Posts Tagged ‘Reflexions’

h1

Reflexions sobre el futur del treball

Mai 1, 2010

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.

h1

L’Amor ha mort.

febrer 9, 2009

cinderella_1024x768-copia1

Siguem clars: ara que ens hem alliberat de la càrrega moral de les religions monoteistes, que empraven la legitimació divina per imposar un model social de família, podem donar definitivament per morta la monogàmia.

Si amics, la parella per tota la vida, la fidelitat conjugal i la nyonyeria sant valentiniana son termes caducs, obsolets i anacrònics dins la societat postmoderna del ready made,i el fast food. El romanticisme sentimental ja no és tendència, el sexe no és més que una pràctica gimnàstica que fonamenta el seu èxit en la diversitat i la desvinculació emocional absoluta entre els seus practicants.

El matrimoni i la monogàmia en general tenen els seus orígens al Neolític, un període en el que sorgeix la propietat i la herència per descendència. En una època en la que no existien les proves de paternitat la única forma de saber amb total seguretat que un nadó és fill teu és tenir a la dona sotmesa a un contracte de fidelitat coital.

Per tal que aquesta imposició social, amb una base exclusivament econòmica, no és notés tan descaradament, van fer creure als ingenus neolítics que aquell esclavisme era un acte voluntari i bonic. Com? Inventant l’Amor, la nyonyeria boba i bavosa que el rodeja i educant a les persones, especialment noies,per tal que des de petites creguin que el seu objectiu existencial és tenir el monopoli sobre una polla i que el sexe per plaer és dolentíssim.

D’aquí venen, per exemple, les moralines dels contes infantils com el de la Caputxeta Vermella, amb el llop com a metàfora del sexe lliure, o tots els protagonitzats per princesetes borderline a les que un Príncep Blau ve a salvar per casar-s’hi. Cal adoctrinar i manipular als nanos des de ben petits.

Aquesta setmana veurem com alguns carlins tradicionalistes, incapaços d’acceptar la fi d’aquesta farsa sentimentaloide, tornaran a celebrar un dels actes folklòrics més casposos mai vistos: Sant Valentí, fent empal•lidir de vergonya aliena aquelles ments privilegiades que contemplem horroritzats aquesta esparveradora orgia de salvatge horterisme.

De la mateixa forma que Ludwig Andreas Feuerbach va denunciar al segle XIX que la idea de Deu era un invent del home i que aquest s’havia alienat a si mateix adorant la seva farsa,avui, jo Arqueòleg Glamurós, denuncio que l’Amor no és més que una invenció cultural humana, que no és real i que no existeix com a realitat empírica objectiva i mesurable, que és una creació social idealista i fictícia per tal d’esclavitzar a les persones entre si, negant-los la seva llibertat sexual de la que gaudien al paleolític i al mesolític.

Obriu les vostres ments i folleu amb qui us vingui de gust, trencant les cadenes del patriarcat monogàmic i els seus tentacles en forma de nyonyeria empalagosa!

PD: Dedicat a tots els lectors d’aquest blog que tenen la sort de tenir una parella estable i la ment lúcida per saber que tot aquest post està escrit  des del més profund dels rencors envejosos.

h1

Per a que serveix la Filosofia?

febrer 1, 2009

el-pensador-auguste-rodin

L’altre dia vaig llegir al blog d‘en Conjuntbuit que el Govern pensa eliminar la Filosofia del currículum educatiu. Aquest rumor no confirmat presenta un sospitós indici en el fet que Filosofia es la única matèria de secundaria de la que no s’han convocat places per a les oposicions d’enguany (PD: El Pep m’informa que finalment se n’han convocat 8, o sigui, cap!!).

Poc a poc sembla que els polítics encarregats de reglamentar l’administració educativa tendeixen a adoptar una visió utilitarista de l’escola: no formem persones, sinó peons, simples robots programats per ser ma d’obra per a les empreses. No seria estrany, doncs, que algun il·luminat pretengués ressuscitar la vella idea de Regan consistent en deixar que siguin les multinacionals les que decideixin el contingut curricular de les assignatures en funció de la seva demanda conjuntural en quan a formació dels treballadors.

