’iniciar una relació amb el meu germà, sabent que els metges amb prou feina li han donat una esperança de vida d’un any. De ben segur que no hi ha millor forma disfrutar aquest efímer perìode que al costat de qui estimes.

Alba