ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

Desmuntant el Manifest Lingüístic del Grup Koine

Som un sol poble i no ens dividiran!

Com a persona catalanoparlant, amb 8 cognoms d’origen català, que estima amb orgull la seva llengua i orígens;  com a catalanista impulsor del Dret a Decidir i que ha participat en mobilitzacions sobiranistes i com a activista antiracista i antifeixista, em sento profundament avergonyit i insultat veient com s’empra la meva parla per defensar un fonamentalisme cultural, on la diversitat lingüística i la immigració son presentades com un perill i no com una oportunitat per enriquir-nos.

Em refereixo al “Manifest del Grup Koiné a favor del català com a única llengua oficial” un verinós text que proposa expulsar el castellà de l’administració pública, trencant així la cohesió social, dividint i segregantt al poble català en grups etnolingüístics confrontats entre ells. Es especialment preocupant que el Manifest estigui signat per un ex-diputat de la CUP, com Julià de Jodar.

Afortunadament els independentistes sensats, com el diputat d’ERC, Joan Tardà, han corregut a desvincular-se d’aquest escrit i a reivindicar el paper de la llengua castellana cooficial en un futur Estat independent. Estaria be conèixer la opinió del grup independentista castellanoparlant Súmate. PD: Convergència ha demanat “respecte” per al manifest, al que vol “tindre en compte”.

Em sembla indecent negar la importància que ha tingut la llengua castellana en la cultura catalana, amb importants escriptors com Terneci Moix, Manuel Vazquez Montalban, Rosa Regas, Maruja Torres o Javier Cercas, entre molts altres. Ells no son catalans? Perquè? No son catalans tampoc el 90% dels meus veïns de l’Hospitalet de Llobregat, majoritàriament de classe treballadora i humil, que tenen orígens familiars migrats i no tenen el català com a primera llengua? De debò algú creu que l’independentisme arribarà mai a ser majoritari excloent i segregant a la meitat del país?

Català es qui viu i treballa a Catalunya, independentment d’on hagi nascut, quina llengua parli, de quin color sigui la seva pell, de quina sigui la seva religió (si en té), classe social, gènere, orientació sexual, ideologia, voluntat, identitat o sentiment de pertinença. Som un sol poble, amb els mateixos drets i deures, i no deixarem que cap grupuscle fanàtic i extremista ens divideixi o ens enfronti. El dret a la ciutadania no està en discussió, ni a debat.

Del que hauríem d’estar parlant es de com aconseguir que el català sigui oficial a la UE, no de que el castellà ho deixi de ser a Catalunya. El que hauríem de debatre es com l’Administració es pot comunicar amb els catalans que parlen urdú, xinés o àrab i no de com ho ha de deixar de fer amb els castellanoparlants.

A continuació desmuntaré un per un tots els arguments del Manifest:

“la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya“

-Mentida. El català (igual que el castellà) es una llengua romànica que s’origina com a dialecte del llatí, llengua estrangera formada a Roma i imposada per les armes a partir de la conquesta i colonització de la Península Ibèrica, a partir de la II Guerra Púnica el s.III aC. L’única llengua plenament endògena coneguda del territori català es la ibèrica, utilitzada durant la segona Edat del Ferro i desapareguda fa uns 2.000 anys. En basc, en canvi, si es una llengua veritablement endògena, l’única de la Península Ibèrica.

Inscripció en la llengua endògena de Catalunya: l’Ibèric.

“i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears.”

– La llengua no es va “estendre” de forma natural pel territori. El català, igual que el castellà, va ser imposat militarment per la conquesta i colonització exercida per la Corona d’Aragó, a sang i fetge, contra la població musulmana de Balears i València al s.XIII. Especialment cruenta va ser la conquesta de la illa de Mallorca, on les tropes catalanes van catapultar caps de musulmans degollats per sobre de la muralla de Medina Mayurqa i van exterminar a més de 30.000 persones. No som millors que els espanyols ni més ètics, ni més purs, som iguals. Simplement no hem tingut tants exèrcits per colonitzar i imposar la nostre parla; però, quan hem pogut, hem fet el mateix. S’ha de protegir el català a Catalunya, Balears i València, des de la cooficialitat i el respecte mutu, mai des de l’exclusió, la segregació o la intolerància.

“a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714”

– Fals. La Corona d’Aragó es va unir lliure i voluntàriament amb la Corona de Castella mitjançant la Concòrdia de Segovia l’any 1475 i la Unió Dinàstica dels Reis Catòlics. D’aquesta forma es crea l’Espanya moderna, un estat confederal, amb estructures pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les estructures feudals en mans de l’aristocràcia (Generalitat,  Consell de Cent…) i passa a estar governada per un sistema centralista i absolutista, amb una Capitania General i un sistema fiscal racional (Reial Cadastre) que, curiosament, beneficia especialment a la burgesia catalana que s’enriqueix moltíssim, primer amb el comerç amb Amèrica i posteriorment amb la industrialització. Catalunya esdevé, sota els Borbons, el motor econòmic d’Espanya. El castellà substitueix al llatí com a llengua de l’administració i a la literatura, però el poble (analfabet en gran part) segueix parlant plenament en català.

Si Catalunya no formava part d’Espanya fins al 1714… contra qui vam lluitar a la Guerra dels Segadors de 1648? Perquè ens vam oposar a la Unión de Armas del valido Conde Duque de Olivares, si no formàvem part d’Espanya? Com es que el Rei d’Espanya Felip IV va cedir la Catalunya Nord a França en el Tractat dels Pirineus de 1659 si Catalunya era un estat independent? Quina paradoxa anacrònica!! Però no havíem quedat que els Àustries eren tan catalanistes? Si ens van vendre la meitat del país a França!

“la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”

– Això es una infàmia ideada per instigar a l’odi contra els castellanoparlants i els migrats en general. La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim franquista. El Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona; era com un CIE de la època. En els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. (font original)

La guerra civil va ser una lluita de classes, no de pobles. L’oposició real al franquisme a Catalunya era el comunisme, que va envair la Vall d’Aran el 1944, va fer vagues, boicots, manifestacions i accions de tota mena, mentre la burgesia catalana finançava el cop d’estat feixista per tal de recuperar les seves fàbriques nacionalitzades per la Generalitat Republicana. El PSUC, partit hegemònic de l’antifranquisme català, era una unió de persones tant d’origen català com  migrat, sota el lema “som un sol poble” i comptava amb líders que tenien cognoms com López Raimundo, Gutiérrez o Nuñez, entre altres d’arrel catalana. Un gran nombre de castellanoparlants es van manifestar sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia“, fent seves les reivindicacions d’autogovern català. Va ser el PSUC de Santa Coloma de Gramanet el primer en plantejar la immersió lingüística com una eina d’igualtat d’oportunitats per evitar una fractura social en base a la llengua. Ara, tota aquesta feina de cohesió social que ha dut a terme el catalanisme social d’esquerres se’n pot anar en orris per culpa d’un nacionalisme de dretes, exaltat, etnicista i excloent.

“el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social”

– La Generalitat té plenes competències lingüístiques i la immersió ha normalitzat plenament l’ús quotidià del català en l’educació. Els nombrosos mitjans de comunicació catalans públics o privats (tot i que acostumin a tenir una línia editorial obedient i submisa al poder polític) han fet possible viure plenament en català amb absoluta normalitat en qualsevol punt de la seva geografia. Vull ressaltar el bon treball i el gran èxit dels Centres de Normalització Lingüística o els Voluntaris per la Llengua en ciutats com l’Hospitalet.

La política lingüística actual es plenament suficient i adequada. No existeix cap perill que faci témer una desaparició del català. Mai abans en la història hi havien hagut 10 milions de catalanoparlants, el 95% dels quals l’entenen perfectament. Aquest discurs apocalíptic tan sols vol crear terror i por davant les diferències culturals en un món global. El que perjudica veritablement a la llengua catalana es l’ús polític per part de sectors extremistes que la volen convertir en un instrument exclusió contra la diversitat lingüística i cultural. Si en comptes d’insultar i excloure a les persones no catalanoparlants presentem el català com una llengua amable i no relacionada amb cap ideologia en concret, serà més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat i s’animi a aprendre’l i parlar-lo.

“Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978“

– El que no us agrada es la diversitat lingüística, la interculturalitat i, especialment, la immigració. Us aterra l’alteritat i la diferència. L’existència de diverses llengües en un mateix territori es una riquesa cultural de la que en podem estar ben orgullosos i que hem de preservar com un pilar fonamental d’una identitat acollidora i plural. El català ha de ser una llengua vehicular d’inclusió i integració, mai  de segregació ètnica  o exclusió social.

El Fonamentalisme Cultural

Aquest text es una expressió més d’una perillosa ideologia anomenada “Fonamentalisme Cultural“, concepte investigat per la professora d’Antropologia Cultural de la UAB Verena Stolcke.

Segons aquesta investigadora, el fonamentalisme cultural es una actualització del racisme que simplement substitueix el concepte de “raça” per “cultura”, entesa aquesta com un tot compacte i territorialitzat. Aquesta idea de “cultura” es considera històricament arrelada en un conjunt de tradicions i valors immutables transmesos en un territori de generació en generació, d’acord amb la idea d’estat-nació, inventada al s.XIX, dissimulant i amagant les referències a la “sang” i la “raça”, que ja no queden gaire bé.

Com més permeables son les nostres fronteres a una economia globalitzada, més suport tenen aquests fonamentalismes, presentant la diversitat cultural o lingüística com un perill per la  homogeneïtat de la nació. La multiculturalitat es vista com un risc pels valors de la majoria. Aquesta idea integrista de cultura, parteix d’una por envers un futur incert (“el català desapareixerà“), veu els immigrants com un perill per l’homogeneïtat dels nostres valors culturals (“uns colons que venien a espanyolitzar-nos“) i pressuposa que les relacions entre les diferents cultures són per naturalesa hostils i mútuament destructives (“el bilingüisme es dolent“), perquè l’ésser humà és etnocèntric per naturalesa i, en conseqüència, les diferents cultures han de mantenir- aïllades per el seu propi bé.

.

PD: Aquí un article publicat a El País, sobre com aquest Manifest atempta contra tot el consens polític establert sobre la normalització lingüística, des de 1979. Una altre opinió contraria al manifest la trobem a El Periòdico sota el títol “Sacar la Lengua“. Al Bloc “Mil Dimonis” també desmunten els arguments del Manifest, amb altres raonaments. La Vanguardia li ha dedicat una editorial: Un manifest lamentable. Finalment destacar un text publicat a “Lliure i millor” d’un grup de lingüistes catalans que desmunten l’argument de que el bilingüisme sigui un risc pel català. 

PPD: L’any 1934 un altre grup de lingüistes, liderats per Pompeu Fabra, va signar el “Manifest per la conservació de la Raça Catalana”, on s’advertia que la convivència de diverses races a Catalunya posava en perill la conservació dels gens catalans.

Era possible una Revolució a la Transició?

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típica “fal·lacia de l’historiador” o “prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme i el major impuls de la història de l’estat del benestar i el repartiment de la riquesa per tal d’aturar el comunisme)  generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista (ni a la URSS li interessen revolucions fora del Teló d’Acer). Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70’s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?

23 coses curioses sobre el 23F

1- El 7 d’Agost de 1980 el diari d’ultradreta El Heraldo Español publicava un article, sota el pseudònim de Fernando Latorre, on s’animava a donar un cop d’estat contra el Congrés i proposava al General Armada com a líder.

2- A mitjans de 1980 el general Armada va enviar un informe polític al Rei en el qual proposava rellevar a Adolfo Suarez de la presidència del Govern mitjançant una moció de censura amb el suport de dissidents d’UCD, PSOE i AP. El govern podria estar presidit per una autoritat militar. El text es va filtrar a la premsa tot i que no es va arribar a publicar. Suarez va arribar a declarar que la opció de posar un militar al Govern amb el suport del PSOE era un pla descabellat.

3- El 22 d’Octubre de 1980, el General Aramada es va reunir en secret a Lleida amb Enrique Múgica, nº2 del PSOE. Armada assegura que Múgica veia amb bons ulls posar un militar de cap d’estat. Jordi Pujol va confessar recentment que Múgica l’havia sondejat sobre la possibilitat de situar un militar al front del govern

4- El 12 de Novembre de 1980 el General Armada es reuneix amb el Rei en un refugi de muntanya de la Vall d’Aran, durant llargues hores. Es desconeix el contingut de la conversa.

5- El 5 de Febrer de 1981, Manuel Fraga, líder d’AP, va anotar al seu diari: “Todo son rumores. Una vidente menciona un golpe de estado para el dia 24”.

6- El dia 13 de Febrer de 1981, la policia rep l‘informe d’un confident que apunta a un cop d’estat pel dia 23. No li donen cap credibilitat.

7- El dia 18 de Febrer de 1981 la revista “Spic”, d’aviació i turisme, en un article firmat pel seu director es rumoreja amb la possibilitat d’un cop d’estat pel dia 23 de Febrer.

8- Entre el 15 i el 20 de Febrer de 1981: l’influent periodista Emlio Romero, que havia estat acomiadat per Suarez com a cap de premsa del Movimiento, proposava obertament, en una columna del diari  conservador ABC,  donar un cop d’estat i posar al General Armada al front.

9- El 19 de Febrer Manuel Fraga (AP) anota al seu diari: “Si se quiere dar el golpe de timón, el cambio de rumbo que todos sabemos que és necesario, se nos encontrará dispuestos a colaborar.”

