Posts Tagged ‘realisme màgic’

h1

On hi ha nilad *by Déborah Puig-Pey*

Març 5, 2011

Avui tinc l’immens plaer de presentar-vos l’esperat cameo d’una lectora del blog i escriptora novell, Déborah Puig Pey. Ella és llicenciada en Geografia i Història, especialista en Antropologia Cultural i avui ens parlarà sobre la seva primera novel·la “Donde hay nilad(fitxa del llibre aquí) que ha publicat després de guanyar nombrosos premis literaris amb relats breus, com el Miguel Delibes de Narrativa Breve-Aula de Lletres de Barcelona o quedar finalista del XIX Premi Max Aub de Contes. Sense cap mena de dubte una proposta a tenir molt en compte de cara al proper Sant Jordi!

On hi ha nilad

Gairebé no se’n parla ja de la colònia espanyola que va ser Filipines. No obstant, va haver un temps, no tan llunyà, on la influencia mútua entre ambdues cultures fou molt íntima i tingué repercussions importants polítiques i econòmiques, però també conseqüències directes sobre la vida de mil.lers de persones.

Donde hay nilad és la historia d’una d’aquestes persones, millor dit, d’una d’aquelles famílies espanyoles –d’origen català en aquest cas- que es varen creuar amb la vida, la gent i la genealogia filipina, assumint els atzars imposats per la segona guerra mundial, la independència de l’arxipèlag, l’arribada dels nord-americans i el retorn quasi obligat a Espanya, per exemple Barcelona, úter invertit que dona cabuda a aquest nou rebrot d’espanyols, o de filipins, segons es miri.

Però la novel.la pretenia anar més enllà. Compensar, si es pot dir així, la desmemòria, mitjançant un atac frontal contra l’actualitat: comprendre cóm s’ha gravat en cadascú “el què és” i “el qui és” al fons d’un arxivador de vida –el record- que en estat famolenc reunirà totes les dades, arreplegant del voltant de l’experiència tota mena de coses: la música que escoltem, les pel·lícules que veiem, les persones que estimem, les que odiem, els vestits que portaven, els sorolls que sentíem, els fragments de conversa que ens van quedar per sempre, les infàncies, els arbres, els aires…tot allò que és o serà nosaltres.

Si llegint algun tros del llibre al lector li ressonen trets de realisme màgic, jo voldria fer notar cóm la narració ha fet un pols amb la realitat, la realitat que s’esvaeix, no la que es presenta tirana, present, incontestable. I cóm s’ha volgut trobar en tot moment l’equilibri entre la vida i la seva part invisible, que no és un espectre, però s’hi assembla. O no és cert que Manila era coberta de nilad? Era una flor blanca, un punt fluorescent que ja quasi no hi és; hi perdura, però, el nom (Maynilad, on hi ha nilad) que és com el perfum que deixen les coses que han marxat. No hi ha fantasmes, hi ha memòria.

Al fons d’aquesta, una pregunta insistent sobre el somni de la felicitat.

*by Déborah Puig-Pey Stiefel*