Mariano Rajoy: El candidat del Procés

Els processistes necessiten desesperadament que Mariano Rajoy guanyi aquestes eleccions generals, com sigui. Si el PP (o la seva marca blanca de Ciutadans) no poden formar Govern, el ramat d’hiperventilats que pastura l’ANC despenjaran les estelades dels balcons,  l’11S aniran a passar el dia a la platja i TV3 tornarà a ser una televisió plural. I això no pot ser!

Porten quatre anys inoculant-nos un estereotipat perjudici envers una caricaturitzada España “de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta” que diria Antonio Machado. Ens han injectat en vena l’odi envers la resta de ciutadans la Península a base d’una fal·làcia metonímica, on tots els espanyols son el PP. Una subespècie que, per alguna tara genètica, estan condemnats a votar a la dreta més rància eternament. No com els catalans, el poble escollit pels Deus, que mai triariem a polítics corruptes i de dretes, com Mas o Pujol. Mai!

Aquells que a Catalunya viuen de vendre fum de coloraines, un pensament màgic basat en puerils i ridícules utopies de fades i unicorns, ens diuen ara que es radicalment impossible canviar el Govern de la Moncloa. Son els mateixos que pretenen fer-nos creure que la ONU i la UE acceptaran una independència unilateral, amb el 53% de la població en contra, si polsem “el botó de la desconnexió” i ho desitgem molt fort ,tots juntets i ben agafadets de les manetes.

Ara proclamen que no es pot canviar res, que no hi ha alternativa possible, que un referèndum legal i acordat no es pot realitzar ja que “ens hem passat la pantalla“, que ens rendim i el 20D ens quedem a casa, mentre l’ANC celebra amb cava i xerinola una nova victòria del seu candidat predilecte: Mariano Rajoy. Han passat de prometre gelats per postres cada dia a defensar la immobilitat eterna del statu quo. No fos cas que es desmuntés el Procés, aquest moviment contrarevolucionari la única finalitat del qual es mantenir a la dreta neoliberal d’Artur Mas al poder, mentre mentre distreu a la població a base de performances patriòtiques.

Si no hi fos Mariano Rajoy ¿a qui donaria Artur Mas la culpa de totes les retallades genocides que el seu Govern de sàdics neoliberals han perpetrat contra el poble de Catalunya? Com retroalimentaria la seva dialèctica d’odi entre pobles i obediència entre classes? Com justificaria la seva absoluta inacció legislativa? Com es faria la víctima davant un malèfic enemic extern, amb el suat ploricó que tan excita sexualment als seus votants?

Els pocs independentistes honestos que queden al marge del dantesc circ del Procés demanen obertament el vot per En Comú Podem, com l’ex-diputat Quim Arrufat, i lamenten que els partits processistes  hagin renunciat al dret a decidir.

En canvi, ERC i CDC, per fomentar que Rajoy arrasi amb una abstenció massiva dels catalans, han escollit els candidats més ridículs, mediocres i grotescos que es recorda (i mira que superar Bosch, Terricabres o Tremosa era difícil!). Per una banda el convergent Quico Homs es dedica a anomenar “hienes” als no-procesistes i clama per una “revolució dels botiguers”, es a dir, una mobilització insolidària de les classes mitges i altes per no pagar impostos a les regions pobres. I, per rematar, un video vergonyós i friki demanant fer proselitisme independentista als sopars de Nadal.

Per altre banda, els republicans han posat de cap de llista a Gabriel Rufián, el qual regurgita odi supremacista envers els espanyols, però en castellà. Com si fos un Heribert Barrera passat pel Google Translator. Anomena feixista als que van signar la Constitució (com Miquel Roca de CIU, o Jordi Solé Tura del PSUC) i confessa estar cobrant l’atur de forma fraudulenta, robant diners de tots els espanyols. Tot això mentre mira a l’infinit, amb pose de poeta romàntic, i fa pauses dramàtiques entre les paraules, com si d’aquesta forma tan esperpèntica no ens adonéssim del seu nivell d’indigència intel·lectual. Pobre Joan Tardà, no entenc com algú tan d’esquerres i brillant s’ha deixat humiliar pel seu partit, deixant que li posin això de nº1.