10- Els dies previs al cop d’estat l’ambaixada americana rep informes de la CIA sobre la imminència del cop d’estat. L’ambaixador és un tal Terence Todman, ultradretà i anticomunista qua havia finançat cops d’estat a llatinoamèrica. El dia 13 de Febrer Todman es reuneix amb el General Armada a Logroño.

11- El 20 de Febrer de 1981 les bases americanes de Rota, Torrejón, Morón i Saragossa estaven en estat d’alerta.  Vaixells americans de la IV Flota van patrullar el litoral Mediterrani i el mateix 23F un avió yanki d’intel·ligència electrònica va sobrevolar la península.

12- El 22 de febrer de 1981, el dia abans del cop, el diari d’extrema dreta El Alcazar publicava una foto buida del congrés amb una fletxa. Si s’unia la fletxa amb el text de l’article  es podia llegir la frase “Antes de que suenen las 18:30 del próximo Lunes” Aquesta és la hora exacta en que Tejero va entrar al Congrés.

13- Els autocars on van anar els militars fins al Congrés van ser escortats per la unitat d’elit del CESID, dirigida pel comandant José Luís Cortina, un ex-falangista que havia simpatitzat  amb Manuel Fraga en un gabinet d’estudis del qual va sorgir Alianza Popular, l’embrió del PP.

14- Els únics mitjans de comunicació que van publicar una edició especial condemnant de forma rotunda el cop d’estat i defensant la democràcia sense matisos des del minut zero van ser El País (amb 6edicions especials des de les 21:00h) i Diario 16 (edició especial a els 24:00h).

15- L’únic partit polític en tot l’estat que va fer un comunicat de condemna del cop va ser el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i els  sindicats, la Unió Sindical de Policies i CCOO qui va convocar una vaga general aquella mateixa nit (gràcies Joan Coscubiela per aquest detall que desconeixia).

16- 4.000 persones es varen manifestar a favor de la democràcia a la carretera de San Jerònimo (Madrid), a pocs metres del Congrés, durant tota la nit del 23F amb algun incident per part de grups d’extrema dreta

17-Dues de les tres úniques persones que no es van seure durant el tiroteig , Santiago Carrillo (PCE) i Gutierrez Mellado (UCD), ja havien coincidit anteriorment en un altre cop d’estat: el 18 de Juliol de 1936, quan ambdós es trobaven a Madrid. Mellado era un dels líders de la 5a columna feixista que atacava la ciutat  i Carrillo era responsable de la seva defensa.

18- Tejero va intentar presentar-se a les eleccions amb un partit d’extrema dreta anomenat”Solidaridad Española” amb el lema “Mete a Tejero en el Congreso“. Afortunadament va ser un fracàs estrepitós.

19- El 19 de Febrer de 1982 es va celebrar el judici contra els autors del 23F. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo va limitar al màxim la llista d’implicats (tan sols 33) per no tornar a enfurismar a l’exèrcit. Va ser un judici militar, amb un tribunal endogàmic i el més llarg realitzat mai a la Història d’Espanya fins a la data d’avui.

20- El 14 de Juny de 1982 hi va haver un estrany atemptat quàdruple contra 4 seus del CSID que, tot i ser adjudicats a ETA, molts sospiten que en realitat es tractava d’una advertència dels sectors més ultres del mateix CSID per tal que no s’investigués la seva relació amb el 23F.

21- Tejero i Milans del Bosch van acusar en tot moment al Rei d’estar al darrere del cop. Armada va jurar fidelitat absoluta a la Corona i, paradoxalment,  la va desvincular del cop.

22- El Tribunal Militar va condemnar a Tejero i Milans a 30 anys de presó i Armada a només 6, mentre que tots els membres del CSID van ser declarats innocents. El Govern va recorrer la sentència (excepte pels del CSID) i Armada va ser condemnat també a 30 anys.

 23- 1991. Deu anys després del cop d’estat dos diputats de UCD vàren fer pública una suposada llista amb el Govern Provisional que Armada havia proposat als diputats tancats al Congrés, amb membres de tots els partits polítics. Es la següent: President- Armada (militar) , Vicepresident Polític- Felipe Gonzalez (PSOE), Vicepresident Econòmic- López de Letona (ex-governador Banc d’Espanya), Economia- Ramón Tamames (PCE) Exteriors- Arleiza (AP), Defensa- Manuel Fraga (AP), Obras Públicas- José Luís Álvarez (UCD), Justícia – Gregório Peces Barba (PSOE), Hacienda- Pío Cabanillas (UCD), Trabajo- Jordi Solé Tura (PSUC/PCE), Comerç- Ferrer Salat (president CEOE), Sanitat- Enrique Múgica (PSOE), Informació-  Luís María Anson (Agència EFE), Educació- Herrero de Miñón (UCD), entre altres.

FONT: “Anatomía de un Instante“, de Javier Cercas

ICV i el Moviment 15M

El passat Dijous vaig assistir a una Assemblea Oberta a la Seu Nacional de ICV al carrer Rellotge de Barcelona, per debatre a micro obert, com ho he estat fent darrerament a l’Acampada d’Hospitalet, quina havia de ser la postura i la posició del darrer partit d’esquerres del Parlament català davant aquest moviment social del 15M. Es evident que existeix una enorme coincidència entre la ideologia d’Iniciativa (i no de cap altre partit) amb les propostes que s’estan fent a les Acampades, però al defugir logos i lemes de cap mena, el 15M ha demostrat una capacitat infinitament més elevada de convocatòria que cap altre partit, sindicat, ONG o plataforma.

ICV, així com EUiA-IU o Compromís, porten molts anys proposant lleis i mesures que ara el 15 M presenta com innovadores, com per exemple: Prohibir que empreses subvencionades facin donacions a partits i fundacions, endurir penes de presó a polítics corruptes, regulació dels lobbies de pressió, renuncia del cotxe oficial del Parlament, declaració de bens dels diputats, Llei de Transparència Pública, incompatibilitat d’alts càrrecs, renuncia dels eurodiputats a volar amb classe preferents,   proposta al Congrés per renunciar als privilegis dels diputats, Iniciatives Legislatives Populars, aturar els desnonaments i la dació hipotecària, rebuig a la reforma laboral, a la reforma de les Pensions, a la jornada laboral europea de 65h, suport a la Vaga General, salari mínim de 1.000 euros, en contra dels privilegis dels banquers i de l’ajuda pública al rescat bancari, en contra de la bancarització de les caixes, presentació de querelles contra les agències de rating, en contra de la rebaixes d’impostos als rics (futbolistes, IRPF, impost de sucessions…), entre moltíssimes més propostes recents, per citar algunes! Podeu llegir un dossier on es recullen totes aquí: ICV i propostes moviment 15M

Doncs res, després d’una breu introducció i benvinguda de Joan Herrera ens van anar passant el micro als assistents, sumant fins a 30 intervencions, on els simpatitzants de base vàrem tenir el mateix temps per ser escoltats que regidors i diputats, com Ricard Gomà, possiblement un dels millors oradors de la classe política catalana.

