Reflexions sobre el futur del treball

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.

Per a que serveix la Filosofia?

L’altre dia vaig llegir al blog d‘en Conjuntbuit que el Govern pensa eliminar la Filosofia del currículum educatiu. Aquest rumor no confirmat presenta un sospitós indici en el fet que Filosofia es la única matèria de secundaria de la que no s’han convocat places per a les oposicions d’enguany (PD: El Pep m’informa que finalment se n’han convocat 8, o sigui, cap!!).

Poc a poc sembla que els polítics encarregats de reglamentar l’administració educativa tendeixen a adoptar una visió utilitarista de l’escola: no formem persones, sinó peons, simples robots programats per ser ma d’obra per a les empreses. No seria estrany, doncs, que algun il·luminat pretengués ressuscitar la vella idea de Regan consistent en deixar que siguin les multinacionals les que decideixin el contingut curricular de les assignatures en funció de la seva demanda conjuntural en quan a formació dels treballadors.

I per que es necessària, o quan menys útil, la filosofia? Podríem viure perfectament feliços sense saber un borrall del mite de la caverna de Plató, el Leviatan de Hobbes, el materialisme dialèctic de Marx o l’etern retorn de Nietzche? Doncs es evident que si, ara bé… aquestes idees, potser algunes d’elles ja molt desfasades, son un cúmul de reflexions teòriques sobre els quals s’assenten les diferents formes de concebre la política, l’economia, la moral o la ciència actuals. Sense conèixer les eines i la fonamentació passada del coneixement, difícilment podrem crear-ne de nou o qüestionar l’actual.

I aquí anem al quid de la qüestió: volem que els alumnes siguin essers amb capacitat d’anàlisi, reflexió i crítica envers la realitat que els envolta?

I no es una qüestió baladí: resulta que quan una societat arracona la seva capacitat crítica abona el terreny per a l’aparició dels fonamentalismes dogmàtics, ideologies, tan se val si d’esquerres o dretes, que veuen el mon dividit en dues meitats (bons i dolents) que creuen que qualsevol acció està justificada per aniquilar aquells assenyalats com enemics. Persones incapaces de justificar les seves accions violentes amb un raonament lògic al darrere, ja que la seva capacitat reflexiva només té espai per una sol dogma inqüestionable.

No se suposa que la LOGSE pretenia canviar l’educació memorística i conceptual per una altre basada en els valors i la didàctica comprensiva? Doncs a que ve aquest enèsim intent d’arraconar les humanitats en funció de les necessitats del mercat? A que estem jugant?

Ets feliç?

A vagades em pregunto si soc feliç…

Com saber-ho? Existeix quelcom més infinitament subjectiu i alhora immesurable que els sentiments?

I sobretot: com saber quines coses son les que necessitem per ser feliços?

El psicòleg Abraham Maslow va desenvolupar una teoria anomenada “Piramide de Maslow”, segons la qual els essers humans establien una jerarquia mental de les seves prioritats per assolir la felicitat, on en primer lloc existien les necessitats fisiològiques bàsiques, seguides de les de seguretat, l’amor, les relacions socials, l’ego i l’autoestima. No tinc molt clar quin criteri va fer servir aquet bon home per configurar aquesta piràmide, però dubto molt que es pugui universalitzar d’una forma tan matussera la formula per aconseguir ser feliç.

Quan vaig estar a Brasil en una campanya de solidaritat amb els Meninos de Rua, varem penetrar en un inframón de faveles insalubres, nanos abandonats al néixer, violència urbana, droga i embarassos preadolescents on, curiosament, tothom semblava ser la mar de feliç ballant samba i capoeira tot el dia!

En canvi conec unes quantes persones que no poden desfer-se de la seva cara de pena i amargura permanent, com si la seva vida fos un veritable mar de llàgrimes. Solen ser individus que s’han instal•lat en la comoditat de la queixa i la culpabilitat aliena: tot el que els succeeix és responsabilitat de la resta del món que confabula i conspira secretament per fer-los la punyeta.

Jo, en canvi, he optat per adoptar una postura inexpressiva i hieràtica com una escultura egípcia: tot i que soc d’amors i odis molt intensos, he de reconèixer que cada cop els sentiments passen per mi d’una forma més efímera i banal, alliberant-me de la càrrega psicològica d’innecessàries depressions, impossibles amors platònics, ensucrades nyonyeries varies, així com eterns rancors i desitjos de venjança que no em duien enlloc.

Segueixo sense saber si soc feliç, però del que estic ben segur es que, en un món d’injustícies i desigualtats extremes, no tindré la temible gosadia de pretendre fer llàstima a ningú i, si mai hagués de cercar un responsable a la meva frustració amorosa o a la meva manca d’autorealització personal, no tinc el menor dubte que l’únic culpable soc jo.

