Filtrada la conversa entre Rajoy i Obama!

–Hola bona tarda. Ha trucat a La Casa Blanca, l’atén Barack Obama. En què el puc servir?

-Bona tarda. Disculpi les molèsties. Soc Mariano Rajoy…

– Miri, no estem interessats en cap promoció d’assegurances mèdiques, telèfons mòbils, pizzes, fregones ni cap altre oferta de telemàrketing, disculpi. Ja anem servits!

– No! No! No! Que soc el president d’Espanya!

– Espanya… Espanya… això no es una república bananera sud-americana?

– Doncs no! jeje som una monarquia i estem a Europa. De bananers, però en som una estona. El trucava ja que no sé si coneix la dramàtica situació per la que estem passant…

– Alguna cosa havia sentit: han deixat de comprar els nostres productes oi? Quina colla de galifardeus entremaliats!

-Bé, de fet… no tan sols això. Tenim un atur galopant, la prima de risc desbocada, desnonaments hipotecaris, bancs en fallida, corrupció endèmica i jo vinga retallar serveis socials i apujar impostos, a veure si acaba de petar tot plegat.

– Oh quin crack! Bé, al gra que no tinc tot el matí per collonades! Que vol que hi faci jo? Que us aplaudeixi?

– Doncs bé, havia pensat que potser estaria interessat en apadrinar un infant espanyol, per tal que deixi de passar gana...

– Oh que tendre, que maco. Igual me’l podria endur aquí a la Casa Blanca per tal que les meves filles juguin amb ell!

– Quina bona idea! Jo havia pensat amb una nena que es diu Soraya. Es tota petitona i bufoneta! Un encant! Ni estudia ni treballa, la pobre, la viva imatge de la crisi. Si vol ara mateix li embolico per regal!

– Miri, no se’n parli més. Cada cop que veig les esfereïdores imatges dels ni-nis espanyols al telenotícies se’m trenca el cor;  la meva consciència està negre i no puc ni aclucar un ull a la migdiada!

– Gràcies! No sap com d’apreciada serà la seva contribució pels ciutadans espanyols. Sempre estarem en deute amb vostè! Adéu i gràcies.

SOMNI Nº2: Jo, soldat a l’Irak

Doncs si! Aquesta nit he aconseguit recordar un fragment de somni, amb argument i tot, i finalment puc actualitzar aquesta abandonadíssima secció, esperant que algun psicoanalista diagnostiqui per fi quina es la meva bogeria.

Resulta que, per algun confós i estrany motiu, decidia apuntar-me a l’Exèrcit Espanyol i marxar de voluntari a Irak (on ja no tenim tropes, però tan es) com qui s’en va de colònies a Vic. Suposadament m’hauria d’encarregar de protegir el Museu d’Antiguitats de Bagdad, per tal d’impedir que els traficants i espoliadors robessin les importantíssimes obres arqueològiques de l’antiga Mesopotàmia, allí exposades, com realment va succeir. Així doncs, dedueixo que l’acció passava al 2003 i si la fantasia onírica fos racional, jo tindria uns 21 anys.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa  ens reunia en un immens supermercat militar per tal de triar el nostre uniforme que, paradoxalment, podíem escollir entre una gran infinitat de models i estils:  jo m’acabava decidint per un indie-fashion amb convers i pantalons texans ajustats. La cosa no pintava malament i ja havia reconegut entre altres membres de la tropa alguns antics amics gais, hippies, punks i okupes…realment l’exèrcit espanyol ja no és el que era!

Un cop aterràvem a Bagdad començava la nostre preparació física al campament: jugar a Voleibol amb una pilota de drap rosa, i llençar-se en tirolina per sobre de l’Eufrates (o del Tigris, who knows?). Però jo no donava ni una: enviava la glamurosa bola en mig del desert i em quedava penjat com un pernil quan uns arbusts s’enredaven a les meves convers. No m’havia convertit precisament en l’estrella de la legió…

Peró no hi ha temps per perdre en fútils entrenaments: Rebem la notícia d’un atac terrorista imminent, ens donen una metralleta a cada un, fem la motxilla ràpidament i fugim per un passadís subterrani inundat per l’aigua dels rius que baixa a tota pressió. Jo avanço amb molta dificultat i als pocs metres ja m’han deixat enrere.