I per que es necessària, o quan menys útil, la filosofia? Podríem viure perfectament feliços sense saber un borrall del mite de la caverna de Plató, el Leviatan de Hobbes, el materialisme dialèctic de Marx o l’etern retorn de Nietzche? Doncs es evident que si, ara bé… aquestes idees, potser algunes d’elles ja molt desfasades, son un cúmul de reflexions teòriques sobre els quals s’assenten les diferents formes de concebre la política, l’economia, la moral o la ciència actuals. Sense conèixer les eines i la fonamentació passada del coneixement, difícilment podrem crear-ne de nou o qüestionar l’actual.

I aquí anem al quid de la qüestió: volem que els alumnes siguin essers amb capacitat d’anàlisi, reflexió i crítica envers la realitat que els envolta?

I no es una qüestió baladí: resulta que quan una societat arracona la seva capacitat crítica abona el terreny per a l’aparició dels fonamentalismes dogmàtics, ideologies, tan se val si d’esquerres o dretes, que veuen el mon dividit en dues meitats (bons i dolents) que creuen que qualsevol acció està justificada per aniquilar aquells assenyalats com enemics. Persones incapaces de justificar les seves accions violentes amb un raonament lògic al darrere, ja que la seva capacitat reflexiva només té espai per una sol dogma inqüestionable.

No se suposa que la LOGSE pretenia canviar l’educació memorística i conceptual per una altre basada en els valors i la didàctica comprensiva? Doncs a que ve aquest enèsim intent d’arraconar les humanitats en funció de les necessitats del mercat? A que estem jugant?

h1

Ets feliç?

Desembre 21, 2008

dent de lleó

A vagades em pregunto si soc feliç…

Com saber-ho? Existeix quelcom més infinitament subjectiu i alhora immesurable que els sentiments?

I sobretot: com saber quines coses son les que necessitem per ser feliços?

El psicòleg Abraham Maslow va desenvolupar una teoria anomenada “Piramide de Maslow”, segons la qual els essers humans establien una jerarquia mental de les seves prioritats per assolir la felicitat, on en primer lloc existien les necessitats fisiològiques bàsiques, seguides de les de seguretat, l’amor, les relacions socials, l’ego i l’autoestima. No tinc molt clar quin criteri va fer servir aquet bon home per configurar aquesta piràmide, però dubto molt que es pugui universalitzar d’una forma tan matussera la formula per aconseguir ser feliç.

Quan vaig estar a Brasil en una campanya de solidaritat amb els Meninos de Rua, varem penetrar en un inframón de faveles insalubres, nanos abandonats al néixer, violència urbana, droga i embarassos preadolescents on, curiosament, tothom semblava ser la mar de feliç ballant samba i capoeira tot el dia!

En canvi conec unes quantes persones que no poden desfer-se de la seva cara de pena i amargura permanent, com si la seva vida fos un veritable mar de llàgrimes. Solen ser individus que s’han instal•lat en la comoditat de la queixa i la culpabilitat aliena: tot el que els succeeix és responsabilitat de la resta del món que confabula i conspira secretament per fer-los la punyeta.

Jo, en canvi, he optat per adoptar una postura inexpressiva i hieràtica com una escultura egípcia: tot i que soc d’amors i odis molt intensos, he de reconèixer que cada cop els sentiments passen per mi d’una forma més efímera i banal, alliberant-me de la càrrega psicològica d’innecessàries depressions, impossibles amors platònics, ensucrades nyonyeries varies, així com eterns rancors i desitjos de venjança que no em duien enlloc.

Segueixo sense saber si soc feliç, però del que estic ben segur es que, en un món d’injustícies i desigualtats extremes, no tindré la temible gosadia de pretendre fer llàstima a ningú i, si mai hagués de cercar un responsable a la meva frustració amorosa o a la meva manca d’autorealització personal, no tinc el menor dubte que l’únic culpable soc jo.

I vosaltres sou feliços?

PD: Us deixó amb aquest clàssic de Lou Reed, interpretada en coral per Bowie, Bono Elton John i altres, on descriu com seria per ell un dia perfecte!

h1

5 de Novembre

Novembre 5, 2008

Passen cinc minuts de mitjanit… així doncs inexorablement un any més ha arribat el maleït 5 de Novembre, la data en que la meva edat augmenta una xifra, sense que jo li hagi donat cap mena de permís.