El que més em va sorprendre va ser l’elevadíssim nivell d’autocrítica, molts dels militants es queixaven de la verticalitat del partit, que ICV havia perdut el contacte amb els moviments socials que tenia PSUC, que tan sols es feien accions de cara als mitjans de comunicació en mans de la dreta que ens ninguneja en comptes d’anar al carrer, que ICV és vist com un partit de l’establishment i no com un sector alternatiu com les CUP.  També es van explicar moltes experiències positives de les assemblees i es van desgranar moltíssimes propostes que el partit podia portar a les institucions.

Jo vaig demanar torn de paraula i el que vaig dir va ser, més o menys, el següent:

” En primer lloc gràcies per haver convocat aquesta assemblea oberta  que, de ben segur, cap altre partit ha fet. Soc de l’Hospitalet i he participat en l’Acampada del meu barri des del primer dia. L’experiència ha estat fantàstica i mai m’he sentit rebutjat per simpatitzar amb un partit, al contrari, m’han vingut a buscar per fer xerrades, així com a molts altres militants nostres vinculats a Associacions de Veïns i altres plataformes socials.

A la meva ciutat hem viscut amb molta preocupació el fet que en els barris obrers més afectats per la crisi, on la ideologia política s’escampa exclusivament als bars, han caigut en mans dels feixistes de PxC, que es presenta com un partit antisistema i fins i tot adopta ginys anticapitalistes com el nazisme clàssic. Aquestes assemblees han de servir per portar la política a aquests racons, assenyalant que els veritables culpables de la crisi son els banquers i corruptes, no els nouvinguts.

No sé quan durarà aquest moviment del 15M, però una cosa està clara, quan acabi ICV seguirà allí. No hem de pensar a curt plaç, en si ens donarà un diputat més o menys. Si aconseguim que una generació es socialitzi en els postulats de l’esquerra al carrer , si aconseguim difondre els nostres principis en nanos de 15-18 anys que fins ara tan sols feien cas a la seva playstation, tard o d’hora hi sortirem guanyant.

Finalment recomanar als nostres càrrecs electes que prenguin exemple de Mònica Oltra, diputada d’Iniciativa a les Corts Valencianes, que ha aconseguit el respecte de les xarxes socials del 15M gràcies als seus vídeos a You Tube defensant als indignats de les càrregues policials al Parlament Valencià i molt especialment amb les seves samarretes contra la manipulació a Canal 9 i la corrupció de Camps“

Al meu darrere tenia a Janet Sanz, la nova regidora a l’Ajuntament de Barcelona de només 21 anys, que al matí següent va acudir al ple d’investidura de Trias amb una samarreta contra les retallades, mentre el que queda d’Ex-querra Republicana entregava el seu vot gratis et amore al primer Govern de Dretes de la capital catalana.

Casualitat? Ho tenia pensat ja? Ho desconec, però en tot cas ho trobo un gest simbòlic excel·lent! Per si en cabia cap mena de dubte en els fòrums de la dreta més rencorosa, convergent i palanganera de Felip Puig van dedicar nombrosos comentaris a insultar-la, tractant-la de merda seca en amunt. Lladren? Cavalquem!

FETS DE MAIG DEL 37: Hem aprés la lliçó?

Aquest més de Maig fa 73 anys ja d’un dels més foscos episodis de la història política de l’esquerra catalana: En plena guerra civil, dins el bàndol republicà, es va recrear un altre conflicte armat a la rereguarda, trencant així la unitat que havia parat el cop d’estat feixista del 36.

Per una banda el bàndol “oficialista” que prioritzava la destrucció del feixisme a la revolució, format per ERC, PSUC, UGT i Estat Català, volien posar fí a la incontrolada i brutal repressió contra la burgesia i membres del clergat. Des de que a l’Agost de 1936 el diari anarquista “Solidaridad Obrera” demanava que es matés a tot sospitós de feixista, s’havia instal·lat un veritable Règim de Terror on més de 10.000 persones varen ser executades sense cap mena de judici previ, sota acusasions com “ser llicenciat” o “haver anat a missa”. Els oficialistes, liderats per Eusebi Rodriguez, Comissari d’Ordre Públic (PSUC) i Artemí Argeler (Conseller d’Interior, d’Estat Català) pretenien recuperar per la força l’armament en mans dels Comités Revolucionaris a la Telefónica i posar-les en mans del Govern legal.

Per altre banda, aquells que pretenien fer una Revolució Social com si Franco no existís, el sindicat majoritari CNT i els marxistes dissidents de l’stalinisme (POUM), van entendre que aquest atac pretenia estatalitzar una de les fàbriques que s’havien posat en mans de comitès auto-gestionats (per llei, totes les fàbriques amb més de 100 treballadors ho estaven). Durant els dies 4-7 de Maig del 1937 varen convocar diverses manifestacions, tirotejos i barricades i finalment es va arribar a un suposat acord de pau CNT-UGT.

Aquest fet, peró, va suposar el declivi definitiu de la CNT i l’anarquisme ibèric, que mai més tornaria a gaudir de l’hegemonia sindical que havia tingut fins al moment. El comunisme stalinista pren el control del govern central, amb l‘aliança del socialista Negrín amb el PCE i empren una caça de bruixes envers el POUM i els dissidents suposadament troskistes, creant un servei secret de cheques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents, amb la total passivitat de la ERC de Companys.

Més enllà de buscar culpables, és evident que es va fer fatal per totes bandes, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre la importància de la unitat progressista davant una amenaça major, com el feixisme o la crisi econòmica. Cal recordar també, que si comunistes i socialdemòcrates no s’haguessin barallat a Alemanya, Hitler mai hauria estat investit Canciller. No podem perdre més temps en disputes internes i estèrils discussions bizantines sobre la puresa teòrica mentre l’enemic truca a la porta.

La dreta sempre ha estat unida a casa nostre: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista va córrer a sufragar al bàndol franquista, per tal de recuperar les seves fàbriques, de la mateixa forma que a CIU no li ha fet mandra amagar la seva senyereta a l’hora de pactar amb el PP més espanyolista, per tal de mantenir el poder i els seus negocis corruptes.

Com s’ho fan els conservadors? Es evident que a l’hora de defensar els seus privilegis econòmics son capaços de renunciar a tot principi, funcionen sota disciplina marcial i defugen tot debat a cop de talonari, imposant els principis de Maquiavel com a únic dogma: la finalitat justifica els mitjans. Clar, ells van crear l’estat i el poder polític, en saben totes les trampes i ressorts!

URSS: La Utopia es el primer pas cap al Totalitarisme?

Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

La seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!