–Hola?? Hi ha algú??– pregunto a les fosques. I si, un grup d’islamistes clònics a Bin Laden m’han trobat i rodejat, amb la qual cosa llenço l’arma a l’aigua i els hi dic – Soy Español! No me mateis! Secuestrad-me! Seguro que mi gobierno paga el rescate!!-

I en pocs dies ja estic arribant a l’Aeroport de Prat, contemplant amb desolació com la única iniciativa ciutadana que s’havia realitzat per demanar el meu alliberament… era un grup al Facebook!

El conte de Lady Gaga

 

Hi havia una vegada un país molt glamurós, anomenat Regne de del Pop, on hi governava des de feia tres llargues dècades una absolutista Reina, que duia per nom Madonna, aclamada i estimada per tots els seus humils serfs, que incondicionalment obeïen les seves ordres, encara que aquestes fossin tan aparentment incomprensibles com barrejar hip-hop amb guitarra acústica per fer un a cançó sobre la guerra d’Irak. Els camins de la divinitat son inescrutables.

Entre els més savis erudits del país corria una profunda preocupació: era evident que la Reina no viuria per sempre i si no trobaven ràpidament una Princesa disposada a heretar el tro, una sobtada desaparició de Sa Majestat seria una bona ocasió que no desperdiciarien els pèrfids arxienemics del malèfic Imperi del Heavie per envair-los, esclavitzant-los al mal gust i a la testosterona heteropatriarcal per sempre.

Així doncs van agafar la sabata de cristall, buscant pels racons de cada poblet alguna pagerola que es transformés, de sobte, en una sobrenatural Diva amb una ma dura com per portar les regnes del Estat.

Peró no hi havia forma! Cada cop que creien haver trobat algú que semblava encaixar amb la talla del calçat es rapava el cap, conduïa la carrossa reial borratxa, feia duos amb Bisbal, es deixava apallissar pel bufó de Palau o, simplement, li anaven grans els vestits de Reina.

Fins que. un bon dia, va aparèixer del no res una Lady que va deixar a mig reialme amb un pam de nas.Li va costar d’encaixar la cristalina sabata, peró aparentment la duia amb tanta gràcia que semblava feta per ella.

La cort anava ben plena de retòriques insinuacons: Qui era aquella misteriosa dama que cobria la seva cara de Pòquer amb unes fosques ulleres de sol i transformava la seva indumentària a cada minut? No seria pas un príncep que amagava la tita entre perruques i lluentons?

Els savis reials, farts de tanta mamarratxa amb ínfules de monarca, li van demanar una prova irrefutable per tal de deixar-la seguir escalant els esglaons cap al tro. Ella es va limitar a obrir un cofre polsegós que sempre duia al seu equipatge i això es el que en va sortir:

Un record hivernal *by Toni, ex-arqueòleg*

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??”

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

“Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

–Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

“Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees”

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

–Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

L’Arqueòleg presoner (I)

L’Arqueòleg va separar lentament les seves parpelles… Que havia succeït?? La seva capacitat memorística no li permetia esbrinar la raó per la qual es trobava dins aquella fosca i humida habitació, on no semblava haver-hi cap porta, finestra o moble algun, més enllà de la tènue llum d’una bombeta que pampalluguejava furtivament al sostre.

Pres del pànic el nostre protagonista va començar a colpejar violentament un dels quatre murs entre els que es trobava engabiat, repassant mentalment totes les hipòtesis, per descabellades que fossin, que li permetessin donar una explicació coherent a l’estranya i desconcertant situació.

– HOLAAAAAAAA??? HI HA ALGÚ?? SOCOOORS!!

Però la única resposta que va obtenir a la desesperada crida d’auxili fou l’eco sord de la seva pròpia veu.