I vosaltres sou feliços?

PD: Us deixó amb aquest clàssic de Lou Reed, interpretada en coral per Bowie, Bono Elton John i altres, on descriu com seria per ell un dia perfecte!

5 de Novembre

Passen cinc minuts de mitjanit… així doncs inexorablement un any més ha arribat el maleït 5 de Novembre, la data en que la meva edat augmenta una xifra, sense que jo li hagi donat cap mena de permís.

La gent normal, es a dir tothom menys jo, acostuma a “celebrar” el seu aniversari, com si envellir fos un motiu de joia i xerinola. Fan festes, es donen regals, bufen espelmes i semblen inexplicablement feliços de deixar enrere els millors anys de la seva vida.

Bé, de moment sembla que no m’han començat a sortir cabells blancs, no semblo més gras ni s’han apoderat de mi unes irresistibles ganes de quedar-me a casa els fins de setmana i formar una família tradicional… a veure… i ara? No, sembla que no.

La sarcàstica ironia del destí ha fet coincidir la efemèride del meu naixement amb una data que, per bé o per mal, canviarà la història política de la humanitat i per tant la meva vida personal, que per algun estrany motiu, sembla transcórrer en paral·lel als cicles polítics:

Quan em desperti demà bé pot ser que em trobi que la primera potència científica del planeta té com a vicepresidenta una palurda de poble que dubta de la existència de la Prehistòria (període en el que soc especialista) i que la economia i la seguretat mundial estan en mans d’un iaio excombatent del Vietnam. De ben segur que si això passa, l’arqueologia privada s’acaba d’enfonsar, em quedo al atur, em deprimeixo, em converteixo amb una persona vulgar i ordinària, mai trobo parella estable i m’acabo convertitnt en un decrèpit vell verd.

Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla.

I si, aquests son els meus veritables terrors amb els que dono per tancat aquests exitós especial fins l’any vinent… sens dubte els 30 son més aterridors que cap serial killer!

Autoepístola(III): Convencionalismes predestinats.

Estimat Arqueòleg Glamurós:

Sé que el teu atrafegat estiu no et deixarà ni un mísere instant per donar un cop d’ull a les meves cartes i que, possiblement, aquestes ratlles caiguin en el més absolut dels oblids, però tot i així deixa’m que et comenti algunes de les extranyes paranoies que em ronden pel cap darrerament.

Quan un té una vida poc convencional, en tots els aspectes possibles, resulta una àrdua tasca trobar referents en qui enmirallar-se i, a l’hora de pendre decisions sobre el meu futur, sempre m’he guiat exclusivament pel meu instint i l’experiència acumulada. Aquesta singular i egòlatra forma de funcionar sovint causa una  paradoxal confusió als individus que m’observen superficialment, ja que no acaben mai d’entendre el perqué de tot plegat.

Els camins marcats i els ramats de xaiets obedients no es vàren fer per a mi, que hi farem! I és per aixó que constantment em veig obligat a donar innecessaries explicacions sobre el devenir de la meva imprevisible existència, ja que molta gent no pot comprendre en absolut com algú de la meva edat pot viure tan feliç per la vida sense carnet de conduïr, ni parella estable, vivint a casa dels seus pares i treballant en un ofici condemnat al més absolut dels ostracismes econòmics. Inmaduresa potser? Síndrome de Peter Pan? Maybe baby!

Jo que MAI he perdut un valuós instant de la meva vida adoctrinant a algú com ha de viure la seva, em sembla un tant incomprensible que hom pretengui inculcar-me a mi quins han de ser lel meus objectius. Que hi farem, ningú és perfecte! No puc evitar, per molt que m’hi escarrassi, que la meva voluntat prioritzi coses tan futils i banals com recorrer Irlanda, escriure un blog, fer conferències en congressos, publicar articles científics, asistir als concerts de les meves superestrelles favorites o aprendre antropologia física.

Potser estic condemnat de per vida, com si d’una maledicció bíblica es tractés, a ser aquella peça de puzzle que no acaba d’encaixar en cap lloc del dibuix? O pel contrari hauria de fer cas a totes aquelles veus que em recomanen, segurament amb la millor de les seves intencions, que inverteixi les meves energies aprenent a conduïr i no a analitzar ossos humans? Seria millor apartar definitivament l’efimeritat de la luxuria i batallar per qui realment m’interessa, coneixent l’elevat risc que això implica? Hauria d’invertir el meu sou en una hipotèca i no en l’hedonisme de viatges i concerts?

Em costa taaant pendre decisions….

Espero pacient la teva resposta. Cuida’t!

Atentament:

Arqueòleg Glamurós