Sobreprotecció no és educació!

Fa uns dies vaig publicar un post que duia per títol “Apologia de la joventut actual”, on exposava que no existeix cap causa objectiva que ens porti a pensar que els adolescents d’avui son pitjors que els de tota la vida i que al darrere del discurs criminalitzador del jovent sovint s’hi amaguen els perjudicis masclistes i tradicionalistes més carques.

Doncs bé, resulta que fa poc vaig topar amb un article del diari El País que em va fer adonar que se m’havia passat per alt un detall: la sobreprotecció. Segons l’autor Manuel Rodríguez Rivero els pares d’avui dia tracten d’evitar per tots els mitjans possibles que els seus fills es vegin exposats a cap tipus d’emoció negativa, oblidant la diferència entre perill i risc o entre temeritat i covardia. Així doncs la intensitat de la protecció paternal SI seria un factor diferencial entre generacions.

Seguint amb aquest fil de pensament m’ha vingut al cap la meva experiència com a educador del lleure en un esplai: una professora del curs de monitors m’assegurava que les “nits de por” podien causar profunds traumes als infants, mentre jo li discutia amb vehemència que soc capaç de caminar sol pel bosc a mitjanit, com qui va per la Rambla un diumenge a la tarda, gràcies a que de petit vaig passar per innumerables túnels del terror esplaiencs.

També recordo a un nano solitari a qui els seus pares venien a espiar al campament a veure si estava bé, perquè mai havia sortit sol de casa, i al que van esborrar de l’entitat al assabentar-se de que un company del grup fumava porros. Resultava molt trist veure’l passejar tot mudadet de la maneta dels seus progenitors… amb 17 anys!! Que van guanyar robant-li l’adolescència?

Segons una web de psicopedagogia els pares sobreprotectors acostumen a actuar així moguts per una baixa auto-estima que els impulsa a demostrar a la societat com de bons pares són; també pot ser que pretenguin projectar les limitacions i frustracions que ells mateixos van tenir a la infància, o bé  compensar el poc temps que poden dedicar al fill/a.

I quines conseqüències pot tenir pel nano? Doncs els experts afirmen que, a la llarga, la sobreprotecció infantil causa trastorns emocionals de personalitat, una por crònica i, sobretot, una falta de maduresa alhora d’afrontar els problemes de la vida adulta.

No podrien ser aquests els factors que explicarien el comportament dels joves d’avui dia? Els que insulten als professors sabent que el seu pare els donarà la raó a ells o els que no treballen ni estudien no fos cas que, pobrets, es cansessin o tinguessin estrès…

Davant això Gever Tulley ha creat una nova i innovadora corrent pedagògica, el “Thinkering School”, basada en deixar que els nanos facin per si mateixos coses suposadament perilloses (encendre una foguera, conduir un cotxe acompanyats, emprar tot tipus d’electrodomèstics, escalar un arbre…). El seu vídeo de You Tube, que podeu veure a continuació, ha estat un èxit de visites, i el seu llibre “Fifty dangerous things you should let your children do” ja es best-seller després de ser rebutjat per moltes editorials escandalitzades!

La bufetada a temps i la violència en l’educació.

Es la “bufetada a temps” un recurs a la disposició dels pares, per tal de marcar la seva autoritat davant els fills rebels? Suposa això un acte de violència? Pot causar això traumes psicològics en la personalitat del infant? Ha de ser legal que els pares puguin emprar aquest mètode si o troben oportú o, per contra, l’estat ha de tenir la potestat legal de poder treure la custòdia legal a qui ho faci? On és el límit entre amor i repressió, entre càstig i pallissa?

Els defensors de la suposada bufetada pedagògica defensen que a ells els hi van donar quan se la mereixien i que no son persones violentes, que davant infants o adolescents extremadament problemàtics no queda cap altre sistema per imposar la autoritat paterna i no creuen que la bufa representi en si un dolor físic. A dir veritat, segons les estadístiques, aquest mètode compta amb una elevadíssima acceptació social i dubto molt trobar algú que ho no hagi sofert algun cop de menut.

I els detractors? Que opinen aquells qui, com jo, pensem que la violència tan sols es capaç d’engendrar violència?

En primer lloc m’agradaria plantejar la Teoria de la Corresposabilitat Social, plantejada per la psicologia evolutiva infantil de Bolwbly , Barudy Jorge i desenvolupada recentment per Dantagnan, Maryorie i Crintteden, segons la qual l’educació dels infants és correspon, en part, a tota la societat i que tots son responsables en garantitzar el compliment dels seus drets.

En quant als aspectes legals i semàntics: la Organització Mundial de la Salut defineix violència com “L’ús deliberat de la força física o el poder, ja sigui en grau d’amenaça o efectiu, contra un mateix, una altra persona o un grup comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics,trastorns del desenvolupament o privacions“. La Convenció sobre els Drets del Infants de Nacions Unides (signat per Espanya el 1991), reconeix als menors com a sers humans, subjectes actius legals amb drets i capacitats jurídiques i no com a mers objectes passius amb l’únic dret a ser protegits.

El pedagog i escriptor Bernabé Tierno afirma que els inconvenients d’aquest tipus de càstig son que aquest tan sols funciona mentre el que castiga es troba present, provoca ansietat, frustració i agressivitat a qui ho sofreix i pot portar-li a la conclusió que no es sent estimat o que destorba. Tierno recomana emprar els reforços positius abans que els negatius i que en cas que s’empri un càstig s’expliqui bé el motiu. El psicopedagog i orientador familiar basc Luís Cerrión opina en el seu blog que ela mastegots, per suaus que siguin, creen criteris de pensament i patrons de conducta basats en que la força violenta és la millor forma per resoldre conflictes.

Segons un informe de la ONG “Save the Children” afirma, a partir de la investigació en centenars de casos reals, que l’ús de la coerció física per part dels pares vers els fills pot causar una alteració en el desenvolupament de la conducta afectiva del nano, produint-li trastorns com aïllament, inseguretat, agressivitat, reducció de les competències socials, pors i traumes (els més comuns: a la mort i a perdre els pares), malsons, retards en el desenvolupament del llenguatge, en la concentració i aprenentatge escolar, ansietat, ràbia, dificultats en l’expressió, estrès postraumàtic, incapacitat per distingir els límits de la violència, així com una tendència molt més elevada a presentar adicions, fòbies i transtorns disociatius.

Com a opinions polítiques podríem citar que el Defensor del Menor de la Comindad de Madrid Pedro Nuiñez, ho considera una pèrdua de control per part del educador i creu que danya l’autoestima del menor, opinió que comparteix el seu homòleg al Síndic de Greuges català, Jaume Funes.

A mi, davant de tantíssimes dades i opinions de reputats científics i experts m’ho pensaria moltíssim abans d’emprar una bufetada que, a més, representaria una contradicció amb la meva ideologia pacifista.

I vosaltres que en penseu?

PD: Aquest és el primer post amb WordPress 2.7! Es la canyaa!!