“Aquest deliri ha de ser fruït una paranoia meva… segur que m’han posat una drogaïna al•lucinògena al colacao!! O… igual simplement és una broma estúpida, jejej…”

Els seus pensaments foren interromputs bruscament per una veu distorsionada mitjançant vocoder,  trencant així l’angoixant silenci i provocant un ensurt al desesperat presoner…

MUAHAHAH

–Bon dia Arqueòleg! Que tal? Suposem que encara no ho hauràs endevinat no, gamarús? Som els teus arxienemics reunits pes esclafar-te definitivament! Els protagonistes de l’estúpida Llista Negre hem decidit posar punt i final a la teva pretensiosa i egòlatra mania d’opinar amb llibertat, desafiant les convencions socials que la mitologia dogmàtica ha trigat milers d’anys en construïr!

MUAHAHAH
Doncs res! Avui mateix  hem anunciat que t’has convertit en monjo de Montserrat i que et clausures a la vida espiritual del monestir per tal de reflexionar sobre els teus crims! i no esperis que els lectors del teu blog moguin un dit per tú; ni tan sols han estat capaços de dexifrar la meitat de les  pistes que els teus familiars els van deixar.

MUAHAHAH

–I que penseu fer amb mi?? Deixar-me morir d’inanició??… Hola??

Però ja era tard per buscar respostes:una infernal melodia prou coneguda va començar a retronar per tota la habitació: si, era la discografia completa de “La Oreja de van Gogh” i Amaia Montero en solitari materialitzada en forma de decibelis,  fent que el pobre Arqueòleg comences a retorçar-se per terra com un cuc.

“Ja ho tinc!! Trencaré la bombeta i, amb els fragments de vidre resultants, em tallaré les venes! Es la única forma d’acabar amb aquest turment infernal!!”

Desafiant els tenebrosos sons que vomitaven uns invisibles alteveus, el sofert blogger va aconseguir posar-se dempeus i estirar el braç… però de sobte, un esglai va li recorrer daltabaix la seva columna vertebral…

Allí hi havia algú més! Dempeus en una fosca cantonada es retallava a la ombra una silueta aparentment humana….

**********************

Tu decideixes com continua aquest terrorífic relat!! Proposa, mitjançant un comentari, qui vols que sigui el malèfic personatge (real, imaginari, viu o mort… PERÒ FAMÓS) a qui s’haurà d’enfrontar l’Arqueòleg, en un combat a mort, per tal de sortir del seu captiveri i tornar-nos a deleitar amb els seus posts!!! De la teva participació depèn el futur d’aquest blog! COMENTA!

S.O.S: L’ARQUEÒLEG HA DESAPAREGUT!

Aquest és un comunicat urgent per part dels familiars del Arqueòleg a tots els lectors d’aquest blog:

L’autor d’aquesta web va desaparèixer ahir misteriosament sense deixar cap mena de rastre, quan passejava sense companyia per la ciutat de Barcelona entre la Plaça Urquinaona i Arc de Triomf entre les 20:00 i les 21:00 h.

Les versions dels diversos testimonis interrogats pels Mossos d’Esquadra ens han deixat un xic preocupats i desconcertats. Segons una dona de 60 anys, que passejava tranquil•lament el seu Gran Danès, afirma que el va veure xerrant amb una dona de cabells rissats i accent peculiar, prop d’una estàtua d’un senyor que agafa una bandera. A partir de les dades recollides n’hem elaborat un cutre retrat robot per si pot ser d’ajuda.

Un grupet d’adolescents emo, fans de Tokio Hotel, asseguren haver-lo vist entrar dins una furgoneta, on hi havia imprès el logo que a baix veieu reproduït. No s’ha pogut obtenir més informació ja que han començat a plorar i amenaçaven amb suïcidar-se degut a la pressió psicològica del interrogatori.

Finalment aquest matí hem rebut una estranyíssima carta amb remitent de Puigcerdà, que deia així:

“Estimats amics i familiars, he decidit fer-me monjo de clausura al Monestir de Montserrat. Se m’ha aparegut la Moreneta i m’ha fet entendre que la meva vida entregada al vici era un complet error. Adéu.

Arqueòleg Glamurós”.

El fet que a la nota no hi aparegués cap falta d’ortografia, ni error tipogràfic és la pista clau que ens ha dut a pensar que ell no n’és l’autor veritable!! Així doncs és possible que es trobi segrestat o retingut contra la seva voluntat!

Us agrairíem que si algú en té cap pista ens deixi un comentari aquí, ja que comencem a estar veritablement preocupats!!