La gent normal, es a dir tothom menys jo, acostuma a “celebrar” el seu aniversari, com si envellir fos un motiu de joia i xerinola. Fan festes, es donen regals, bufen espelmes i semblen inexplicablement feliços de deixar enrere els millors anys de la seva vida.

Bé, de moment sembla que no m’han començat a sortir cabells blancs, no semblo més gras ni s’han apoderat de mi unes irresistibles ganes de quedar-me a casa els fins de setmana i formar una família tradicional… a veure… i ara? No, sembla que no.

La sarcàstica ironia del destí ha fet coincidir la efemèride del meu naixement amb una data que, per bé o per mal, canviarà la història política de la humanitat i per tant la meva vida personal, que per algun estrany motiu, sembla transcórrer en paral·lel als cicles polítics:

Quan em desperti demà bé pot ser que em trobi que la primera potència científica del planeta té com a vicepresidenta una palurda de poble que dubta de la existència de la Prehistòria (període en el que soc especialista) i que la economia i la seguretat mundial estan en mans d’un iaio excombatent del Vietnam. De ben segur que si això passa, l’arqueologia privada s’acaba d’enfonsar, em quedo al atur, em deprimeixo, em converteixo amb una persona vulgar i ordinària, mai trobo parella estable i m’acabo convertitnt en un decrèpit vell verd.

Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla.

I si, aquests son els meus veritables terrors amb els que dono per tancat aquests exitós especial fins l’any vinent… sens dubte els 30 son més aterridors que cap serial killer!

h1

Autoepístola(III): Convencionalismes predestinats.

Setembre 2, 2008

Estimat Arqueòleg Glamurós:

Sé que el teu atrafegat estiu no et deixarà ni un mísere instant per donar un cop d’ull a les meves cartes i que, possiblement, aquestes ratlles caiguin en el més absolut dels oblids, però tot i així deixa’m que et comenti algunes de les extranyes paranoies que em ronden pel cap darrerament.

Quan un té una vida poc convencional, en tots els aspectes possibles, resulta una àrdua tasca trobar referents en qui enmirallar-se i, a l’hora de pendre decisions sobre el meu futur, sempre m’he guiat exclusivament pel meu instint i l’experiència acumulada. Aquesta singular i egòlatra forma de funcionar sovint causa una  paradoxal confusió als individus que m’observen superficialment, ja que no acaben mai d’entendre el perqué de tot plegat.

Els camins marcats i els ramats de xaiets obedients no es vàren fer per a mi, que hi farem! I és per aixó que constantment em veig obligat a donar innecessaries explicacions sobre el devenir de la meva imprevisible existència, ja que molta gent no pot comprendre en absolut com algú de la meva edat pot viure tan feliç per la vida sense carnet de conduïr, ni parella estable, vivint a casa dels seus pares i treballant en un ofici condemnat al més absolut dels ostracismes econòmics. Inmaduresa potser? Síndrome de Peter Pan? Maybe baby!

Jo que MAI he perdut un valuós instant de la meva vida adoctrinant a algú com ha de viure la seva, em sembla un tant incomprensible que hom pretengui inculcar-me a mi quins han de ser lel meus objectius. Que hi farem, ningú és perfecte! No puc evitar, per molt que m’hi escarrassi, que la meva voluntat prioritzi coses tan futils i banals com recorrer Irlanda, escriure un blog, fer conferències en congressos, publicar articles científics, asistir als concerts de les meves superestrelles favorites o aprendre antropologia física.

Potser estic condemnat de per vida, com si d’una maledicció bíblica es tractés, a ser aquella peça de puzzle que no acaba d’encaixar en cap lloc del dibuix? O pel contrari hauria de fer cas a totes aquelles veus que em recomanen, segurament amb la millor de les seves intencions, que inverteixi les meves energies aprenent a conduïr i no a analitzar ossos humans? Seria millor apartar definitivament l’efimeritat de la luxuria i batallar per qui realment m’interessa, coneixent l’elevat risc que això implica? Hauria d’invertir el meu sou en una hipotèca i no en l’hedonisme de viatges i concerts?

Em costa taaant pendre decisions….

Espero pacient la teva resposta. Cuida’t!

Atentament:

Arqueòleg Glamurós

 

h1

Cap al abisme?

Mai 18, 2008

cap al absime

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula “Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens