Elogi d’Andrea Fabra: un cant a la sinceritat

“Que se Jodan” Em confesso fan d’Andrea Fabra i, des d’aquí l’animo a no dimitir, a no penedir-se de res i a postular-se per un carreg de major responsabilitat dintre del seu partit.

“Que se Jodan“…. pura poesia! Com es pot expressar millor en tan poc espai tanta contundència ideològica? Aquesta dona és un geni clarivident, una Diva avançada al seu temps. Amb aquests tres mots la diputada va sintetitzar amb una claredat visionaria l’essència de tota la ideologia del Partit Popular, evadint totes les mitges veritats, confoses ambigüitats calculades i altres mentides que Rajoy i la seva cort d’inútils col·locats ens vomiten a diari.

“Que se Jodan” una sentencia tan colpidora que no necessita ni tan sols subjecte, doncs hom dona per sabut el menyspreu més absolut de la dreta envers la classe treballadora, els aturats i tots aquells que no viuen de xuclar la plusvàlua d’algú altre. En el moment de retallar les ajudes a l’atur Andrea deuria tenir un orgasme, un èxtasi de plaer imaginant les masses de pares i mares de família pidolant pels carrers, somicant un crostó de pa ressec per dur-se a la boca mentre ella s’eixuga el cony suquejant de plaer amb bitllets de 100 euros.

“Que se Jodan” i que tothom se n’assabenti, que aquestes retallades es fan per fotre, aprofitant la ben-entesa de la crisi. Que de mesures i de polítiques fiscals se’n poden fer moltes, però aquí tan sols es fotran els de sota, que per això tenen la majoria absoluta, que la democràcia és seva i se la follen quan volen.

“Que se Jodan” i deixem-nos ja d’eufemismes i màscares, que tots som prou grandets i que ja sabem que el PP experimenta una sobredosi de sadisme dinamitant  l’estat del benestar i que aquesta crisi no és més que un muntatge que van fer ells precisament per això, per fotre’ns.

“Que se Jodan” i que per una diputada que ens ho escup a la cara, encara voldríem que dimitís. Una estàtua eqüestre és el que mereix!