El fill del Odi

En Mark tanca fort els punys, respira a fons i aguanta una atrevida llàgrima que pretén escapar d’aquell capirot. El seu pare li ha dit que els blancs no ploren, que això només ho fan els maricons, els hispans i els negres que darrerament han envaït el seu petit i tranquil poble de Luisiana.

Però tots els seus esforços son en va, no pot evitar sentir pànic al veure aquella immensa creu en flames rodejada de paios amb túniques i capirots decorats amb creus celtes, esvàstiques, el “KKK” i l’emblema de la Ordre, mentre el gran líder Raymon Foster, alies “Chuck”, recita a crits una enèrgica condemna al President Barack Obama que, segons ell, és l’Anticrist.

Amb tan sols 8 anys ja coneix l’odi pur, un sentiment injectat en dosis diàries a cada comentari, en cada mirada, en cada bufetada rebuda per jugar amb un company negre al carrer o per mostrar algun tipus debilitat en públic.

Avui, però, es un dia en que s’hauria de sentir molt orgullós. Tota la seva família ha acudit en ple per presenciar el ritual d’iniciació de la seva mare, la Cyntia, que  passarà a formar part del Klan, com el seu pare i el seu avi.

La Cyntia s’agenolla davant en Raymon, dona un tímid petó a la senyal de la Ordre dels Cavallers on es llegeix en lletres gòtiques “ARREPENTEIX-TE AMÈRICA” i, saltant-se el guió pautat, gira el seu cap enrere on, per un instant, creua la mirada amb la seu seu fill Mark.

Es això el que vol per ell? I si tota aquella parafernàlia de processons amb capes, capirots i creus en flames no és més que un circ de fanàtics i no la salvació del cristianisme? De sobte recorda totes les advertències de la seva família i antigues amistats, amb qui ha perdut el contacte des del dia que es va casar.

La Cyntia s’ aixeca i, davant la sorpresa de tothom corre per agafar al Mark i fugir cap al bosc, lluny d’aquella orgia de fanatisme delirant.

Però fa tard: una bala sortida del puny del Chuck tenyeix ssobtadament de roig el seu capirot, davant els aplaudiments fervorosos de tots els presents. Tots? No, un petit nano de 8 anys va deixar anar, per fi, la llàgrima que tant li havia costat guardar.

PD: Conte fictici però inspirat en una noticia real, la mort de Cynthia Lynch en mig d’un ritual del KKK el passat Novembre a Luisiana. Fotografies publicades al darrer número de la revista Life

Somni nº1

Avui, aprofitant la paupèrrima audiència que tinc en cap de setmana, inicio una nova secció experimental dins el blog: la meva incursió en la literatura onírica, un camp ja explorat abans pels surrealistes pictòrics i cinematogràfics! Bàsicament consistirà en narrar-vos i compartir els somnis que tinc com tan bonament recordi, i d’aquesta forma col·leccionar-los per sempre… llàstima que no aconsegueixi retenir-los gaire temps un cop despert. I per començar el que m’ha turmentat la passada nit.

Al inici del meu deliri oníric estava jo al esplai, d’on era monitor fins fa dos anys, preparant unes colònies cap a una muntanya molt alta i nevada. Per algun estrany motiu els educadors havíem de preparar el dinar abans de marxar, que consistia bàsicament en una olla gegantina de sopa.

Però, fent gala de la meva poca destresa psicomotriu (ni en els meus propis somnis aconsegueixo ser hàbil), al posar la sopa a les carmanyoles dels nanos se’m bolcava i  formava una riera espectacular inundant tot el carrer, fet que causava l’alarma i el kaos en el veïnat proper, provocant la intervenció de la policia que acabava arrestant a tot l’equip de monitors del esplai.

Un cop a comissaria resulta que s’havia creat, espontàniament, una manifestació de castellers i diables a la porta, protestant per la injusta detenció (a qui no se li ha caigut mai un plat a terra?), mentre els polis ens explicaven que es veien obligats a torturar-nos, no per que a ells els hi agradés, ni per treure’ns cap mena d’informació confidencial, sinó per pura rutina i tradició folklòrica.