ENTREVISTA INTERACTIVA AL CANDIDAT D’ICV-IU (PART 2)

I avui la segona part de l’entrevista al cap de llista de la coalició ICV-IU a la provincia de Lleida Josep Antoni Moreno, amb les preguntes que vosaltres (i jo, jeje) li vàrem fer!

Se que la secció de política ha monopolitzat el blog, però heu d’entendre que per a un freak de les eleccions com jo unes generals son una cosa que passa tan sols cada quatre anys i cal aprofitar. A prtir del dia 10, prometo aparcar aquesta secció i tornar als relats, cine , musica…

.

LRDS.- Com bé saps la desafecció cap a la política és evident, jo votaré per responsabilitat cívica i optant pel mal menor, però no perquè m’atragui un partit o un programa. És més penso que el meu vot no serveix absolutament per a res. Què proposa ICV per revaloritzar la política i reimplicar un electorat absolutament desencantat?

Moltes solucions, contrastades i eficients. En la última enquesta del CEO, però, la menor desafecció política la tenia ICV-EUiA, suposo que per algo deu ser. La veritat és que amb una campanya tant subhastera no és gens estrany. Però també és veritat que ho participes en política o et faran la política. ICV-EUiA volem canviar, transformar, fer més participativa aquesta societat, aquest sistema democràtic amb exigències i propostes, amb una major influencia i amb solucions com mesures de participació ciutadana des de referèndums, a ILPs, o participació directa en assumptes municipals, el dret a decidir per Catalunya com a nació, etc. I per altra banda, ICV-EUiA volem il·lusionar a l’electorat desencantat, sobretot aquell que s’absté de forma crítica amb l’aportació de solucions i no promeses. Solucions que donin resposta a les seves necessitats diàries i no a grans entelequies. Per exemple: la pujada del salari mínim interprofessional (i no val a dir que no hi ha diners: amb promeses com els 400€ es liquiden més de 5000 milions d’euros!), la reducció de les desigualtats, afavorir l’accés a l’habitatge, unes pensions mínimes dignes (per damunt del nivell de suficiencia les no contributives i com el SMI les contributives), amb una renda bàsica d’empancipació per al jovent, amb el dret a la dona a decidir lliurement sobre el seu propi cos, … etc. Es a dir, més drets socials i menys rebaixes d’impostos. per convergir a la UE.

LRDS.- Veig, i crec que no sóc l’únic, ICV com la marca blanca del PSC. No us en diferencieu per res o almenys això és el que es perceb. Penseu fer res per canviar això?

Tot el contrari! Ens diferenciem i molt! Únicament cal mirar els programes, amb les propostes que acabo de resumir, ja hi ha moltes i evidents diferències entre ICV-EUiA i el PSC-PSOE. Nosaltres apostem per un estat federal plurinacional, el PSOE diu que ja hi ha prou amb el sistema autonòmic; nosaltres diem no a les rebaixes fiscals que únicament beneficien als més rics, PSOE fa rebaixes fiscals iguals que el PP, amb el pacte amb CiU; nosaltres diem avortament lliure i gratuït, el PSOE diu que s’ha d’obrir un debat que ja porta obert més de trenta anys!; ICV-EUiA diu despenalització de l’eutanasia, ells es preocupen i s’acovarden davant la jerarquia esclesiàstica; ICV-EUiA exigim la reforma radical de la Llei d’Estrangeria, per cert, aprovada pel PP i que retalla drets fonamentals, el PSOE parla de controls fronterès; ICV-EUiA va aconseguir, finalment, el matrimoni entre persones de mateix sexe, pactat amb un PSOE que anteriorment negava aquest dret repetides vegades; ICV-EUiA exigim el traspàs de rodalies i regionals, el PSOE ens ho nega; ICV-EUiA proposem mesures contra el canvi climàtic, el PSOE no sap que és això (més carreteres?); ICV-EUiA exigeix l’educació de 0 a 3 anys de forma universal i gratuïta, el PSOE dona xecs! … calen més exemples? Potser un altre molt evident: ICV-EUiA diu clarament que apostem per governs d’esquerres. PSOE diu preferir pactar amb la dreta de CiU.

NEMO- Es possible que al líder del PSOE li calga el suport d’IU-ICV: aconseguida ja en la passada legislatura la igualtat legal entre el col·lectiu LGTB i la resta de la població, quins avanços cap a la igualtat social plena i efectiva impulsaria en aquest escenari el vostre partit?

Són moltes, moltíssimes, però molt necessàries. T’aconsello que facis una ullada al nostre programa http://www.joanherrera.cat/programa/consulta , al sisè apartat “Llibertats sexuals”. Però en tot cas, molt breument, aconseguir l’eradicació de la LGTBfòbia (llei integral contra la LGTBfòbia, Llei de violència en el si de les parelles homosexuals, promoció de mesures positives per la integració social i laboral dels i les transsexuals, reforma de la Llei d’Identitat de Gènere, modificació de la Llei de reproducció assistida per permetre la donació d’òvuls en el si de les parelles formades per dues dones, rehabilitació de les persones homosexuals perseguides durant el franquisme), treballar en el camp de l’educació per aconseguir la igualtat social (elaboració i implementació de programes específics per desenvolupar l’eix transversal d’educació en la no discriminació), i considerar els drets LGTB com a drets humans a l’hora de dissenyar la política internacional (ingrès de l’estat espanyol a l’ILGA -Associació Internacional Gai i Lesbiana-, dret d’asil i assistència a les persones perseguides en els seus països d’origen per la seva orientació sexual o identitat de gènere, realització d’un estudi sobre la situació de la gent gran LGTB i implimentar mesures per aconseguir que no torni a l’armari, una política valenta sobre VIH-SIDA)

NEMO.– Amb Rajoy com a president del Govern (un escenari, per cert, que les enquestes ens fan témer cada vegada més), és ben clar que els avanços de la darrera legislatura en matèria de drets LGTB estarien en perill, i molt probablement als ciutadans ens tocaria eixir al carrer a defensar-los. Des d’IU-ICV, de quina manera es donaria suport a la lluita per impedir que un govern del PP trepitjara i destruïra els drets i la igualtat aconseguits per gais i lesbianes, i convertira la discriminació homofòbica en política d’Estat?

Primer: el gran perill avui no és que torni el PP (totes les enquestes indiquen que no serà així), sinó que guanyi el PSOE per majoria absoluta. I recordem que el PSOE aquesta sensibilitat no la té massa fixada sinó li estirem des de l’esquerra. En tot cas, però, aquests dies ho anem diem, per barrar el pas a la dreta s’han de fer polítiques d’esquerra. ICV-IU serem bel·ligerants contra el PP, la conferència episcopal, o tot aquell que tingui la temptació de retrocedir en drets socials, com els drets LGTB. Amb la nostra major influència al Congrès, des del Parlament de Catalunya, els ajuntaments o el carrer.