De fet, avui Rufian ja ha advertit que ERC no votarà cap candidat a la Moncloa, ja que “Catalunya ja es independent“ (a la dimensió paral·lela de bogeria i alienació mental on viu ell, deu ser). I que van a fer, doncs, a Madrid? A vaguejar i cobrar dels nostres impostos? Perquè es presenten a aquestes eleccions si ja han desconnectat?. Queda clar, doncs, que els vots republicans no serviran per fer cap canvi d’esquerres a Espanya, sinó que contribuiran amb el seu silenci còmplice a que Mariano Rajoy es perpetui com a President. Més clar, aigua. Votar a ERC o CDC es votar a Rajoy.

PD: per si quedava algún dubte…

Una Valoració Crítica del Concert per la Llibertat

Davant el dilema de convèncer als dubtosos o cohesionar als convençuts les diverses entitats sobiranistes catalanes han escollit clarament la darrera opció. El seu subjectivisme, triomfalista i endogàmic,  els ha dut a creure que tenen a tot el poble al darrere i que no val la pena malgastar esforços en atreure o seduir federalistes, internacionalistes, apàtrides o indiferents en la qüestió nacional, doncs simplement creuen que no existeixen.

El “Concert per la Llibertat“, celebrat al Camp Nou, va atreure a 90.000 persones, poc més que les dues celebracions del Orgull LGTB (La Manifestació i el Pride), però la seva presència als mitjans ha estat totalment desigual. Mentre el Concert era retransmès en directe per TV3 i sortia ahir en la portada de tots els diaris, els esdeveniments per l’alliberament sexual amb prou feines eren una noticia d’un parell de minuts i ni tan sols tenien esment algún a El Periòdico.

Mentre jo gaudia de la transgressió i la modernitat queer, al so de Dj’s techno-pop, els meus pares assistien entusiasmats al Concert, doncs per un moment podien reviure tots els mites musicals de quan festejaven: un túnel del temps ple de Lluís Llach, Electrica Dharma, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Núria Feliu, velles glòries supervivents d’una anacrònica i obsoleta “nova cançó“.

En mig de tanta resta arqueològica, el destacat membre de la SGAE Ramoncín (esbroncat per parlar en catsellà), així com grups del mal anomenat “rock català” dels anys 80’s (en realitat pop naïf i comercial): Pep Sala, Sopa de Cabra o Gossos.  I finalment alguna aïllada espurna alternativa com Fermín Muguruza, Titot, Lidia Pujol o Cesk Freixas el mateix que es preguntava a que es destinaran els beneficis de l’esdeveniment (tenint en compte el reguitzell de casos de corrupció i malversament de l’ANC, es una qüestió força inquietant) .

Poc més. Ni rastre de Mishima, Manel o de tants altres grups independents i emergents actuals. Ni una mísera engruna de modernitat. Una exhibició de nostàlgia i folklore que deixa a “Murcia que Hemosa Eres” a l’alçada del Sonar o el Primavera Sound.

Tot amenitzat en exaltacions patriòtiques, himnes nacionals corejats a l’uníson, mosaics d’estil nord-coreà…  Sentiments, emotivitat i romanticisme en estat pur, evitant cap mena de racionalisme ni contacte amb la realitat social. Vaja tots els perjudicis, tòpics i estereotips que precisament a mi em generen rebuig del sobiranisme, elevats a l’enèsima potència. L’individu anul·lat en la massa nacional, com en un partit de futbol.

Mentre estant a les grades podíem contemplar perplexes com el portaveu del Govern, Quico Homs, el mateix que setmana rere setmana anuncia draconianes retallades, saltava emocionat al ritme de Elèctrica Dharma.

I en aquesta curiosa imatge el corrupte imputat per la trama de les ITV, Oriol Pujol, fent broma amb el diputat de la CUP David Fernandez. Si es que ja ho deia Madonna en el seu celebèrrim single: “Music mix the bourgeoisie and the rebel“. El nacionalisme ha aconseguit que explotats i els explotadors oblidin per un moment les seves diferencies i facin xerinola junts. Entranyable.

Estic completament a favor del Dret a Decidir i que es faci una Consulta i com més aviat millor. No per que cregui que vivim en un poble ocupat, ni que estiguem sent víctimes de cap espoli fiscal, ni per cap idea etnicista o res per l’estil. Simplement desitjo que el meu País, Catalunya, torni a ser l’indret de glamour, pluralitat i debat crític que existia abans del darrer 11S, desperti d’aquest segrest intel·lectual que n’ha fet l’Antic Règim i acabi d’una vegada aquest malson antimodern i pre-il·lustrat.