Però gràcies al rebombori format per la concentració de dimonis i anxenetes, jo aconseguia fugir amb l’ajuda d’una punki sinistra que em duia a casa seva, una luxosa mansió amb mobles de disseny, on tenia amagada una secreta habitació situada a sota del seu sofà de vellut blau. Jo li explicava que a mi les ties no m’anaven gaire, però ella insistia que ja que m’havia rescatat li podia fer algo…

Finalment eixiem d’aquell antre de luxe mòrbid i, un cop al carrer veia com totes les cantonades estaven encartellades amb la meva foto: la sonada fuga m’havia convertit en un heroi dels okupes, hippies i punkarres de tot el Barcelonès, que anunciaven per arreu raves en el meu honor!

———————————————————————————

El que més em fascina del món de somnis és la facilitat en que barregem contextos impossibles, passegem els nostres traumes en la més normal de les quotidianeïtats i ballem al só dels arguments més dantescs i dadaïstes com si res. No cal buscar cap inspiració més enllà, tot és dintre el nostre cap, tan sols cal saber on buscar!

PD: La imatge es titula “Venice dream” i és del fotògraf turc Niko Guido

Un conte adolescent

Li agradaven les emocions fortes… podríem dir-ho així, si.

Recordo, encara amb espant, quan els meus incrèduls ulls varen presenciar com es penjava per la part externa d’un balcó situat en una tretzena planta, agafat tan sols per una mà a la barana. Tampoc podré mai esborrar del inconscient el cop que em va convidar a ser un privilegiat espectador del seu hobbie favorit: amagar-se en un forat de les vies del tren, esperant a acotar el cap fins al darrer instant en que un Talgo o un mercaderies a tota llet l’animaven a fer-ho.

Amb tan sols 15 anys ja havia desafiat el destí amb més d’un centenar d’ocasions sortint perfectament il•lès i amb un gran somriure irònic travessant el seu rostre després de cada nova entremaliadura, cada cop més esbojarrada. La mort ja l’havia donat per impossible.

S’havia convertit en un ionki de la testosterona adolescent; l’únic al•licient que tenia la seva trista existència dins una família completament desestructurada, formada per un pare ludòpata i maltractador i una mare alcohòlica que obligava a la seva germana petita a fer-se passar per restrasada mental, per tal de cobrar un subsidi amb el que mantenir els seus vicis.

Així doncs, el dia que ens va comentar el seu nou despropòsit suïcida, ningú va tenir la temptació de fer res per impedir-ho, doncs sabíem que era una tasca inútil i que, un cop més, se’n sortiria indemne. Aquell estiu de 1997 li havia donat per saltar i agafar-se al darrer vagó del metro, viatjant fins a la següent estació com si fes windsurf. Un petit detall mancat d’emoció, comparat amb el seu currículum gamberril.

I si, allí estàvem nosaltres a l’andana de Rambla Just Oliveras veient com aquell escarransit marrec era engolit per la foscor del túnel, a mida que els vagons abandonaven l’estació.

Com passava l’estona i no tornava, varem acabar agafant el metro per anar a buscar-lo. Però no, no hi havia rastre d’ell ni a Can Serra, Florida, Torrassa o Santa Eulalia. Pràcticament ja ens havíem fet tota la Línea 1 del metro i, com en aquella època encara teniem una hora imposada per tornar a casa, tot el grupet de jovencells amb les hormones alertades va fer cap a casa.

Però jo, que tenia un mal presagi, no em vaig poder estar de trucar-lo per tal d’esbrinar com s’ho havia fet per no creuar-se amb nosaltres. No vaig obtenir cap resposta coherent  dons em va contestar la seva germana fent-se passar per un ocell.

Els dies passaven i ningú al barri semblava tenir-ne noticies, trucar a casa seva era inútil i per l’esplai mai més va tornar a posar-hi els peus. L’havia enxampat la policia? Havia tingut un accident? A qui li importava realment?

Nosaltres simplement ens en varem anar oblidant lentament d’ell, buscant possibles explicacions racionals al seu sobtat esvaïment; però jo encara avui no puc de deixar de tenir calfreds cada cop que travesso la obscuritat entre Rambla Just Oliveres i Can Serra, cercant entre la foscor la solució al gran enigma irresolt de la meva adolescència.

PD: Fotografia per Vaclav Kocian

.