PAU– Bé, aquest és el primer cop que votaré, massa jovenet pel nivell de les qüestions que s’han plantejat per aquí però ho puc intentar.
El fet és que em plantejo seguir la política del mal menor o “lo-meno’-malo” que així, per sobre, puc veure com el PSOE. La meva pregunta és, que té, que pot fer ICV que el diferenciï del partit anterior? A grans trets, no necessitaria un discurs massa elaborat i complex.

En tot cas, el mal menor fa que aquests “mals” siguin més grans i, per tant, no puguem avançar en drets socials i estat del benestar, entre d’altres. ICV ens diferenciem en que no entrem en subhastes electorals. Volem aportar solucions. I tenim molt clar que qui diu que baixar impostos es pot ampliar l’estat del benestar (polítiques efectives d’accés a l’habitatge, desenvolupament de la llei de la dependencia, solucions per l’emancipació dels joves mitjançant la renda bàsica d’emancipació, la pujada del sou mínim a 1.000 €, en consonància amb la resta de la UE, …) menteix. És impossible. Els diners han de sortir d’algun lloc. A més, quan PSOE, CiU i PP (fins i tot ERC alguna vegada) diuen que rebaixar impostos beneficia a les rendes més baixes, es deixen de mencionar que també es rebaixa a les rendes més altes, en percentatges que globalment signifiquen una gran rebaixa d’impostos, i per tant de recaptació, que beneficia als que més tenen i, que per tant, es poden permetre accedir a serveis socials privats o compra directa d’habitatges, per posar un exemple, sense patir una gran repercusió a la seva renda, tot el contrari al que si que passa amb la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes, amb rendes baixes i mitjanes que tenim necessitat de serveis públics i que no ens podem permetre pagar una privada. Aquesta és l’aposta del sistema nordamericà amb una gran aposta per la privada i uns serveis públics de subsistència. Donar xecs encara fa més regressiu el sistema.

Per tant, lo-meno-malo, i sobretot amb majoria absoluta, pot representar el mateix que el PP. No oblidem que en aquesta passada legislatura el PSOE ha pactat una reforma fiscal amb la dreta de CiU que ha reduït els ingressos en 7000 milions d’euros anuals. Una reforma calcada a l’anterior feta pel mateix PP. Com a mínim en matèria econòmica, el PSOE, amb el recolzament de la dreta de CiU, fa la mateixa política que la dreta de Rajoy o Aznar. Per tant, per barrar de veritat les polítiques de dretes fa falta una gran influencia de l’esquerra de debò, la que farà pagar més als que més tenen, perquè també aquests són els que més beneficis treuen de la nostra societat.

.

PAU.- En quant al que més m’interessa saber és sobre la política ecologista que pensen defensar, que em sembla perfecte, però que no voldria trobar-la massa utòpica, ja que amb certs comentaris que he escoltat m’envaeix una onada d’escepticisme. I em podries explicar no-se-què d’una central (tèrmica? no crec no?) a la zona franca que contaminaria molt i que ens faria arribar tots els aires a L’Hospitalet?

Sembla ser que Gas Natural projecta una central tèrmica a L’Hospitalet. En tot cas, molta cura, doncs els ajuntaments acaben sent qui donen o no les autoritzacions a la instal·lació de determinats tipus d’empreses. Aquest ajuntament està governat pel PSC.

Arribats aquí, des d’ICV la nostra aposta és per una Llei energètica que aposti per les energies netes. Fins i tot proposem el tancament de les nuclears amb un programa pont de permeti el tancament gradual per garantir el subministrament elèctric des de l’energia nuclear a les energies netes.

Per un altra banda, una veritable política contra el canvi climàtic, que ha de comportar actuacions i noves lleis com la d’envasos, la promoció de la mobilitat sostenible (transport ferroviàri), una nova cultura de l’aigua (estalvi, eficiencia, reutilització, …), etc. i molt més al nostre programa…

Tot això ja fa temps que s’està portant a terme a paissos de la UE. Per tant gens utòpic. En canvi Espanya és campió en incompliment del protocol de lluita contra el canvi climàtic…

.

MOZ.- El mateix Roger ha parlar moltes vegades del coalicionisme hiperbòlic d’IU (en la que fins i tot s’hi va integrar un partit socialista carlí), així que jo em pregunto: fins a quin punt es garantir el funcionament conseqüent d’un partit quan aquest n’és una federació d’altres de més petits?

Doncs com a representant d’ICV que no tenim aquest problema, fins i tot amb forts processos consolidats de participació interna (com primàries, assemblees i processos oberts a la ciutadania, diferent processos de participació, i encara molts per aconseguir, es clar), difícilment et puc donar una resposta adequada, doncs em pregunto exactament el mateix. No comprenc (bé, en part sí) com IU s’ha deixar portar per la por i el xantatge de les opcions dures i conservadores del PCE per deixar passar l’oportunitat de recolzar en aquestes eleccions a Isaura Navarro, d’Iniciativa pel País Valencia, escollida majoritariament per IU País Valencià, i així continuar un procés (posat en marxa en la resta del territori espanyol per Llamazares) de renovació i consolidació del que representa o hauria de representar IU. En tot cas, em consta que Llamazares es troba més a prop d’ICV que del PCE.

.

MOZ.- Com a representant de la circumscripció electoral de Lleida, quina és la seva postura respecte les obres d’art sacre en litigi amb l’Aragó?

Doncs molt simple i concís: s’ha de respectar la unitat de les obres. del Museu Diocesà. D’unes obres, a més, propietat històricament del bisbat de Lleida. I per tant, del tot innegociable. Unes obres, per un altra banda, que s’haurien de considerar patrimoni cultural de la societat.

.

BISMUTINA.- ICV-EUiA defensa unes tesis de catalanisme federalista. Una única pregunta, simple, però que espero que li faci pensar: tots els federalistes es troben a Catalunya, a Espanya no hi ha ningú que es cregui el federalisme a part d’IU, tot i que no en fa una gran defensa. Amb qui pensen federar-se?

El que es tracta és d’aconseguir el dret de decidir, el dret a l’autodeterminació que podrem aconseguir amb una major influència al congrés. A partir d’aquí, Catalunya ha de ser lliure per decidir quina i de que tipus ha de ser la relació amb la resta de comunitats d’Espanya. La nostra aposta és la d’un estat federal plurinacional. Qui estigui tant cec de tancar consensos en aquest sentit, s’equivocarà de totes totes. Aquest procés cada dia és més necessari. Una resposta per la nostra nació, així com la d’Euskadi, i les que així ho decideixin lliurement.

.

BISMUTINA- Quan proposaran una moció al Congrés per renovar la Constitució i suprimir la Monarquia? Es tracta de posar el PSOE entre l’espasa i la paret, un partit no es pot dir socialista i ser monàrquic o no recolzar la República.

Molt fàcil: quan vulguin modificar el dret a la successió. Aquest serà el millor moment. Esperem tenir la influència suficient per poder aconseguir deixar sense efecte aquest dret de la corona a fi que desprès de la mort de l’actual monarca ens puguem constituir, amb un procés totalment pacífic, en una república.

.

JOSEP_PEPUS.- Solicitarán la reforma electoral que democratice de verdad el estado, donde todos los escaños sean en proporción a los votos, y así tanto el caño de Barcelona como el de Avila estén respaldados por el mismo número de ciudadanos?

Inmediatamente. Una persona un voto. Pero tambien, para que las comunidades con menos población tambien puedan ser lo más plurales posibles, tambien exigiremos la ampliación del número de diputados. Lo suficiente para poder respetar esta pluralidad. Sobre todo en un estado federal plurinacional como el que propone ICV-EUiA.

.

JOSEP_PEPUS.– Solicitarán la Ley de Plazos para abortar? Que se denuncie el Concordato con la Santa Sede y que el Estado no siga financiando la iglesia por ninguna vía, incluida el IRPF?+

Exigiremos la despenalización del avorto. Es un derecho de la mujer el decidir libremente sobre su propio cuerpo. Además exigiremos que este sea gratuito y cubierto por la sanidad pública.

Si, denunciaremos el concordato con la Santa Sede que consideramos claramente anticonstitucionales. El estado ha de garantizar la igualdad de trato a todas las religiones. Por tanto, no se puede subvencionar ni potenciar a ninguna de ellas. Financiación CERO.  La legislación del estado ha de ser aconfesional, laica.

.

JOSEP_PEPUS- Solicitará que el sistema se democratice, permitiéndose convocatoria de referéndums por parte de administraciones territoriales, y/o grupos de ciudadanos?

És una prioridad de ICV-EUiA. Entendemos que la verdadera y plena democracia requiere de la participación de la ciudadania. Encontrarás todas las propuestas más concretas en nuestro programa: http://www.joanherrera.cat/programa/consulta . Pero concretando: Si, exigiremos la reforma de la lei electoral estatal para, entre otras, garantizar una mayor proporcionalidad, dotar a las CCAA de la capacidad política para convocar referendums dentro del ambito de su competencia. Por otra parte, tambien solicitaremos el canvio de la Constitución Española para reducir el numero de firmas requeridas para la presentació de una Iniciativa Legislativa Popular, flexibilizando, asimismo, los requisitos de firma a los 16 años de edad (edad mínima en que solicitaremos tambien el derecho a voto) y criterio de residencia legal en vez del criterio de nacionalidad.   Al mismo tiempo, exigiremos elaborar una lei de referendums y de consultas populares, para que se puedan plantear tanto a propuesta de las diferentes instituciones como de la iniciativa ciudadana, permitiendo, de esta manera, la participación directa de la ciudadania.

.

THERO.- Denunciar bisbes com el de Tenerife que dóna cobertura a la pederàstia és defensar la llibertat religiosa. Llavors, es permet que el PP digui bajanades com allò del contracte d’immigració, o que prometi que l’ablació estarà prohibida quan ja ho està… Quan començaran a ser tan covardets i començaran a querellar-se contra els talibans de la premsa? Quan començaran a defensar Catalunya de l’insult continuat?

No acabo d’entendre la pregunta. Però en tot cas, si alguna força política està sent clara i valenta en l’exigència d’un estat aconfessional i laic, aquesta és ICV-EUiA. Nosaltres no ens deixem ni ens deixarem acovardar per Rouco Varela, la jeràrquia esclesiastica o la dreta més rància. No ho hem fet mai i mai ho farem. Si algú ha defensat clarament Catalunya contra els atacs dels bisbes, ha estat ICV-EUiA. Per cert, tinc dues cartes amenaçadores cap a la meva persona per denúnciar les declaracions de la jerarquia esclesiastica, els pactes del vaticà i per defensar el laicisme. Però no m’acallaran. Ni a mí, ni a ICV-EUiA.

Finalment, aquí tens la novena raó de Carlos Jimenez Villarejo per votar Joan Herrera: “J. Herrera ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente de 1976 afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que “debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica”, afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.”

.

THERO- Tenen prevista una reforma de la judicatura que elimini els dinosaures que encara patim? Acceleraran els procesos perquè no comencin, sobre tot els que tenen que veure amb escàndols polítics, tan tard que la gent ja ni se n’enrecorda?

Exigirem la descentralització del Consell General del Poder Judicial per adequar-lo a l’estat federal plurinacional que també exigirem. El nou estatut de Catalunya, del qual exigirem també el seu compliment, és una eina que ens servirà per millorar el servei públic de la Justicia de Catalunya en benefici dels ciutadans i ciutadanes, i protegir més efectivament els seus drets, amb una acceleració de la resolució dels litigis.

També és molt adient en aquest cas la setena raó de Villarejo en quan a certs escàndols polítics: “Coherentemente (Joan Herrera) con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el “enriquecimiento ilícito” de los servidores públicos. Ademas de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Consticional sobre los “Albertos” dejando sin efecto la condena penal que le habia sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.”

.

KAKUN.- Els trens rodalies i regionals no són competència de la Generalitat de Catalunya? I, si el que vosté em vol respondre és que demanaran més fons a l’Estat o el traspàs total de les línies… no seria aquesta la proposta i no el traçat concret de línies, més addient, potser, en una campanya de les autonòmiques?

No, no, no! No fotem. A l’estatut de Catalunya és recull que tots els trens que circulen de principi a fi dintre de Catalunya SERAN competència de la Generalitat de Catalunya. Aquesta competència serà una exigència d’ICV-EUiA el primer any de legislatura. Però no fotem, sense diners no volem la competència. O es que haurem de pagar els catalans la modernització de rodalies i regionals pendents des de fa molts anys per part de l’estat? Es que no paguem prou? Per això exigim també la publicació de les balances fiscals! El que no és de rebut és que l’estat presumeixi de superàvit mentre les CA anem ofegades per poder oferir els serveis que tenim cedits en bones condicions. Catalunya paga més del que rep. Per tant, l’estat o modernitza el tren convencional o ens ho cedeix, com nosaltres exigirem, però amb la seva partida pressupostaria necessària. A més, part també de la negociació de l’estatut va ser una dotació pressupostaria per posar al dia les abandonades infraestructures de Catalunya. La nostra proposta, Pla ferroviari 2014, únicament destinaria un 20% d’aquesta partida en modernitzar i donar servei ferroviari per al 100% del ciutadans i ciutadanes de tota Catalunya.

Exigirem la competència. Però únicament l’acceptarem amb la seva partida pressupostària. Però, precisament, sabedors d’aquesta dificultat, també és necessari recordar que exigirem la reforma federal de la constitució per a que l’estat esdevingui federal i plurinacional amb el dret a decidir de Catalunya com a nació.

.

JOTABE – No li semblaria més just que els partits polítics es definisin abans de les eleccions amb qui pactaran o amb qui no? Perque la meva opinió es que la gent vota a un partit i no a una agrupació de partits.

Totalment. Crec que a ningú li queda cap dubte que ICV-EUiA sempre recolza governs d’esquerres, tant a Catalunya com a Espanya. I en aquest últim cas, ja hem dit, ben alt, que el nostre pacte serà amb el PSOE, sempre hi quan es donin les condicions per la qual puguem arribar a un pacte. Però encara així, mai, ni per activa, ni per passiva, mai possibilitarem un govern del PP.

.

JOTABÉ.- Que n’ opinaria de la possibilitat de que es fessin 2 voltes en les eleccions com es fan en altres partits i que governes la llista més votada?
Moltes gràcies

Això és típic dels sistemes presidencialistes que en cap cas representa les sensibilitats que la ciutadania demostra elecció darrera elecció. El nostre és un sistema parlamentari. Un sistema que respecte les minories i que, per tant, no pot, de cap manera, possibilitar segones voltes. Les minories també han d’estar representades. I en tot cas, una persona, un vot.

Al que si estem d’acord, i nosaltres complim, és la celebració de primàries per la designació dels caps de llista dels partits, com nosaltres fem (ICV fins i tot amb la participació de gent no afiliada).

.

RAFAEL.- Quina és la postura del partit respecte al cànon digital? sobre el tema de les descàrregues d’internet a través de xarxes P2P i altres? A Espanya de moment la llei s’interpreta en el sentit que es permeten, sempre que siguin per un ús privat i no lucratiu. Com es garantirà la continuïtat d’aquest dret que cada dia està més amenaçat per grups poderosos com la SGAE i que de fet, països del nostre entorn com França o Gran Bretanya estan ja limitant? No li sembla oportunista la posició de Mariano Rajoy contra el canon

Totalment. ICV ja hem exigit i exigirem el control públic de l’SGAE i la supressió del cànon digital indiscriminat. Que no entra en contradicció amb la defensa dels drets d’autor, doncs és a través de la xarxa per on es distribueix la cultura, mitjançant les operadores que fan negoci, les que han de donar resposta als drets d’autor.

.

BLANCO NUCLEAR.- Quan el PP ja es planteja la construcció d’un 5è cinturó, ICV com es pretén combinar sostenibilitat i ecologisme amb creixement?

No hi ha sostenibilitat, ni creixement sostenible sense tenir en compte la nostra petjada ecològica al territori. En una generació ens estem carregant tot el patrimoni que els nostres pares ens van deixar. És del tot necessari abordar d’una vegada per totes un nou model de mobilitat que posi l’accent en el transport públic i l’aposta per una nova cultura de la mobilitat. Entre d’altres, és molt necessari convergir amb la UE també en el transport de mercaderies via ferroviària que ens permetria descongestionar les actuals infraestructures viàries. Aquesta és l’aposta moderna que necessitem. Fer més vies, sense fer una aposta clara per la mobilitat sostenible, és abocar-nos al desastre.

I per cert, qualsevol creixement que tampoc ho tingui en compte, tindrà els mateixos resultats. Quan trigarem a donar-nos compte? Un bon exemple visual, la cabina (el camarote) dels Germans Marx: http://www.youtube.com/watch?v=-lPZhdOLBTc o la dels Germans Marx a l’Oest, al final d’aquesta delirant escena on el tren necessita més i més fusta (“más madera”), fins arribar a no tenir res més per cremar: http://www.youtube.com/watch?v=FQzBtlu80R8&feature=related

.

BLANCO NUCLEAR – De quina manera ICV defensarà la utilització del català a les corts espanyoles?

Sobretot amb l’exigència de la reforma de la Constitució per tal de configurar un estat federal plurinacional, plurilingüístic i pluricultural. Però també amb la oficialitat oral i escrita de les quatre llengües, arbitrant mesures tècniques, legals i formatives que així ho puguin garantir. Al Senat serà ha de ser una conseqüència de la nova realitat plurinacional que s’ha d’abordar, fins i tot amb una reforma per a que esdevingui una autèntica cambra de representació territorial. I, sobretot, no recolzant la candidatura del Sr. Bono a la presidència del Congrés de diputats.

.

JULIANEN– Que puc fer amb el llibre de família que tinc a les mans si guanya les eleccions el PP i treu el matrimoni tal com esta legislat ara per gais i heteros sense distinció

Cap problema. Ja ho vaig dir: el PP ha renunciat a guanyar aquestes eleccions amb aquest gir a l’extrema dreta. Però a més, ja ens diuen totes les enquestes que Rajoy no guanya. Per tant, sense pors i molta cura amb la possible majoria del PSOE doncs no va ser sinó amb la nostra insistència i preserverància que finalment (s’havien negat anteriorment repetides vegades) vam pactar i possibilitar el matrimoni entre persones del mateix sexe. A més, encara queda molt, molt per fer a fi d’aconseguir els mateixos drets que els matrimonis heterosexuals.

ARQUEÒLEG GLAMURÓS.– Que li direies a un gai o lesbina que votés al PP o CIU?

Doncs casi ho acabo de dir. Fins i tot PSOE dubta repetides vegades. La dreta té un concepte de familia conservadora on únicament té cabuda un tipus de família dictat per l’Església catòlica. Amb ells, mai s’aconseguiran adequar els mateixos drets d’unes i uns altres famílies. Totes, per a ICV-EUiA amb els mateixos drets, tant d’adopció, com de viudetat, drets socials, sanitat, …

ARQUEÒLEG GLAMURÓS.- Que et suggereix el lema de Duran “A Catalunya no hi cap tothom”?

Xenofòbia pura i dura. És el no vol reconèixer la realitat. Catalunya a més, en gran part, és un país d’immigrants. Cal recuperar memòria històrica: és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. I això va servir abans i serveix igualment ara. A Catalunya hi caben donat que tenim un problema de natalitat i de falta de treballadors per a certes ocupacions. El que cal és donar visibilitat a la realitat que tenim i no fer demagògia amb aquest tema tant sensible. El problema no és el fenomen de la immigració, el problema són els serveis tant deficitaris que històricament patim, així com la falta d’unes polítiques socials d’integració.

ARQUEÒLEG GLAMURÓS – Com valores la gestió a Interior de Joan Saura?

Molt positiva. Amb canvis molt necessaris per democratitzar encara més un cos tant important com el dels mossos d’esquadra. I amb mesures valentes com la reducció de la velocitat a 80 qm per hora que ajuden a lluitar contra el canvi climàtic, reduir la congestió viària i, fins i tot, els accidents, per posar alguns exemples.

ARQUEÒLEG GLAMURÓS – GRÀCES DE TOT COR I MOLTA SORT A LA CAMPANYA!!

MOLTES GRÀCIES A TOTS VOSALTRES PER VOLER COL·LABORAR